TEMPS ERA TEMPS EL MENJADOR

Si avui la nostra escola funciona com cal, no és per casualitat, és gràcies a una sèrie de factors que junts ho fan possible. Una direcció excel·lent, un equip docent de primera, una AMPA sempre disposada a treballar, un Ajuntament que ho recolza, i un menjador que, si més no, és un dels seus puntals. Però sempre, no ha estat així. És per això que ens hem volgut remuntar als seus inicis. El primer que hem fet, ha estat anar de visita. Sabíem que el curs en que es va engegar el menjador escolar, va ser el 1994 - 95, i que l'APA que ho va fer possible, fou l'encapçalada per la seva presidenta Mª Teresa Bergadà, i acompanyada de l'Ester Olesti, la Mª Pilar Anguera, la Teresita Llauradó, la Mª Pilar del Olmo, l'Ambròs Muixí i l'Encarnació Piñol, a la qual, enmig de la nostra història, i per un canvi de junta, s'hi van afegir l'Antonieta Gateu, el Jordi Civit i l'Anton Trillas. Llavors la nostra directora ja era l'Àngels Bigorra, i l'alcalde, el Conrad Mariné.

Mª Teresa Bergadà: Volem que quedi molt clar que la primera idea de crear el menjador, va ser de la directora del centre, la Srta. Àngels, que com és costum en ella, va tenir una excel·lent visió de futur, així doncs, entre ella, l'Ajuntament i l'APA, el projecte va tirar endavant. L'Ajuntament, a més de la construcció de l'edifici, es va fer càrrec del salari de la monitora, que llavors era la Cristina Ciurana, encara que amb una avinentesa amb l'APA, aquesta última s'havia de fer càrrec del gas-oil de la calefacció de l'escola.
Àngels Bigorra: La idea de comptar amb un menjador a l'escola va sorgir d'entre l'equip de mestres, les quals començàvem a veure amb preocupació la davallada d'alumnat, fruit d'una baixa natalitat en aquells cursos (penseu que durant tres cursos consecutius vam tenir matriculacions d'un alumne, tres alumnes, un alumne,...). Tot i així vam constatar que hi havia un nombre petit de nens i nenes en edat escolar a l'Aleixar que baixaven a col·legis de Reus. L'anàlisi, entre altres factors que sempre existeixen, ens va portar a pensar que una possible causa de la marxa de l'alumnat podia ser el no disposar de servei de menjador a l'escola, fet que, en segons quines circumstàncies familiars és decisori per a matricular-lo en un Centre o un altre.
L'Ajuntament se les va haver d'idear per construir el menjador en el menys temps possible amb els problemes burocràtics i d'infrastructura que això comportava.
Conrad Mariné: Es va tancar un tros de porxo per construir el menjador el més aviat possible. Encara s'hi poden veure els pilars. Estàvem a punt de perdre una mestra, calia assegurar que no marxés cap nen.
Malgrat tot, el menjador no va estar acabat fins el gener del 95, i entre tant, donat el fet que es quedaven molts poquets nens, (la majoria de vegades un de sol o cap), aquests es quedaven a dinar, juntament amb les mestres, a la classe de segona etapa (6è, 7è i 8è).

Mª Teresa Bergadà: També volem agrair a les mestres d'aquella època la seva ajuda, les quals, a fi i efecte de potenciar el nostre menjador, feien les reunions de cicles i de departaments de la ZER al nostre centre i dinaven aquí. D'aquesta manera aquell dia comptàvem amb uns quants menús de més. En aquelles difícils circumstàncies, tota ajuda era poca. Volem també fer un acte de justícia amb el Miquel Rof, que com tots sabeu, era el cafeter del Casal, i l'encarregat de subministrar el dinar al nostre menjador. Volem deixar ben constant que la seva cuina era exquisida i sobretot molt casolana.
Àngels Bigorra: El menjador es va inaugurar el 21 d'abril de 1995, aprofitant l'inici de les primeres Jornades Culturals. Com que l'escola de Vilaplana encara era oberta, vam convidar als nens i les seves mestres a dinar amb nosaltres, i vam fer uns tallers d'ecologia. A l'acte també hi havia l'Alcalde i la Regidora d'Ensenyament.
Nosaltres hem volgut tornar a anar de visita i hem estat prenent cafè amb el Miquel tot xerrant d'èpoques passades. Ens ha semblat detectar a la seva mirada una certa enyorança i fins i tot diríem que s'ha emocionat al parlar dels nens.

- Miquel Rof: Procuràvem fer un menjar ben variat. El nostre menú consistia en sopa, amanides, arròs a la cubana, arrebossats, peix, macarrons...

- La Crifolla: Ara que els anomenes, diguens quin era el secret dels "macarrons del Miquel", que eren apreciadíssims per tots els nens.?...

- Miquel Rof: (ens contesta entre rialles).No ho sé, els feia la Montse, jo només me'n duia la fama.

En aquella època difícil, l'APA va treure solucions de sota de les pedres. Per tal de fomentar una mica que es quedessin els nens a dinar, van crear el "dia del menjador". Cada divendres, de forma voluntària, i per torns, es quedava una classe. D'aquesta manera a cada nen li "tocava" només un cop al més, però entre tots feien pujar considerablement la mitjana de menús mensuals.
Àngels Bigorra: Ho trobava molt bonic, a vegades també es quedava a dinar el mestre, pels nens era una continuació de l'escola però desconnectant una mica, com si fossin de colònies.
Una altra alternativa per fer ús del servei sense que ho notés tant la butxaca, era portar-se el dinar de casa. El menjador estava dotat d'una nevera per desar els dinars al matí, i d'un microones per escalfar-lo al moment de menjar.

- Miquel Rof: Ben aviat vàrem començar a rebre avisos del Departament de Sanitat, en el sentit de que la cuina del Casal no estava en condicions per subministrar un menjador escolar, però, gràcies al recolzament de l'Ajuntament, vam anar " parant el cop". Amb tot, vam servir el dinar al llarg de sis anys, i tot just quan semblava que la roda ja girava sense dificultat i tot coincidint amb un canvi de personal del Departament de Sanitat, al desembre del 2000 ens va arribar l'ultimàtum definitiu i vam haver de plegar a corre-cuita.
L'últim dia que vaig portar el dinar a l'escola, concretament macarrons, els nens m'esperaven tots plegats amb un paquet a la mà, era un regal per a mi. Jo vaig agafar el paquet i amb els ulls plens de llàgrimes vaig marxar corrent, ni tant sols sé si els hi vaig donar les gràcies. De reüll vaig veure la cara dels nens, més aviat eren cares de desengany. No va ser fins que vaig arribar a casa que vaig caure en el detall de que no havia obert el paquet al seu davant, i vaig haver de tornar un altre moment per agrair-los el gest. També guardo com un tresor, l'àlbum que em van fer els nens. Cadascun d'ells, de P-3 fins a 6è, m'havia dibuixat amb els seus ulls. He de reconèixer que em van deixar sense paraules. Aquest sentiment i aquesta relació tant espontània i sincera dels nens, no es pot pagar amb diners.

Al cap d'una temporada el menjador va canviar de monitor, aquest cop va ser el Ramon Ciurana, amb ell, més concretament el curs 97 - 98, els nens, guiats per les mestres, van fer un monogràfic sobre "El Tipet i la Llepafils", els recordeu? ... El Ramon va portar uns fregalls per rentar els plats, però durant les vacances de Nadal es van transformar en titelles. Ells van ser els encarregats de vigilar als nens mentre menjaven, i van imposar unes normes que s'havien de complir.

Anna Velázquez i Eva Aymamí.