Aquell matí plujós, després
de deixar els nostres fills a les 9 h. A la porta de l'escola, vam agafar
el camí que ens havia de dur a Barcelona, amb molta il·lusió
i un cert nerviosisme, l'entrevista que anàvem a fer, veritablement,
s'ho valia. Nosaltres, periodistes d'afecció, anàvem a trobar-nos
amb un gran professional del tema i, francament, no les teníem
totes. Si més no, allò era tot un repte i una bona experiència,
i estàvem disposats a gaudir-la.
El Ramon Pellicer, no necessita presentacions, abans potser, ens hauríem
de presentar nosaltres. Malgrat la seva popularitat, ens rep amb tota
l'amabilitat, i nosaltres, amb un cert tremolor pels nervis, ens hi llencem
de cap.
Anna: On vas néixer?
Ramon: A Barcelona
A: Fes-nos cinc cèntims de la teva etapa escolar.
R: Vaig estar primer en una escola altament fent bàsicament el
pre-escolar, després ja vaig anar als Escolapis a l'escola de Sant
Antoni, a la Ronda de Sant Pau a Barcelona, allà hi vaig anar fins
a COU, és a dir, que tota la meva etapa escolar es va desenvolupar
entre capellans. Després de COU ja vaig anar a la universitat i
vaig fer els cinc anys de periodisme, una vegada llicenciat, vaig entrar
a treballar, i després vaig tornar a la universitat, però
ja va ser com a "profe". De fet, l'any següent d'haver-me
llicenciat ja vaig estar donant classes, primer de radio i després
de televisió.
Miquel: No et va agradar prou donar classes?
R: Si, és més, jo mai m'hagués imaginat que n'arribaria
a donar, però una vegada ho vaig provar em va resultar molt gratificant.
També vaig comprovar que era força sacrificat. Si volies
donar les classes amb coneixement de causa te les havies de preparar,
després les correccions, jo tenia quaranta alumnes eh!, després
corregir les cintes que em gravaven, els treballs que jo encarregava,
etc. Deu ni do! Molts caps de setmana!, però compensava.
A: Ens explicaries algun record que guardis en especial d'aquesta etapa?
R: Doncs a l'escola recordo que vam crear una revista, es deia "Nosaltres",
jo en vaig ser el primer director. Potser allà va començar
a néixer la meva vocació periodística. Fèiem
entrevistes als professors, entrevistes als alumnes... tot el que ara
feu vosaltres. Doncs amb aquesta revista vaig veure que hi havia un terreny
per explorar prou interessant, perquè a COU, és quan et
planteges que vols fer, ciències, lletres, o si vols fer això
o allò quan siguis gran, i no sempre ho tens clar. La pràctica
de fer aquesta revista a l'escola em va ajudar a encaminar-me a l'àmbit
periodístic i a triar Ciències de la informació com
a carrera.
A: Encara mantens alguna amistat de l'escola?
R: No, coneixences moltes, i quan ens trobem recordem aquelles classes,
hi ha hagut algun alumne amb el que vaig coincidir durant tots els anys,
el Creixell, per exemple, de tant en tant ens trobem però no tenim
cap relació constant ni fem sopars periòdics un cop l'any
per recordar vells temps.
Eva: Sabem que tens arrels a L'Aleixar, ens podries dir quines són?
R: El meu avi és fill de L'Aleixar, va néixer a l'Ermita
de Sant Blai, era de Ca l'Ermità. Es deia Josep M. Pellicer Puig.
Per cert, que era qui li portava el cavallet al pintor Joaquim Mir.
E: T'hi has perdut algun cop?
R: Si, de vacances algun estiu, tinc família repartida pel poble,
havien estat a L'Aleixar i també a Vilaplana, ara però,
amb el pas dels anys, s'han anat morint. Hi tenia uns tiets, el tiet Hilarion
i la tieta Providencia, era un germà del meu avi, ells eren un
motiu d'anar-hi els estius a passar uns dies. L'altra era la casa de la
Trini i el Josep Salvat, de "Cal Xana", els seus fills són
el Jordi, el Josep i el Joan, el Jordi és de la meva edat, els
altres són més grans, allà també hi he passat
temporades, si, el meu vincle cap a aquesta zona no ha estat del tot continuat,
però si, sovintejat. També hi tinc una tieta avia que hi
va morir de nena, està enterrada al cementiri de L'Aleixar. A banda
d'això, també hi he anat moltes vegades a caçar,
el meu pare havia estat soci de la Societat de caçadors de L'Aleixar
i hi havíem anat sovint, de fet jo no caçava, només
l'acompanyava, feia de gos, recollia les peces. Després vaig estar
uns anys que si que caçava alguna cosa, però ho vaig deixar.
També hi he anat de festa major en alguna ocasió, i a buscar
l'oli i les avellanes. La recollida de l'avellana la recordo molt, amb
tots aquells sacs... a mi em feia molta gràcia.
A: A nivell professional, com s'inicia la teva trajectòria periodística?
R: Una mica l'inici, era aquell que os explicava, desprès començar
la carrera i simultanejar els estudis universitaris amb practiques a les
emissores municipals de ràdio que aleshores naixien, començava
a obrir-se a cada poble una emissora rudimentària, on no tenien
ni un duro per pagar a ningú, al contrari, et costava cales, t'havies
de pagar els discos, les cintes i tots els estris que necessitaves. Molta
força de voluntat, molta il·lusió, moltes ganes d'aprendre,
i l'oportunitat de tenir hores de vol a través d'aquestes emissions
a les emissores municipals, l'experiència mínima suficient
com per poder passar unes proves, una mena d'oposicions, en aquest cas
a Radio Barcelona de la SER, i a partir d'aquí, doncs sempre vinculat
als mitjans de comunicació àudio visuals amb alguna col·laboració
a la premsa escrita. Primer a la radio, fins que em vaig presentar a les
oposicions de TV3 i vaig entrar a presentar el telenotícies del
migdia, i a partir d'aquí, ja a la televisió.
E: És difícil mantenir sempre l'objectivitat a la teva feina?
R: L'objectivitat s'ha de tenir sempre en l'horitzó, i és
on s'ha de tendir, però clar, és la nostra objectivitat,
la de cadascun de nosaltres. El que s'ha de ser és honest, i s'ha
de voler explicar allò que veus, no d'altres coses que no veus
i creus que responen a d'altres tipus d'interessos, si tu mantens aquesta
honestedat, i ets prou pur deontològicament, doncs probablement
tindràs un dels tresors més preuats a la meva feina que
és el de la credibilitat.
A: Quin és el procés d'elaboració d'un programa de
"l'Entre línies"
R: Déu ni do! El primer, és pensar el tema, amb això
ens hi ajuda la gent, perquè si això ho destinem amb un
públic, és interessant escoltar a aquest públic.
Nosaltres escoltem des del primer moment, via e-mail, via contestador
automàtic, via carta, via carrer, hi ha molts escenaris oberts
per poder escoltar i veure que és el que més interessa,
a partir d'aquí, els nostres equips es posen en marxa, pre-produeixen
un tema, s'informen abastament, es documenten del que s'ha de tractar
i comença el procés de rodatge, que a vegades és
d'una setmana, a vegades és d'un mes, en funció de la dificultat
del tema triat, una vegada està rodat, tenim una sala d'edició
on es monta, es mira, es remira, es remonta si convé, s'analitza
i finalment se li dona el vist i plau i surt en antena. Sempre és
un tema d'àmbit social, sempre és un tema en el que els
protagonistes són les persones, sempre és un tema que volem
que tingui ritme, que formi part d'una edició, la característica
de les quals és el "News magacine", que sigui prou variada
de temes, és a dir, que un tema sigui d'àmbit més
cultural, un altre sigui un tema de conflicte clar en el aspecte social,
i un altre sigui de divulgació, perquè com que estem en
una televisió pública, jo crec que, segons quines qüestions
no es tracten mai, i convé que hi hagi algú que pensi: potser
aquest tema en concret no serà un "boom" d'audiència,
però com a mínim, aquí tenim l'oportunitat de parlar
d'una realitat que a una sèrie de persones els hi pot solucionar
el futur si aconseguim una major conscienciació social sobre el
seu problema.
E: Aquella noticia que t'hagués agradat no donar mai...
R: Cap noticia relacionada amb la violència gratuïta, cap
noticia relacionada amb l'angoixa, cap noticia relacionada amb allò
que ens fa patir. Ni m'agradaria ni m'ha agradat mai d'haver de donar,
però tampoc m'he resistit mai a donar-la, perquè si jo m'alimento
de la realitat, la realitat és així de crua i és
així de desagradable de vegades.
A: Què et regeix més, el cap o el cor?
R: El cap.
A: Un programa de TV.
R: El meu.
A: El conte de la teva infantesa...
R: No recordo un conte de la meva infantesa, em sortiria qualsevol dels
tòpics. Potser "La rateta que escombrava l'escaleta".
A: Mar o muntanya?
R: No puc deixar-ne un sense l'altre, m'agrada molt la muntanya, m'hi
trobo molt a gust, però necessito estar a prop del mar.
E: Carn o peix
R: Peix, mira, fa uns quants anys t'hauria
dit carn, però últimament peix, l'he redescobert.
A: Cine o teatre?
R: Depèn de l'obra, i de la "peli". Una bona pel·lícula,
per mi supera moltes coses, però és un gènere diferent,
una obra de teatre ets capaç de sentir-la molt propera. No diria
una o l'altre, depèn...
E: Amb el menjar, vi o aigua
R: Vi
M: del Priorat?...
R: Home, això depèn del vi, jo tinc molts gustos, l'etapa
que vaig estar presentant el Telediari a Madrid, vaig tenir l'oportunitat
de conèixer els vins de "Ribera del Duero" i m'agraden
molt, els del "Priorat", evidentment, també, em recorden
en part el cos d'aquest tipus de vins, però no li faig "ascos"
al vi blanc, ja que un bon Ribeiro o d'aquí de la factoria Torres
el "Milmanda" o el "Vinya Esmeralda" també
m'agraden força, depèn del plat que menges.
A: Radio o Televisió?
R: Déu ni do!, plantegeu unes dicotomies que són difícils
de triar, triaria sempre les dues, radio i televisió, jo ja he
dedicat ara més temps a la televisió que a la radio, hi
porto més anys. Un té uns avantatges i l'altra en té
uns altres.
E: Un llibre...
R: N'hi han tants! "L'últim marubinsi" és el que
estic llegint ara, i és el que tinc més al cap, però
probablement, "Els pilars de la terra", és un dels que
he disfrutat més. De Ken Follett.
E: Un animal...
R: Jo bastant animal sóc de vegades
E: Això no ho he dit jo eh!, ho has dit tu, que consti!
R: Un animal... no tinc gos, no tinc gat, he tingut algun canari quan
era petit. M'agraden els cavalls,
E: Quines tres coses t'enduries a una illa deserta?
R: A una illa deserta... doncs un telèfon per poder demanar el
que necessiti.
E: Això és trampa, no val!
R: Com que aquesta pregunta s'ha fet sovint, tothom se l'ha pensat molt,
i totes les respostes em semblen encertades, des del que diu "un
manual de Gullivert" per saber com sobreviure, fins ... jo que sé!.
Mireu: jo a una illa deserta probablement m'enduria paciència que
és una cosa que no tinc, sóc bastant neguitós, i
si tens paciència sembla que les coses te les pots prendre d'una
altra manera, m'enduria capacitat d'aprenentatge, per aprendre del meu
entorn, per veure que és el que hi ha, i saber com puc sobreviure
amb el que hi ha. M'enduria... algú amb qui compartir tot això,
perquè si no, tot sol, m'avorriria.
E: I ja per acabar, t'agradaria dir alguna cosa especial als nens i nenes
de la nostra escola?
R: Si. Que pensin que el que estan fent ara no és només
cremar etapes, que això és una cosa que s'aprèn després,
amb la perspectiva que et dona el temps, que per tant aprofitin cada instant
de la seva infantesa perquè no torna, i és important de
cara a la seva formació en el futur. Per tant, els demano que siguin
conscients d'aquest moment, i que el visquin intensament.
Eva: El Ramon és una persona fresca,
amable i espontània, estic contenta d'haver-lo conegut en persona.
Jo aquella nit havia treballat i per tant no havia dormit, però
de tota manera, vaig gaudir molt de l'experiència. Si calgués,
hi tornaria...
Anna: M'agrada la gent que mira als ulls quan et parlen perquè
això vol dir que el que diuen és sincer, m'agrada la gent
que reflexiona i que dona importància als valors per sobre lo material.
M'agrada la gent que inspira calidesa, naturalitat, i que diu el que ha
de dir sense convertir-ho en una ofensa. Ramon , ha estat un plaer.
Miquel: Com a impulsor d'aquesta secció estic molt content d'haver
aconseguit aquesta entrevista a un professional de la comunicació
com és el Ramon, al qual vull agrair la seva amabilitat amb nosaltres.
M'agradaria obrir un precedent per futures entrevistes de famosos.
Eva Aymamí
Miquel Duran
Anna Velázquez