Els pares i el seus records: Nick Mavromihales i Sílvia Linaje

Una escola a Xipre i una a Reus als anys 70

---------------------------------Nick Mavromihales

Quan tenia 4 anys la meva família va decidir traslladar-se a viure a Xipre, d' on els meus pares n' eren originaris. Vivíem a les afores de Famagusta, una ciutat a la costa est de l' illa. Per tant vaig haver d' anar a una de les tres escoles de la ciutat. La llengua no em va resultar gens difícil ja que els meus pares ens havien parlat en grec des que vam néixer.
Com a l' escola atenien nens de les rodalies de la ciutat les classes eren molt nombroses (uns 40 alumnes per aula).
L' horari que seguíem era intensiu, és a dir: de 8 del matí a 1.30 del migdia, de dilluns a divendres i de 8 a 12.30 els dissabtes. Suposo que era degut al fet que a partir del mes de Març feia molta calor (de vegades arribàvem als 40oC) i havíem d' estar-nos a casa fent migdiades esperant que les temperatures minvessin per anar a la platja.
Pel matí ens hi duia el meu pare en cotxe però els meus germans i jo tornàvem a casa caminant (mitja hora, més o menys) ja que ell encara era a la feina i, en aquells temps, tenir dos cotxes a casa era impensat. Recordo passar molta gana de tornada a casa. Normalment menjàvem un snack a les 10 durant l' hora de pati. Per aquells nens que a casa seva no podien permetre's de menjar esmorzar l' Escola els proveïa amb sandvitxos de melmelada i gots de llet.
De vegades feia tanta calor a la classe que la mitja hora de pati es tornava en un "trioron", que volia dir 3 hores de joc fins a l' hora de marxar.
Dins les aules, cada alumne tenia un pupitre individual de cara a la pissarra d' on copiàvem tota la feina. No fèiem mai treball en parelles o grups.
Les mestres eren extremadament estrictes. Aplicaven la disciplina a través del càstig corporal. Encara puc sentir el mal que em feien al clavar-me les ungles a les orelles. També recordo quan la mestra va demanar al meu cosí Memnon que anés a fora a trencar una branca de roser que es va fer servir per "castigar" un company meu de classe.
Les escoles eren llavors molt nacionalistes. Celebràvem moltes diades nacionals quan cantàvem cançons patriòtiques i fèiem marxes pels carrers de la ciutat. Com per exemple la Diada de la Insurrecció contra l' Imperi Otomà turc del 1821 o El Carnaval de la Taronja (després de la collita) per celebrar l' abundància de la fruita que enriquia el País.
Malgrat tot no vaig poder acabar l' educació primària a Xipre. El 1974 les tropes turques van invadir Famagusta i la meva família va haver de fugir molt depressa i tornar a Londres on encara hi vivia tota la família de la meva mare. A Anglaterra vaig trobar una mica difícil incorporar-me als 10 anys a un sistema educatiu molt diferent ensenyat en llengua "estrangera". Però gràcies al suport de la meva mare i classes d' ajut a l' escola aviat vaig poder tirar endavant.

Sílvia Linaje

La meva escola primària es deia Al·leluia. Era una escola privada mixta situada on llavors eren les afores de Reus, el Passeig Misericòrdia. Avui dia encara es pot veure l' edifici envoltat de cases que formen la urbanització Mas Vilanova. L' Escola consistia d' un impressionant edifici de dues plantes envoltat per un tancat de diversos patis: el camp de bàsquet (on fèiem gimnàstica i els festivals de final de curs); el pinar (on anàvem a mirar com les erugues formaven rengleres de metres de llargada a la primavera); el camp de futbol (on podia trobar-hi sempre els meus germans); el jardí del darrera (amb bancs, rosers i arbres d' ombra, ideal per després de dinar quan feia calor); el "descampat" (on cada any totes les classes anaven a dibuixar els ametllers florits amb manleys); el pati dels arbres petits (on cada any celebràvem El Dia de l' Arbre, plantant-ne un de nou). Allí també s' hi van edificar un parell de casetes on inventàvem contes per llegir o representar al teatre de titelles i parlàvem de esport durant pati o gimnàstica "mullada". I, finalment, el pati de les escales on les nenes jugàvem a la xancla, a saltar a corda i a les gomes.
La meva primera memòria de l' escola, sembla mentida, però és el meu primer dia d' escola als 3 anys a la Classe Tabalets. Les classes de Pre-escolar seguien els mètodes educatius Montessori i recordo clarament com jugava amb la Torre Rosa o els materials d' ordenació de mida, pes i textura.
Dels 5 anys recordo els marcs de fusta amb tela per aprendre a fer botons, cordons i llaçades i els molt-ben-explicats contes de la senyoreta Pilarin a la Classe Oreneta, on era el menjador a les 12. Parlant de menjar, quedar-se a dinar era un privilegi. Les dues cuineres de cabells blancs i cara d' àvies es posaven a la cuina a les 9 del matí. Encara puc olorar els taquets de pa fregit per ruixar el puré de patata del dijous!. Els flaires pujaven al pis de dalt on érem els grans (de 3r a 6è) treballant amb fitxes fetes per les mestres amb cartró i ironfix.
També recordo els nervis mentre esperava el meu torn per "passar" la revisió mèdica que es feia un cop l' any al despatx de la senyoreta Beatriu.
Altres bones memòries, a mi que m' agradava tant el ballet, les duen els festivals de final de curs quan vaig fer de Balu a la representació del "Llibre de la Selva" o el Ball dels cascavells.
També m' agradava anar "d' excursió" a Misericòrdia on s' hi apropàvem caminant i ens gronxàvem després que la senyoreta ens donés pa amb xocolata per berenar. I com no, les Colònies a Tamarit i Benicàssim, farcides de gimkames, entrevistes pel carrer a membres de la població i auto-organitzats shows per després de sopar.
Malauradament, l' any després que vaig anar a secundària, el "Departamento" va notificar a l' escola que havia d' ampliar l' edat d' ensenyament als 13 anys. Sense la infrastructura adequada l' escola va haver de tancar portes. Això va causar molta disbauxa a la nostra família ja que cap escola estatal a Reus va acceptar als meus 4 germans (classes "plenes") i van haver de desplaçar-se a Riudoms per acabar l' educació primària. Jo vaig sentir molta llàstima no només pels meus germans sinó per tots aquells nens i nenes que no van poder fruir tant com jo d' una educació tan innovadora i variada i d' un medi que afavoria molt el desenvolupament físic i saludable de tots els alumnes.
Avui dia, cada vegada que hi passo per davant, no puc evitar mirar l' edifici que té totxos per finestres i parets covardes de graffiti. Sospiro i penso: "potser va ser l' Escola Al·leluia que em va fer ser Mestra".

Sílvia Linaje