L'ENTREVISTA: ALBERT MANENT I SEGIMONT

Edat:73 anys
Professió: Escriptor

La Crifolla: Volem que ens expliqui la seva etapa escolar Albert Manent: Jo, per culpa de la Guerra Civil, no vaig anar a l'escola. De llegir i escriure me'n va ensenyar la meva àvia. A finals de 1939 vaig ingressar a l'escola dels germans de les escoles Cristians, vora l'església dels Josepets, de Barcelona, per fer l'ingrés a Batxillerat i set cursos més, fins el 1948. Aprovat l'examen d'estat vaig començar la carrera de dret. Era mal estudiant, suposo degut al fet que dedicava molt de temps a la literatura i a conspirar contra el règim.
De la conspiració contra el règim, us puc dir que érem un grup format per persones que més tard alguns d'ells es van dedicar a la política com: Jordi Pujol i Joan Raventós, per anomenar-ne alguns.
De la literatura, puc assenyalar que l'any 1949 ja vaig participar en una antologia poètica universitària en català.
Per tant, la meva carrera de dret, que no m'agradava gaire i que no he exercit mai, va durar uns set anys, en compte de cinc. Tanmateix me n'ha quedat un llegat important. Hi ha coses que les sé escriure o explicar bé perquè tinc aquesta formació jurídica.
La carrera de Filologia Catalana, la vaig començar als 39 anys, encoratjat pel meu amic Max Cahner. Sempre ens vam matricular per lliure, però vaig poder assistir a alguna classe. Aquesta era la carrera que hagués volgut fer de jove i la vaig fer de més gran gràcies al meu amic Max.

L.C. Els seus començaments. La influència del seu pare.
A. M. L'ambient de casa era de literatura, de lletres en general, Després també, i com a conseqüència d'aquest ambient, les amistats que ens visitaven o que nosaltres visitàvem, estaven vinculades a la literatura, com en Carles Riba, J.V. Foix i d'altres. Tot i que als anys 40 era època molt difícil i el català estava molt perseguit públicament, privadament et podies reunir per parlar o llegir. No és que el meu pare em forcés a escriure, ni molt menys, però el clima que es vivia a casa em va influir.
Vaig començar a escriure als 14 anys, eren versos que el pare em corregia.
Al col·legi vaig començar a publicar alguns versos en una revista que es deia "Agrupación" revista en castellà, però em va permetre publicar en català.
Vaig fer d'apèndix del meu pare amb petits treballs de traducció, en visites a escriptors com Carles Riba, Salvador Espriu i a la seva biblioteca. També va influir molt en mi, el meu avi, Domingo Segimón, que posseïa una biblioteca molt àmplia, i era un home de cultura, advocat de professió.
La meva experiència es basa en haver llegit molt i, sobretot, escoltat força. En tot això, jo he conegut molta gent gran de la cultura que m'ha ensenyat molt.
L.C. Quina és la seva obra?
A.M. La meva obra literària publicada es pot dividir en:
POESIA: com el llibre "Hoste del vent" (1949)...
ESTUDIS: com "Josep Carner i el Noucentisme" (1969); "Escriptors i editors del nou-cents" (1984); "Retorn a abans d'ahir" (1993)...
MEMÒRIES: com "El molí de l'ombra" (1976)...
TOPONIMIES: com la de L'Aleixar (1962)...
BIOGRAFIES: com "Marià Manent. Biografia íntima i literària" (premi R. Llull 1995); "Biografia de Fèlix Miret i Maristany" (premi Ramon Trias Fargas)...
RETRATS: com "El replà del meu temps" (1999); "Solc de les hores" (Premi Josep Pla)...
Destacaria també altres obres com "La vila de L'Aleixar i les Ordinacions de 1791" (1978); "La memòria del llop al camp de Tarragona" (2000)...
També vaig coordinar el "Diccionari d'Història Eclesiàstica de Catalunya" (2001), obra que consta de 3 volums.
També he participat en premsa escrivint articles al diari "Avui" i a "La Vanguardia" i en revistes com "Serra d'or".
L.C. La seva obra literària en projecte.
A.M. Actualment estic escrivint un llibre sobre la memòria històrica del llop a Catalunya. Treball fet a través d'enquestes sobre el record del llop ara fa uns cent anys. Anècdotes, records, i fins i tot fantasia sobre la presencia del llop, l'últim animal que es va enfrontar a l'home. Es va fer una caça d'extermini que al final va portar a la utilització de l'estrenyina per matar-lo, cosa que provocava la mort dels animals que, un cop morts, se n'alimentaven. El llop va fer moltes menys víctimes que qualsevol malaltia, pesta... Hem recollit més de 800 llocs que porten el nom del llop: serres, caus, fonts. Camins, coves, boscos, etc... Això vol dir que hi havia una gran presencia llopera al territori. Aquí a L'Aleixar hi ha "La font del llop" i "El cau del llop".
L.C. Ens pot dir els càrrecs públics que ha ocupat?
A.M. Sense ser funcionari, he treballat 23 anys a l'Administració, amb càrrecs de confiança fins que m'he jubilat.
Quan es va crear el Departament de Cultura, el president Pujol va encarregar a Max Cahner, que formés un equip amb la seva gent i és així com vaig entrar a formar-hi part. Primer tenia el càrrec de Director General d'Activitats Artístiques i Literàries. Era un càrrec molt vast: música, teatre, arts plàstiques, llibres, cultura popular. Fins que arribar un moment que em vaig esgotar i llavors en Max Cahner ho va dividir en dos càrrecs; i jo em vaig quedar amb entitats i cultura popular: centres, ateneus, casals, agrupacions de castellers, bastoners, grallers, ajuntaments (en l'apartat de cultura). Durant els vuit anys al càrrec vam arribar a ajudar a més d'u miler de centres. L'any 1988 van canviar el conseller i jo vaig passar a Presidència a fer tasques d'assessorament.
Simultàniament a assessoria de Presidència, he estat Director del centre d'Història Contemporània de Catalunya,, fins ara que m'he jubilat.
L.C. Quins premis ha rebut?
A.M. He rebut premis de Jocs Florals a l'exili, sobre poesia: a París, Caracas i Toulouse. També el premi "Josep Pla" amb l'obra "El solc de les hores" ; el premi "Ramon Llull" amb la "Biografia íntima i literària: Marià Manent" i el premi "Ramon Trias Fargas" amb la "Biografia de Fèlix Miret i Maristany".
L.C. Quina és la seva vinculació amb L'Aleixar?
A.M. Ve de molt lluny. El meu rebesavi, per part materna, que es deia Ramon Artells i Vallverdú, va néixer l'any 1818 a L'Aleixar. S'encarregava de l'ermita de Sant Antoni, reconstruïda després de la destrucció a la Guerra del Francès.
El meu besavi, fill de Reus, es deia Pere Segimón i Freixa. Va comprar la finca, que en deien el mas del Jaques, i va fer construir el mas. Diuen que li va costar 5.000 ptes. (1883); també va fer construir marges fins al bosc amb pedra seca de la pròpia finca. Abans de la guerra, veníem poc, però després hem vingut cada estiu i sovint cada mes. El meu pare s'hi va adaptar molt a L'Aleixar. Els meus fills són la cinquena generació al Mas de Segimont.
L.C. Els seus desigs per l'escola.
A.M. En primer lloc voldria felicitar l'escola. Pel que veig a través de l'Ana Maria i el Ionel, de primer de primària, es segueix una línia pedagògica molt encertada. Voldria felicitar la Directora i el seu equip de mestres, per la seva veritable vocació, demostrada en les moltes activitats: excursions, Jornades Culturals, L'equip de mestres és cohesionat amb una autèntica vocació pedagògica, a més d'u bon lligam amb els pares. Crec que un dels efectes de la bona relació pares i mestres és aquesta revista.

Assumpta Olivé i Climent
Teresa Olivé i Climent.