Les batalletes dels avis: Pau Anglès i Magda Martí

En aquesta ocasió, comptem amb la presència i simpatia d'en Pau Anglès i Pàmies de 86 anys i de la seva esposa Magda Martí i Canut de 80 anys.
El Pau i la Magda tenen tres néts entre els alumnes de la nostra escola, són el Pau, la Maria i l'Aida Anglès. Ens reben amb tota la naturalitat que tant caracteritza a la gent del nostre entorn rural. "Perdem molt la memòria", ens deia la Magda, "no ens en recordarem de gaires coses", però, tot parlant, els records anaven venint tots sols.
MAGDA: De petita vaig anar a les monges, però en arribar la República em van fer anar a "Cal Sales", amb Dnya. Carme fins als 11 anys. Va ser ella la que va convèncer al meu pare perquè em fes estudiar. En aquella època, amb tres cursos de batxiller, i sabent llegir i escriure correctament en català, ja eres mestra d'escola. Així doncs, el meu pare em va dur a Maspujols, a casa del capellà, Mn. Tomàs. M'acompanyaven la meva germana Vicenta, tres nois més de l'Aleixar i dos de Vilaplana. Cada dia baixàvem a peu i pujàvem amb el cotxe de línia. Al poc temps, van destinar a Mn. Tomàs a Vimbodí, i nosaltres vam continuar anant a Reus, a casa de Mn. Domènech. Amb tot, vàrem fer dos cursos de batxiller, cada vegada ens havíem d'examinar a Reus. Entre tant, Dnya Carme, ens donava classes de català. Però a la meitat del tercer curs va esclatar la guerra. A Reus no paraven de tirar bombes, i nosaltres per por, vam acabar per deixar els estudis.
PAU: De molt petitet, vaig anar a les monges, després, i fins als 10 anys amb el mestre, el Sr. Montanyola i finalment amb Mn. Domènech a Solivella 2 anys més. Amb aquest últim, només hi anava un dia a la setmana, després, estudiava a casa tot sol. Havia d'anar amb el cotxe de línia fins a Reus, allà agafava el tren fins a Montblanc, i finalment, tornava a agafar el cotxe de línia fins a Solivella. Així, fins que vaig fer 13 anys, llavors el meu pare va dir que no havíem de perdre més el temps, i que ho havíem de deixar córrer, però malgrat tot, encara vaig anar a Reus 2 anys més a estudiar "Teneduria". Amb tot això, jo vaig avorrir tant els estudis, que mai més vaig agafar ni un diari per llegir.
Jo vaig anar a la guerra, a la "zona roja", quan aquesta es va acabar, em van tornar a cridar per "fer el soldat", resulta que havia de servir el mateix temps que ho havien fet els" nacionals". Em van destinar a La Corunya, jo encara vaig estar de sort ja que em van computar un temps que vaig ser en un batalló de treballadors, i uns mesos més a Sevilla. Amb tot això, encara vaig haver de servir un any més. Va ser allà, que em vaig adonar que els que havien estudiat es col·locaven millor que jo, i allà que era, encara vaig fer un curs de mecanografia i alguna coseta més.
MAGDA: A l'escola no fèiem religió, fèiem matemàtiques (aritmètica), geografia i història, francès, gramàtica, física i química-PAU: Jo sí que feia religió, a física i química sempre em suspenien, en canvi en matemàtiques sempre treia notables. També me'n recordo d'una assignatura que es deia Terminologia, encara que no sé en què consistia.
LA CRIFOLLA: Que feien excursions amb l'escola?
MAGDA: Jo només en recordo una, a Tarragona, vam anar a veure la tabacalera.
PAU: Jo ja la feia cada setmana l'excursió, cap a Solivella.
LA CRIFOLLA: I d'anècdotes, com anem?
MAGDA: Un dia, a l'autobús de tornada de Maspujols, ens vam engrescar una mica, i sembla ser que vam tirar un llibre, llavors el xofer, que era el "Teodoro de Vilaplana", es va aturar al "Tomb del Pelat" i ens va fer baixar. Bé, nosaltres aviat vam ser a casa, però els de Vilaplana en van sortir una mica més malparats.
PAU: Més que una anècdota, és un record. Quan era al tren que em portava cap a Solivella, com que mai em sabia la lliçó, me'n recordo que pensava: "Vés si no podria descarrilar ara aquest tren".
MAGDA: Un dia, vam agafar un granot i el vam posar en una cartera, Mn. Tomàs ens la va fer obrir i va sortir votant. Ens va castigar a anar a la processo de Divendres Sant de Maspujols amb un plat de cendra, una bandera, i un cartell que deia: "Castigados por desobedientes y desaplicados". Finalment ens va aixecar el càstig.
PAU: Jo pensava que estudiar era perdre el temps, només volia treballar per treure profit de la vida i guanyar diners.
MAGDA: Jo tenia un vestit amb dos botonets a la màniga que només eren per "fer bonic" i Mn. Tomàs deia: "Això sí que son pallassades, ves ara botons que no botonen!", jo em quedava mirant la seva sotana plena de botons de dalt a baix, allà tampoc ni havia cap que botonés.

Entre tant, tornava a ploure, al matí havia nevat, però la pluja havia anat fonent aquella neu, de la mateixa manera que el pas dels anys havia fos aquells records, records que avui han compartit amb nosaltres, els records de tota una vida.

Eva Aymamí i Ferré