Fa uns anys vaig fer els esborranys d'una sèrie d'acudits al voltant del tema de la masturbació. En alguns dels acudits barrejava el tema de la masturbació amb el de la mortificació corporal amb cilicis, deixuplines i altres estris d'aquest tipus (aquesta pràctica autoagressiva que durant segles l'Església ha promocionat).

Després em va semblar que allò que estava fent era massa explosiu, i entre l'impuls del desafiament i la veu de la prudència, en aquell cas vaig optar per la prudència. I vaig guardar els esborranys en alguna carpeta, o potser els vaig llençar.

Recordo, quan era petit, alguna "història de sants" en què el protagonista, per no caure en la temptació de pecar contra el sisè manament (el de les activitats sexuals) es tallava una mà. Recordo que era un relat que m'impressionava molt, i que d'altra banda no contribuïa gens a la meva educació religiosa, perquè allò em semblava una barbaritat. No sentia cap admiració per aquella mena de sants tan extremistes, al contrari, si de cas una barreja de rebuig i llàstima.

Ja més gran vaig saber que una altra forma de mutilació que perseguia el mateix objectiu (evitar els pecats de tipus sexual) era l'autocastració, una mutilació que alguns sants o aspirants a sants en alguna ocasió havien dut a la pràctica. Vaja, una altra modalitat d'autoagressió per afegir al museu dels horrors relacionats amb les obsessions sexuals religioses. (1)

Fa uns dies vaig ampliar la documentació sobre aquest tema escabrós quan vaig llegir que per tal de combatre la temptació de la masturbació alguns frares, predicadors i teòlegs temps enrere havien suggerit l'ús d'una mena de cilicis especials pensats per posar-los al voltant de la titola. En aquest cas cal reconèixer que la proposta suposava un avanç, ja que com a mínim no es tallava res, i per tant la cosa era reversible.

I ara he tornat a pensar en aquells esborranys d'acudits meus provocatius de fa anys, i tot i no penedir-me de la meva actitud prudent d'aleshores, crec que no eren tan exagerats com llavors em van semblar, a la vista dels exemples que acabo de posar (uns exemples en absolut exhaustius, ja que la combinació de religió i obsessions sexuals al llarg de la història ha generat munts de disbarats, estupideses i crueltats).

Dic també que aquells acudits no eren tan exagerats perquè el cas és que aquesta mena d'idees segueixen vives dins d'alguns corrents de l'Església. Ara més civilitzades i no tan autoagressives i violentes, però en el fons les mateixes idees. És a dir, que el tema d'aquells acudits descartats llavors, ara encara és d'actualitat. Una actualitat, això sí (i per sort) minoritària, però real.

No és que ara em plantegi recuperar el projecte d'aquella sèrie d'acudits. Però em venia de gust explicar aquesta història. I ara ja ho he fet.

--
(1) Ara no recordo noms de sants relacionats amb les automutilacions, però crec que a la majoria de gent de la meva edat aquestes històries els sonaran. Pel que fa als cilicis aplicats a les parts sexuals per tal de combatre les temptacions d'aquest tipus, la informació l'he trobat al llibre ben documentat de Uta Ranke-Heinemann "Eunucos por el reino de los cielos. Mujeres, sexualidad e Iglesia católica" (Círculo de Lectores, 1994). En relació al llibre, cal remarcar que tots els comentaris de l'autora i totes le cites que incorpora al llarg dels diferents capítols dedicats a diferents temes, porten la referència exacta de les publicacions originals d'on estan tretes (llibres de sermons de predicadors, escrits de clergues, bisbes i teòlegs, encícliques, actes de concilis, etc.).