![]() |
tornar |
INTRODUCCIÓ:
Tots sabem que la
funció d’un telescopi és ampliar la imatge que ens arriba dels astres i de
tot allò que compon el firmament. Però la veritat és que en tot l’instrument,
hi trobem poques peces dedicades a aquesta funció. Si fem un anàlisis del
seu funcionament, en traurem un tret bàsic i comú per a tot telescopi:
L’ocular té una funció anàloga a la d’una lupa, tot
i que pot estar compost per varies lents. El seu objectiu principal és ampliar
una imatge situada a la seva distància focal. Però per ampliar la imatge procedent
d’una estrella o d’un planeta, que no estan precisament situats a la distància
focal d’un ocular, necessitem l’ajuda d’un suport que mostri o enfoqui la
imatge a aquesta distància. Per exemple, si utilitzem un mirall pla i hi reflectim
una estrella, només caldrà
Això ja és un
telescopi.
D’aquesta forma
aconseguim ampliar la imatge però topem amb un problema: l’estrella no brilla
prou. El preu per ampliar una imatge és la llum; com més ampliem, més llum
perdem, i una estrella ja brilla poc, com per perdre més llum.
Un objectiu és generalment una lent o un mirall còncau,
que per les seves propietats i dimensions capta imatges més lluminoses que un
mirall pla, i fins i tot que l’ull humà.
Però per entendre bé
el funcionament d’un objectiu, imaginem-nos en el cas de la lent, que aquesta
està composta per molts prismes. Cadascun d’ells recull la imatge que arriba
en paral.lel i la projecta sobre el mateix punt. Si la imatge arriba a l’objectiu
en paral·lel, llavors cadascun dels prismes recull la mateixa imatge, i al
projectar-les sobre el mateix punt, la fem brillar més.
En el cas del
mirall, ens hem d’imaginar que aquest, està compost per mols mirallets plans,
que reflecteixen els raigs paral·lels al mateix focus. Tots els mirallets
projecten la mateixa imatge sobre el focus, per tant el resultat és més
lluminós. Els dos mètodes son completament anàlegs, escollir-ne un o l’altre,
és qüestió de gust.
Ara ja podem
entendre el sistema d’un objectiu i un ocular. Què passa si col·loquem
l’objectiu i l’ocular a una distància igual a la suma de les seves focals?
L’objectiu capta i
projecta al seu focus, una imatge molt brillant. Si la projecta justament on
l’ocular hi té el focus, aquest pot ampliar la imatge, sense por a la falta de
llum.
TIPUS DE
TELESCOPIS:
El que determina un tipus de
telescopi, és exclusivament el seu objectiu. Ja em vist que existeixen dos
tipus d’objectiu: lents i miralls còncaus. Doncs també existeixen dos tipus de
telescopis:
El telescopi
refractor (inventat per
Galileu 1609) fa servir una lent com a objectiu, igual que al dibuix anterior.
D’aspecte estret i llarg, el telescopi de Galileu té que lluitar contra
l’aberració cromàtica que produeix la lent del seu l’objectiu. En realitat
utilitzen més lents en el seu interior per corregir aquesta aberració, i això
encara el fa ser més llarg. No obstant això, per la seva popularitat i
antiguitat, és un telescopi que ha arribat a un nivell de perfeccionament molt
alt, i a nivell amateur, és un dels més utilitzats per la seva comoditat i
qualitat. Els grans observatoris no utilitzen gairebé mai aquest model, per la
dificultat de fabricar lents més grans d’un metre de diàmetre, problema que no
té el següent tipus de telescopi.
EL telescopi
reflector fa servir un
mirall còncau com a objectiu. El fet de fer servir un mirall i no una lent, no
provoca refracció en la llum i en conseqüència no apareix la aberració
cromàtica. Tot i que això els col·loca a un punt per davant dels refractors,
poden generar altres aberracions (com el coma), i a nivell amateur, pot
resultar millor un bon refractor que un reflector.
Existeixen diferents
tipus de reflectors: una família de reflectors senzills, i els catadriòptics
(els anomenats Shmidt-Cassegrain i els Maksutov). Però no hem entrat en detall
amb els refractors, i tampoc no ho farem amb tots els reflectors. És important
centrar-se en aquest cas, per la seva senzillesa, en el més famós i comú dels
reflectors:
El reflector Newton. (Inventat per Isaac Newton el 1668)
És un telescopi que utilitza com a objectiu un mirall parabòlic col·locat
al fons del tub òptic, i té un mirall el·líptic situat a la boca del tub,
que desvia la llum cap a l’ocular. Aquest mirall el·líptic està en un pla
que talla la cònica que descriu la llum projectada pel mirall parabòlic.
Pregunta: El mirall
secundari projecte un petita ombra al centre de la imatge resultant? No.
Realment el secundari, obstrueix una petita part de llum al mirall primari,
però com que cada punt del mirall actua independent projectant tota la imatge
sobre el focus, només afecta reduint lleugerament la lluminositat.
MUNTURES:
Existeixen dos tipus
fonamentals de muntures: les acimutals i les equatorials
Acimutal: és el sistema de muntura més conegut, degut
a que les cameres de vídeo, de fotografia, i mols aparells en general utilitzen
aquest sistema. Consta de dos eixos de rotació de forma que un és paral·lel a
l’horitzó, i l’altre perpendicular a ell. És un sistema bastant rudimentari ja
que no et permet fer un seguiment dels astres. La solució davant d’una muntura
com aquesta, és la motorització controlada per ordenador.
La versió més famosa
està muntada sobre un trípode. Però existeix un model molt utilitzat, per la
seva senzillesa, estabilitat, i facilitat per construir-se-la un mateix,
anomenada muntura Dobson:
Equatorials: La muntura per excel·lència. La més utilitzada
arreu del món per a telescopis de mitja potència. Muntada sobre un trípode
o columna, la muntura gaudeix d’un sistema de seguiment dels astres, que permet
mantenir l’objecte centrat a l’ocular durant hores. Perfecte per fotografies
amb cameres DCC de llarga exposició. Existeix el model motoritzat i el manual,
en qualsevol cas és un sistema excel·lent. Depenent del la llargada, diàmetre,
i pes del tub òptic d’un telescopi, és més convenient utilitzar un dels diferents
tipus de muntures equatorials: la alemana, la Inglesa i la muntura de forquilla