tornar

 

 


INTRODUCCIÓ:

Tots sabem que la funció d’un telescopi és ampliar la imatge que ens arriba dels astres i de tot allò que compon el firmament. Però la veritat és que en tot l’instrument, hi trobem poques peces dedicades a aquesta funció. Si fem un anàlisis del seu funcionament, en traurem un tret bàsic i comú per a tot telescopi: Un telescopi el podem dividir sempre en dues parts fonamentals: l’ocular i l’objectiu.


L’ocular té una funció anàloga a la d’una lupa, tot i que pot estar compost per varies lents. El seu objectiu principal és ampliar una imatge situada a la seva distància focal. Però per ampliar la imatge procedent d’una estrella o d’un planeta, que no estan precisament situats a la distància focal d’un ocular, necessitem l’ajuda d’un suport que mostri o enfoqui la imatge a aquesta distància. Per exemple, si utilitzem un mirall pla i hi reflectim una estrella, només caldrà col.locar l’ocular sobre el mirall, amb l’angle necessari i a la seva distància focal.

Això ja és un telescopi.

D’aquesta forma aconseguim ampliar la imatge però topem amb un problema: l’estrella no brilla prou. El preu per ampliar una imatge és la llum; com més ampliem, més llum perdem, i una estrella ja brilla poc, com per perdre més llum.


Un objectiu és generalment una lent o un mirall còncau, que per les seves propietats i dimensions capta imatges més lluminoses que un mirall pla, i fins i tot que l’ull humà.

Però per entendre bé el funcionament d’un objectiu, imaginem-nos en el cas de la lent, que aquesta està composta per molts prismes. Cadascun d’ells recull la imatge que arriba en paral.lel i la projecta sobre el mateix punt. Si la imatge arriba a l’objectiu en paral·lel, llavors cadascun dels prismes recull la mateixa imatge, i al projectar-les sobre el mateix punt, la fem brillar més.

En el cas del mirall, ens hem d’imaginar que aquest, està compost per mols mirallets plans, que reflecteixen els raigs paral·lels al mateix focus. Tots els mirallets projecten la mateixa imatge sobre el focus, per tant el resultat és més lluminós. Els dos mètodes son completament anàlegs, escollir-ne un o l’altre, és qüestió de gust.


Ara ja podem entendre el sistema d’un objectiu i un ocular. Què passa si col·loquem l’objectiu i l’ocular a una distància igual a la suma de les seves focals?

 

L’objectiu capta i projecta al seu focus, una imatge molt brillant. Si la projecta justament on l’ocular hi té el focus, aquest pot ampliar la imatge, sense por a la falta de llum.


TIPUS DE TELESCOPIS:
El que determina un tipus de telescopi, és exclusivament el seu objectiu. Ja em vist que existeixen dos tipus d’objectiu: lents i miralls còncaus. Doncs també existeixen dos tipus de telescopis:


El telescopi refractor (inventat per Galileu 1609) fa servir una lent com a objectiu, igual que al dibuix anterior. D’aspecte estret i llarg, el telescopi de Galileu té que lluitar contra l’aberració cromàtica que produeix la lent del seu l’objectiu. En realitat utilitzen més lents en el seu interior per corregir aquesta aberració, i això encara el fa ser més llarg. No obstant això, per la seva popularitat i antiguitat, és un telescopi que ha arribat a un nivell de perfeccionament molt alt, i a nivell amateur, és un dels més utilitzats per la seva comoditat i qualitat. Els grans observatoris no utilitzen gairebé mai aquest model, per la dificultat de fabricar lents més grans d’un metre de diàmetre, problema que no té el següent tipus de telescopi.


EL telescopi reflector fa servir un mirall còncau com a objectiu. El fet de fer servir un mirall i no una lent, no provoca refracció en la llum i en conseqüència no apareix la aberració cromàtica. Tot i que això els col·loca a un punt per davant dels refractors, poden generar altres aberracions (com el coma), i a nivell amateur, pot resultar millor un bon refractor que un reflector.

Existeixen diferents tipus de reflectors: una família de reflectors senzills, i els catadriòptics (els anomenats Shmidt-Cassegrain i els Maksutov). Però no hem entrat en detall amb els refractors, i tampoc no ho farem amb tots els reflectors. És important centrar-se en aquest cas, per la seva senzillesa, en el més famós i comú dels reflectors:

        

El reflector Newton. (Inventat per Isaac Newton el 1668)

És un telescopi que utilitza com a objectiu un mirall parabòlic col·locat al fons del tub òptic, i té un mirall el·líptic situat a la boca del tub, que desvia la llum cap a l’ocular. Aquest mirall el·líptic està en un pla que talla la cònica que descriu la llum projectada pel mirall parabòlic.


Pregunta: El mirall secundari projecte un petita ombra al centre de la imatge resultant? No. Realment el secundari, obstrueix una petita part de llum al mirall primari, però com que cada punt del mirall actua independent projectant tota la imatge sobre el focus, només afecta reduint lleugerament la lluminositat.


MUNTURES:

Existeixen dos tipus fonamentals de muntures: les acimutals i les equatorials


Acimutal: és el sistema de muntura més conegut, degut a que les cameres de vídeo, de fotografia, i mols aparells en general utilitzen aquest sistema. Consta de dos eixos de rotació de forma que un és paral·lel a l’horitzó, i l’altre perpendicular a ell. És un sistema bastant rudimentari ja que no et permet fer un seguiment dels astres. La solució davant d’una muntura com aquesta, és la motorització controlada per ordenador.

La versió més famosa està muntada sobre un trípode. Però existeix un model molt utilitzat, per la seva senzillesa, estabilitat, i facilitat per construir-se-la un mateix, anomenada muntura Dobson:


Equatorials: La muntura per excel·lència. La més utilitzada arreu del món per a telescopis de mitja potència. Muntada sobre un trípode o columna, la muntura gaudeix d’un sistema de seguiment dels astres, que permet mantenir l’objecte centrat a l’ocular durant hores. Perfecte per fotografies amb cameres DCC de llarga exposició. Existeix el model motoritzat i el manual, en qualsevol cas és un sistema excel·lent. Depenent del la llargada, diàmetre, i pes del tub òptic d’un telescopi, és més convenient utilitzar un dels diferents tipus de muntures equatorials: la alemana, la Inglesa i la muntura de forquilla