Les notícies més antigues de la representació tarragonina són de mitjans segle XIX, quan Josep Pin i Soler descriu la festa de Santa Tecla al seu llibre "La família dels Garrigues". Jordi Bertran, que ha estudiat el ball a Tarragona, ha donat algunes dades que mostren el procés al llarg del segle XIX:

1854: l'alcalde demana al govern militar les armes necessàries per fer el ball.
1856: es prohibeix disparar, se suposa que només es van fer parlaments i coreografia.
1862: es constaten armes de foc un altre camí.
1863: es prohibeix disparar, ordre incomplerta, la qual cosa va motivar que el Serrallonga no sortís l'any següent.
1876: després de les inestabilitats polítiques i econòmiques i de les epidèmies, els balls retornen al carrer, entre ells en Serrallonga.
1878: prohibició dels balls amb pólvora, per un accident l'any anterior.

És bén palesa la relació dels alts i baixos de la festa en el context històric del moment -carlinades, fil.loxera, còlera, guerres a ultramar…- i el desinterès i pressions per part de la burgesia i dels poders de la ciutat, que volien fer desaparèixer aquestes representacions populars que feien nosa al seu concepte de capital de província, i que suposarien la renúncia als costums del país i l'intent d'importar formes i estructures de més enllà de l'Ebre…

LA RECUPERACIÓ DEL BALL D'EN SERRALLONGA DE TARRAGONA

La idea de la creació de nou del Ball d'en Serrallonga neix l'any 1986 fruit de dues iniciatives que, en el lloc de pugnar o enfrontar-se van cuallar en el grup inicial. Així, superada aquesta duplicitat d'intencions, es van esmerçar esforços i feines per tirar endavant el projecte. Des del primer moment es van cercar uns objectius a priori destinats a establir el marc del ball.

En primer lloc, es va cercar una documentació històrica que servís de referència, es va buscar unes dades generals sobre les representacions més conegudes i més properes en el temps i l'espai com era el Ball de Vilanova i la Geltrú.

Malauradament, les dades històriques del Ball a Tarragona eren ben minses, i es van conèixer, bàsicament gràcies a la col·laboració del folklorista tarragoní Jordi Beltran, que va donar suport a la idea des d'un primer moment. Com que no es coneixien les estructures, la caracterització i els parlaments, es va creure oportú emprar com a referència el ball més proper en el temps i en l'espai ,el d'Alcover, representat per darrer cop els anys 40.

  El ball es va emmarcar dins el context de la Festa Major, en concret la de Santa Tecla. Es va desestimar participar a la de Sant Magí. així com les de barri i altres esdeveniment de la ciutat (tot i que se sortir el Carnaval dels anys 1989 i 90 com a col·laboració en un esdeveniment ciutadà).

Es va necessitar un marc associatiu, un context legal en què desenvolupar les activitats per unes raons merament formals i burocràtiques. Sembla que en aquest país l'única via per assolir qualsevol mena d'ajut , subvenció, caritat o contractació per participar en una festa, és l'existència legal en forma d'entitat, empresa, associació ..amb uns estatuts i, naturalment NIF. D'aquesta manera es va crear l'AGRUPACIÓ BALL D'EN SERRALLONGA, en la qual s'integraven els membres del ball i tots els amics que hi volguessin col·laborar.

Cal examinar també la relació amb l'Ajuntament de Tarragona. Des d'un principi es va contactar amb l'àrea de Cultura,, i se li va fer conèixer la idea, a la qual va donar suport. Evidentment, es va posar sobre la taula la qüestió econòmica i es va establir, per part de l'ajuntament la subvenció per a la participació en la Festa Major i el pagament de dos trabucs.

És clar que el problema financer no quedava ni de bon tros resolt. Hem de pensar que la recuperació del ball d'en Serrallonga va suposar una forta despesa econòmica. No tan sols la vestidura dels membres, cosa més o menys solucionada amb l'aprofitament de la roba de cadascú, sinó especialment, la necessitat d'adquirir armament i la legalització del seu ús.

En un principi es va pensar a adquirir trabucs antics, la qual cosa comportava dos problemes insolubles. L'un era el legal, calia un permís especial de col·leccionista, que poc o gens tenia a veure amb la nostra intenció; l'altre els exorbitants preus que es demanaven per cada arma (de 100.000 a 500.000 ptes. en alguns casos), sense obviar el perill que suposava endegar armes potser en mal estat. Lògicament aquest propòsit era del tot inviable.

Diversos contactes amb armes, col·leccionistes i els membres del Serrallonga de Vilanova ens van dur a adquirir trabucs i pistolots en una arameria del País Valencià, per altra banda força coneguda els ambients de Moros i Cristians. Les armes , realment fabricades a Eibar, responien formalment i funcional als trabucs, encara que el seu mecanisme d'ignició no era el pedrenyal sinó el pistó, molt més senzill d'utilitzar. El preu, evidentment, era més assequible, unes 25.000ptes.

L'adquisició d'armes era acompanyada d'una legalització que va palesar el funcionament de l'administració de tall napoleònic que impera a l'estat espanyol. La legislació permetia tenir un nombre il·limitat d'armes d'avantcàrrega, però el seu ús resta restringit als camps i polígons de tir. Òbviament el problema no estava resolt. L'única via legal era un article del reglament que permetia, previ permís i permisos de gairebé tothom, l'ús d'armes de foc en espectacles públics -rodatges de pel·lícules, teatre,...- com si es tractés de rodar una pel·lícula del far West. Paradoxalment, altres grups utilitzaven armes de foc tenint permisos col·lectius o senzillament cap.

Per acabar d'amanir aquest garbuix legal, les tramitacions de permisos d'armes d'avantcàrrega són ben lentes i depenen directament de Madrid, "la capital del reino" la qual cosa va relentir i retardar tota l'operació.Malgrat tot hem de reconèixer la paciència i col·laboració dels oficials encarregats de la "plaza" de Tarragona.

La cosa no acabava aquí. Cada trabuc necessita, per endegar un tret una quantitat dosificada d'explosiu, pòlvora negra que , evidentment està sota una fèrria legislació i no es pot distribuir , sembla ser a doll, i menys a persones no autoritzades. D'altra banda el trabuc necessita una quantitat fixa -uns deu grams- per disparar en condicions. Si es carrega amb menys pólvora no se sent l'explosió, si se'n posa massa poden passar coses...

Calia trobar qui preparés les càrregues per als trabucs . Necessitàvem pòlvora negra preparada en dosis llestes per disparar. La solució va ser relativament senzilla: contactar amb pirotècniques que ens preparessin unes càrregues de 10 grams dins un tub de cartró precintat. a partir d'aquí el problema va ser tan sols pagar les comandes d'explosius...

Tornant al tema de diners, calia fer-se vestuari i l'armament, permisos d'armes , certificacions mèdiques i penals... Es va recórrer als sistemes tradicionals, i no van reeixir. Esgotades les vies institucionals, almenys dins la legalització del grup , entrebancada, en aquest cas per l'administració autonòmica, es va pensar en esponsor, idea bastant utòpica. Un parell de rifes, venda de samarretes i enganxines van portar els primers duros, de tot acompanyat de les escurades butxaques dels membres del grup. Aquestes eren naturalment força magres, car la majoria érem estudiants o aturats. Certament que la situació no era la millor per treure el ball al carrer. Però, malgrat tot, es va poder sortir gràcies a la feina del grup i de persones i entitats coneixedores de la festa.

Per iniciativa d'aquestes i del ball es va fer una crida a diferents entitats perquè col·laboressin en l'adquisició dels trabucs. La resposta no es va fer esperar. Gràcies a aixó les despeses de gairebé tots els trabucs i pistolots es van cobrir. Aquest fet va ser primordial per tornant a treure el ball al carrer. No voldríem oblidar els amics que van fer possible això: Grallers de l'Esbart Dansaire de Tarragona, Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, Amics de la Colla Jove, Colla Xiquets de Tarragona, Drac de Sant Roc, Ball de Diables associacions de comerciants dels carrers Méndez Nuñez i Unió, Peter i fina del carrer Cos del Bou, Ajuntament de Tarragona, Salvador Fà i l'Esbart Dansaire de Tarragona.