Jaume Cabré

Diu que Catalunya, malgrat la propaganda en contra, és un país molt solidari. Diu que moltíssim. S'apunta amb entusiasme a defensar les causes si no perdudes, amb molta mala peça al teler. No puc deixar de sentir-me orgullós per aquesta actitud col·lectiva. Aquí és on hem fet sentir més, per exemple, el soroll de les cassoles contra la guerra d'Iraq. Aquí la gent acampa pel zero coma set. Les iniciatives a favor del poble sahrauí estan ben vives des de fa anys. I l'etcètera és reconfortablement llarg. Som solidaris, per més que, els que es neguen a examinar o deixar que es faci pública la balança fiscal de l'Estat espanyol, pensin i prediquin el contrari.
Tanta solidaritat em sembla lloable, no cal dir-ho. Però de la mateixa manera que Catalunya és un exemple de solidaritat amb els de fora, quan es tracta de pensar en nosaltres mateixos ens agafa una mena de tremolor que ens paralitza. Som capaços de muntar un sidral per la supervivència del rapa-nui però ens fa vergonya moure un dit pel català perquè creiem que ens acusarien d'egoistes i provincians. Qui? Ells, naturalment. I per tant, no ho fem. Ni mourem un dit per qualsevol cosa referida a la defensa de la nostra cultura o la nostra llibertat política. En alguns casos la situació esquizofrènica, a més de malaltissa arriba a ser còmica. Per exemple, ja fa uns quants dies, hi ha hagut un esverament col·lectiu de gent jo diria que sensata perquè esperits febles, amb bona fe però en el fons tanoques perduts, inquietantment perillosos perquè tenen responsabilitat pública, han donat consignes (o han impartit ordres) a algunes guarderies municipals de Barcelona perquè per l'amor de Déu i d'Al·là no parlin ni de broma del Nadal, ni facin cap al·lusió al pessebre ni al Lluquet i en Rovelló perquè els nens i les famílies es podrien ofendre. Ara, en fred, m'agradaria reflexionar-hi una mica.

La síndrome del comportament políticament correcte fa que la gent insegura de la seva personalitat col·lectiva es torni ridícula i patètica. Durant els anys que érem progres i havíem desertat de l'Església catòlica amb aquella alegria, en general vam distingir bé que una cosa era haver baixat d'aquell carro si convé per sempre més i una altra era fer el pessebre o cantar una nadala, o posar un ornament discret durant les vacances de Nadal, fer els Reis amb la canalla o comprar un caganer... Alguns, interpretant que la cosa era més neutra, s'apuntaven al Pare Noël sense pensar que els rens que fan volar un trineu carregat de regals, ho fan indefectiblement gràcies a la intervenció divina; i si no, que li ho preguntin a la llei de la gravetat. Però en general, la gent feia un tomb per la fira de Santa Llúcia si li faltava una muntanya de suro, un pou o un mossèn amb paraigua. Ara, en canvi, unes persones preclares ens impedeixen a nosaltres mateixos de ser nosaltres mateixos fins al punt que no podem parlar del pessebre a l'escola dels menuts. Del caganer, tampoc? I dels pastors? Per no molestar, ni dels xais, no hem de parlar. I de la castanyera encara menys. I posats a fer, fora les castanyes. I els panellets, no fos cas. I els ous de pasqua. I l'ou com balla, ni en pintura.

Aquesta actitud denota una inseguretat construïda amb un esforç titànic a base de negar-se contínuament la pròpia identitat. Jo vull saber qui ha estat la llumenera que ha llançat la consigna; vull saber el nom i el cognom de la persona responsable d'aquest desficaci per tenir l'oportunitat d'explicar-li que no és això. Que el nen de família musulmana que arriba aquí no se sent ofès quan li parles del naixement de Jesús, que per altra banda és un profeta de prestigi a l'Islam. Que el que és ofensiu és considerar-lo idiota i no mostrar-li que som un país que, a més d'equips de futbol, tenim tradicions i pistes d'esquí. Els qui han tingut aquesta pensada estan tan insegurs amb la identitat col·lectiva que els fa l'efecte que ser com som, ofèn. Això és gravíssim si qui ho pensa i ho practica té influència pública: o és que pretén impedir-nos que estiguem bé amb el nostre entorn?

On vull anar a parar és al fet que una inseguretat d'aquestes dimensions, una inseguretat tan còsmica no s'improvisa. S'ha hagut d'anar treballant dia a dia a base de dir que no a la sardana i aplaudir el flamenc (com si fossin incompatibles i com si un fos universal i l'altre provincià); ha anat creixent a base de considerar els castells com un costum troglodític mentre els cau la bava mirant El Gran Hermano. S'ha anat consolidant a còpia de dimitir lingüísticament i predicar que millor que parlem en castellà (i cridant una miqueta) perquè aixi els forasters ens entendran més. Es pot ser tan tanoca? Amb esforç i voluntat, sí. I, un cop aconseguit l'objectiu, ningú no s'escandalitzarà per l'espectacle de les forces de seguretat assaltant l'ordinador personal d'un adolescent valent que reclama allò que, per cert, diu, sobre l'etiquetatge en català, la llei d'usos lingüístics que va proclamar el Parlament.

Fa poc, després que Carod-Rovira, amb la perspicàcia de què fa gala últimament, digués el que va dir sobre la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics, les reaccions de molta gent van ser del tipus guarderia municipal de Barcelona. És clar que vaig sentir veus lliures com, entre d'altres, la de la Magda Oranich que deia que la candidatura de Madrid és cosa de Madrid. Però l'actitud poruga dels que estan només amoïnats perquè ens estimin a Espanya, va fer que no diguessin res quan Espanya (la de Zapatero i la d'Aznar, totes dues, la plural i la singular), va boicotejar directament i barroerament la candidatura de la selecció de patinatge a Fresno i en canvi es van escandalitzar, i ho van proclamar ben fort, que ho sentissin a Madrid, quan el Carod la va vessar. Que consti: la va vessar com a polític. Com a ciutadà, estava tan empipat com jo o més. Per l'amor de Déu: tan porucs, són? Sí, tant, que aquesta actitud d'abaixar la mirada, a sobre, ajuda a la maniobra tan repetida que ens fa passar de víctimes i perjudicats per la matusseria de les autoritats esportives, a culpables a ulls de l'Espanya singular i la plural, sí. A ulls de totes dues.
Ara, aquests fenòmens de la naturalesa que són els responsables de les guarderies municipals de Barcelona deuen fer-se un fart de patir perquè l'alcalde de Salamanca (Espanya) ens ha declarat la guerra, ens ha titllat d'enemics i ens ha negat, si molt convé, l'aigua i tot. El meu missatge afectuós a aquests einsteins, a aquestes ments perspicaces que han inventat i escampat la consigna de no parlar del pessebre a les guarderies, és que, o tenen les coses clares o, per no patir, per no ser candidats a una úlcera d'estómac, que treballin per la independència del país perquè un cop lliures veuran com podran dir, sense complexos, que els vinguin al darrere amb un flabiol sonant. Per què no ho proven? I atès el seu nivell d'intel·ligència, he d'explicitar una cosa que caldria donar per sabuda: es pot tenir una opinió política o una altra. Però el que no es pot ser, si hom té responsabilitats públiques, és ni poruc ni estúpid. Acabo amb una pregunta perquè no ho sé amb certesa: l'ajuntament ha donat explicacions sobre això?

Jaume Cabré. Escriptor. Membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans