Us transcric un article publicat a l'Avui el dia 5 de febrer (pàg: 3), i més avall us adjunto una carta al director que he adreçat a l'esmentat diari (bustia@avui.com) i que, de moment, no s'ha publicat. També he fet arribar una carta directament a la columnista (a l'adreça del diari, Consell de Cent, 325, 08013 Barcelona) en què li exposo els mateixos arguments però d'una manera més dilatada i severa. L'articulista assigna a la música per a cobla un paper que considero ben galdós i poc oportú, i titlla la sardana de mer fenomen folklòric en el sentit més despectiu de la paraula. Us animo a difondre les vostres opinions en els mitjans que tingueu més a l'abast i que considereu més adients.

Josep Pasqual Cobla Ciutat de Terrassa

Música, Isabel-Clara Simó (21.02.02)

Aquesta és una bona notícia de veritat: l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya ha triomfat en un dels àmbits més compromesos: el Carnegie Hall de Nova York. Tinc la impressió que la notícia no ha tingut el ressó que es mereixia.

Per mi és una bona satisfacció saber que l'Orquestra Simfònica de Barcelona rep un tracte igual que la Filharmònica de Berlin i la Filharmònica de Viena, tant en la programació com, suposo, catxet. A més, l'èxit va ser tan rotud que aquell públic tan exigent es va posar dempeus per retre una admirada ovació als músics, i especialment al seu director Lawrence Foster. En aquest nostre complicat país es donen dos fenòmens simultanis: la passió per la música de bona part de la població i un escàs entusiasme administratiu. El resultat és de vegades contradictori, tant en la formació de músics con en la promoció i difusió de les seves formacions musicals, sovint sota tutelatge privat.

Doncs bé, ara sembla que rectifiquem: no sols hom troba una oferta musical considerable, sinó que l'administració s'ha rascat de la butxaca per invertir 660.000 euros que ha costat la gira de l'OBC per Estats Units, dels quals se'n recuperarà la major part. L programació de l'OCB era d'aquelles que constitueixen un repte, el qual van afrontar director i professors amb dedicació i entusiasme.

Em causa perplexitat, però, que, com a concessió al públic, hom programés un fragment de sarsuela i ho rematés amb un sardana. Era com signar un paper hispanocatalà que, la veritat, crec que no calia. Totes dues coses no passen, en aquest context, de nota folklòrica; si volien personalitzar el programa, podien fer ús del conegudíssim, a Estats Units, Pau Casals, o d'algun dels mestres contemporanis, com Monsalvatge o Guinjoan, l'exigència dels quals sí que estava a l'altura.

Tant se val: l'èxit va ser per les obres difícil, no per les concessions comercials o folklòriques, i així constarà als annals de la música internacional. Per això crec que cal felicitar-nos. Com ens hem de felicitar pel Saló Gaudí que s'aaba d'inaugurar i que posarà la moda catalana a una alçada d'innegable prestigi. Triomfalisme, no, però just reconeixement als -ai- escassos èxits de què podem presumir, això sí, i més en la situació tan galdosa que travessem.

Isabel-Clara Simó, Avui, 5.2.2002

Té raó l'articulista en tot el que esmenta en el primer paràgraf, però quan arriba al segon, sembla que les idees se li han esgotat i escriu amb un prou pobre criteri que ha quedat més que palès en el seu article.

Us preciso que la sardana que es va executar va ser Juny, de Juli Garreta, en una versió instrumentada per a orquestra per Enric Casals. Crec que tots dos estan a la mateixa alçada musical dels tres autors que esmenta l'articulista, i que és una manca de tacte increïble en una intel·lectual del nostre país no tenir clara l'altura d'uns dels màxims exponents de la música per a cobla.

A sobre que la poca difusió internacional de la música per a cobla es fa a través d'orquestres simfòniques o de cambra (cosa que li minva gran part de la força musical que té una cobla), els intel·lectuals d'aquí es permeten el luxe de posar en dubte el criteri musical de les personalitats de fora (en aquest cas, el director californià de l'OCB, Lawrence Foster), que poden veure les qualitats i els defectes de la música per a cobla amb una objectivitat més que fonamentada i fora de tot dubte.

Que l'articulista utilitzi l'adjectiu folklòric en el sentit despectiu en què ho fa em sembla ofensiu i absolutament fora de lloc, tenint en compte que la majoria de les manifestacions artístiques de què gaudim actualment sorgeixen precisament d'aquest folklore (d'aquesta arrel popular) que ella sembla detestar. En l'anomenada música culta (o clàssica), trobaríem una quantitat infinida d'obres en què la inspiració ha estat precisament d'arrel folklórica (o popular).

La senyora Simó sembla que està feta un embolic, perquè en el mateix escrit critica la galdosa situació actual de les relacions Catalunya-Estat alhora que fomenta el despreci per alguna de les millors coses que han creat els compositors que s'han dedicat a enriquir la qualitat de la música per a cobla.

Carta al diari AVUI, Josep Pasqual, Cobla Ciutat de Terrassa

Per a l’antifolklòrica Isabel-Clara Simó

Perplexitat és el més suau dels adjectius que se m’acuden sobre el que vaig sentir en llegir l’article Música d’Isabel-Clara Simó publicat el 5 de febrer.

Tal i com ella diu, que l’OBC triomfi de la manera que ho ha fet als Estats Units, és una bona notícia de la qual tothom ens podem felicitar. Però a banda d’això, que la columnista consideri nota folklòrica el bis de l’OBC pel fet de ser una sardana, ho considero grotesc i fora de tota lògica.

Potser cal informar la senyora Simó que la sardana que es va interpretar va ser Juny, i que la categoria musical de Juli Garreta (el seu autor) està fora de tot dubte. I potser també caldrà dir-li (ja que sembla que no ho sap) que la instrumentació per a orquestra que utilitza l’OBC és d’Enric Casals, el qual té tants mèrits musicals com el propi Pau, el seu germà, defensat (menys mal) per la columnista.

El criteri musical de la senyora Simó ha quedat més que en dubte, i el que hauria de fer és entendre millor les decisions de Lawrence Foster, que no sols no qüestiona la qualitat de Juny sinò que la difon allà on considera convenient fer-ho. El que ha fet l’OBC ha estat divulgar un exemple de la millor música que s’ha escrit per a cobla, tot i que ho ha fet en la versió per a orquestra.

La seva actuació està en la mateixa línia del que passa a les sales de concert de Barcelona, on no és estrany que sopranos escandinaves ens delectin amb lieds nòrdics desconeguts per a la majoria de nosaltres i que orquestres simfòniques japoneses ens ofereixin obres d’autors nipons dels quals encara no ens ha arribat la discografia, per posar només dos exemples. El fet de considerar Juny una nota folklòrica pel simple fet de ser una sardana és una reflexió poc menys que lamentable per una persona d’aquí que sembla estimar la música culta.

Carta a l'Isabel-Clara Simó, Josep Pasqual, Cobla Ciutat de Terrassa

tornar