No anem pas massa bé


Allà dies llegíem al diari que la FECAC, entitat organitzadora de la Fira d’Abril, ha rebut de la Generalitat mig milió d’euros en dos anys. Per les notes que jo tinc, això deu ser, aproximadament, la meitat del que la Generalitat dedica a subvencionar la sardana a tot Catalunya. Ho repeteixo perquè si més no per mi és força il•lustratiu: Els 4.500 actes sardanistes que es fan a tot Catalunya, reben de la Generalitat només el doble del que rep la Fira d’Abril.
La Fira d’Abril és un tema de controvèrsia i en parlar-ne corres el risc de crear-te algunes antipaties, però quan els cabells se’t van tornant blancs i has donat moltes i moltes voltes per la vida, arribes a la conclusió que has de dir el que penses i el que penso és que és un disbarat la diferència entre ambdues quantitats.
Per dos costats. Així, en números absoluts, trobo força elevades les subvencions atorgades a la Fira d’Abril, tenint en compte que també n’hi atorga l’Ajuntament. Però no vull profunditzar perquè em costa de determinar exactament si són raonables o no. El que sí sé és que si la Fira d’Abril rep aquestes subvencions de la Generalitat, tota aquesta extraordinària quantitat d’actes sardanistes que se celebren arreu de Catalunya, n’haurien de rebre cent vegades més. No pot ser aquesta escandalosa desproporció.
Tinc els meus dubtes que si els catalans que viuen a Andalusia un dia volguessin fer una gran festa sardanista allà, la Junta d’Andalusia fos tan generosa com la nostra Generalitat.
Aquestes notícies i els criteris d’alguns mandataris dels nostres estaments, ens fan mal. Veiem la seva escala de valors molt diferent de la nostra.
Em penso que no anem pas massa bé. Donem poca importància a les nostres coses. Parlo de la sardana. Segurament deu haver-hi altres greuges comparatius, però avui em refereixo concretament a la sardana, com un dels signes culturals importants de Catalunya.
La sardana tira endavant, EXCLUSIVAMENT, pels centenars de persones que tenim com a deure propi dedicar-hi esforços per a mantenir-la i oferir-la als ciutadans de les nostre poblacions d’arreu de Catalunya. Però els grans col•lectius començant per les Institucions i els seus representants,els mitjans de comunicació, els empresaris i els intel•lectuals, llevat d’honorables excepcions, no fan cap cas de la sardana. En veiem exemples contínuament.
Si molts països tinguessin aquesta extraordinària riquesa cultural que és la sardana, aquesta excepcional formació única que és la cobla, una dansa amb tants valors de germanor, democràtics, ecològics i universals, ben segur que tindria un ressò molt més alt, a tot arreu, del que té al nostre país. N’estic cert.
Allà temps deia aquí mateix que ens caldria una enquesta, sobretot de polítics i intel•lectuals, per a conèixer la seva opinió sincera de la sardana, perquè deia que potser els sardanistes la sobrevalorem. Però a mida que passa el temps no em cal aquesta enquesta perquè anem veient quotidianament la resposta.
Els sardanistes continuarem treballant pels valors identitaris i festius que creiem té la sardana, però com deia molt encertadament l’Espar Ticó a la seva carta a l’Avui, no som de ferro i poc a poc es va corcant la fusta del nostre entusiasme.

tornar