Aquesta pàgina recull l'escrit d'en Josué Garcia, ex-ballador de la colla Xaloc i actualment periodista al diari El Punt de Tarragona, aparegut el dia 19.09.00. L'article no ens va sentar gens bé, no ho hem d'amagar. No cal dir que ni El Punt ni el Diari de Tarragona van publicar una crònica o una resenya de resultats... només aquest article que nosaltres -en una nota al diari "El Punt"- vam catalogar de " superficial, carregat de tòpics i que demostra un preocupant desconeixement de la realitat que es vol posar de manifest". Totes les generalitzacions són dolentes, i cada poble, cada ciutat té una realitat diferent que cal coneixer abans de jutjar.

El nostre company, també periodista, ballador, músic, col.lecionista i estudiós de la sardana, l'Àngel López Lluís hi dedica una rèplica que val la pena llegir (en aquesta mateixa página)

La Dansa de la indiferència

Josué Garcia, (19.09.00)

La celebració de la 52ª edició del concurs de sardanes a la ciutat de Tarragona, que va tenir lloc el diumenge a la plaça del Mercat, ha tornat a deixar palesa la situació actual del món sardanístic. Per no ser catastrofistes, evitarem parlar de crisi, però el fet és que la sardana, des de fa molts anys, s'arrossega.

El diumenge a la tarda i sota un cel amenaçador de pluja, el concurs es va desenvolupar amb tota normalitat. Tanta normalitat que, per als tarragonins, es va tornar en indiferència. Els espectadors que envoltaven les colles eren, majoritàriament, familiars, amics i integrants dels mateixos grups. La resta, tarragonins que tot passejant un diumenge a la tarda, s'hi havien trobat amb el concurs. Em pregunto quants dels dansaires eren conscients que la ciutat està de festa major, i que el concurs s'emmarca dins aquesta celebració. Pocs, em temo. Les colles sardanistes volten per localitats de tot Catalunya, i sense anar més lluny, el mateix dia hi havia hagut una altra competició al Creixell. Places i camps de futbol de localitats properes veuran en breu altres concursos, i en la majoria dels casos, la interacció amb la població continuarà sent escassa.

I és que el tòpic que envolta la sardana, aquell que diu que és "la dansa més bonica de les danses que es fan i es desfan" no sembla que es concreti a la realitat. A més, resulta inevitable la comparació amb un dels altres signes característics del folklore cátala, els castells. I evidentment, la sardana manca de l'espectacularitat de les construccions castelleres. Aquesta espectacularitat se substitueix per la constancia. La sardana - si és que parlem de l'àmbit competitiu- és una carrera de fons. Aquest és el secret per entendre el seu atractiu i la seva bellesa.

Aquesta dansa té una doble vessant. La vessant folklòrica -és la dansa catalana per excel·lència- i la competitiva. Així, els concursos de sardanes són veritables competicions. En molts aspectes, té similituds amb una competició esportiva. La distinció per categories en juvenils, alevins, veterans, grans; les classificacions, les victòries i les derrotes. El campionat de Catalunya és una mena de lliga on guanyen els més regulars. Tot això, crec, és força desconegut. O, com a mínim, no sé si els espectadors casuals que s'ho miraven diumenge ho entenien així.

El problema, pèrò, és justament aquest. La competició dóna l'esquena al públic. Per això no és d'estranyar que, molts pensin que la sardana és avorrida mentre els dansaires acaben esgotats de ballar durant deu minuts. Molts han intentat donar la volta a aquesta situació, i durant els darrers anys hem assistit a intents d'innovació, que en certa manera han revolucionat el món sardanístic, però que no han conseguit atreure nous adeptes. Les innovacions, a més, han vingut de totes bandes. Novetats musicals, que han arribat a unir la sardana a ritmes globals com el jazz o el rock; novetats en la manera de ballar, que han anat des de la major agressivitat en abordar la música fins a modificacions en els passos; novetats en el vestuari i moltes més.

Tot i així, poca gent arriba a descobrir la bellesa d'aquesta dansa. Les colles que lluiten per aconseguir el campionat de Catalunya tenen cada any més problemes per trobar jovent disposat a passar els caps de setmana ballant a les places d'arreu de Catalunya. La majoria dels que s'estimen de veritat la sardana és perquè l'han mamat des de petits. I aquests ho inculquen als seus fills, com es pot veure en els concursos. Molts nens i nenes ballen a les colles infantils i juvenils sota l'atenció dels pares i mares, que els ensenyen l'amor per la sardana a base de ballar-la. Ara bé, si se segueix donant l'esquena al públic con succeeix en l'actualitat, ni les futures generacions podran evitar que algú més digui que la sardana està en crisi.

Indiferència unidireccional

Àngel López (21.09.00)

El passat dimarts 19 de setembre aquest diari publicava un article d'opinió sota el títol de "La dansa de la indiferència" que anava signat per Josué Garcia. He de confessar que, com aficionat i seguidor de tot allò que envolta la sardana, em va sorprendre el fet mateix que aparegués aquest escrit, sobretot si tenim en compte que enlloc s'ha vist cap crònica del concurs de colles del qual parla. Però també em va sorprendre el contingut, ja que no he acabat d'entendre què ens vol dir el Josué amb tota la seva argumentació, si no és que quan parla d'indiferència es refereix a la que tenen molts mitjans de comunicació envers la sardana. En tot cas, a més de demanar-li un aclariment, no em puc estar de dir-hi la meva sobre alguns dels punts que exposa. D'entrada, encara que sembla que no vulgui parlar de crisi, ho fa, tot generalitzant d'una manera totalment injusta. De fet, cau en el mateix error que molts altres que parlen d'aquest tema d'una manera superficial: es refereixen a la sardana i als sardanistes com si fossin un sol cos, una mena de secta o moviment ideològic més o menys gran i els membres del qual es mouen tots alhora atenent les ordres de qui sap quin ens dirigent. Res més lluny de la realitat, per sort o per desgràcia, ja que la sardana, en essència, és una dansa popular que es balla al carrer, de manera que mentre uns toquen els altres ballen i ho poden fer de manera totalment lliure i espontània. Ara bé, a banda de casos concrets -concerts, aplecs en llocs tancats…-, com que la majoria de les manifestacions sardanistes són al carrer i no es pot cobrar entrada, cal una mínima organització per promoure aquestes activitats. Aquests organitzadors sardanistes, però, es mouen en la precarietat pròpia del voluntarisme, "perdent" el temps pidolant subvencions per tot arreu. El resultat és que cada població o, fins i tot, cada barri, presenten una situació diferent, amb unes oscil.lacions en el nivell quantitatiu i qualitatiu de les activitats que porten a terme, així com del ressò popular que aquestes tenen, ben diversos. En termes generals, el cert és que el fenòmen sardanista a Catalunya genera un volum d'activitat realment extraordinari que realment existeix, encara que poques vegades es reflecteixi a la premsa. Malgrat tot, una part d'aquells dirigents sardanistes ja fa anys que van crear la Federació Sardanista de Catalunya, una entitat que fa una tasca realment important de defensa dels interessos de les agrupacions associades i de promoció de la sardana i tot allò que l'envolta. Les colles sardanistes de competició formen part d'aquest activisme sardanista, encara que -això vull remarcar-ho molt- només en són una part, ja que allò bàsic és el ballador espontani. Tal i com diu el Josué Garcia, les competicions entre colles tenen un caire esportiu que inclou classificacions i lligues similars a les del futbol. No acabo d'entendre si és que no ho troba bé tot això, però sí que estaria d'acord amb ell en que cal que la gent ho conegui molt més. També trobo discutible que es digui que el concurs de diumenge no va ser un èxit. Sincerament, crec que no van ser pocs els tarragonins que van gaudir de l'espectacle que -això va a gustos- segurament es podia millorar molt, però el balanç del qual va ser força positiu. Segurament, la seva opinió està influenciada per aquella tendència tant extesa que valora les coses segons els milers de persones que convoquen o per la potència de so que s'ha instal.lat. En aquest cas, reconec que "no sóc d'eixe món", ja que prefereixo tenir en compte altres valors. Que els dansaires no sabien que Tarragona era en festes ho diu ell i no ho pot demostrar; per la meva part, com a ballador d'una de les colles que competien diumenge, puc dir que la meva percepció era ben diferent. Com a mínim era la mateixa que qualsevol altra persona que aquell dia va venir a Tarragona i la mateixa que tinc jo quan vaig a un poble a ballar al concurs. A què es refereix quan diu que falta "interacció amb la població"? En tot cas, ja que compara les sardanes amb els castells, vol dir que les colles que vindran al concurs "interaccionaran" gaire amb els tarragonins més enllà del concurs? Per cert, aquells castellers rebran un premi o subvenció que, com a mínim, els permetrà pagar el viatge tal i com, de fet, passa a cada una de les seves actuacions, cosa que no es pot dir de les colles sardanistes que s'han de pagar totes les despeses. En un altre moment de l'article es cau en el tòpic de que "la competició dóna l'esquena al públic". Naturalment, resultaria antiestètic i, sobretot, incòmode ballar al revés, en anella i de cara enfora! Bromes apart, no es pot dir que els concursos de colles sardanistes donguin l'esquena a ningú, quan es fan al carrer, sense pagar entrada i enmig de les festes de la ciutat. De colles n'hi ha de tota mena i, un cop més, no es pot generalitzar, però no queda gaire bé dir que donen l'esquena a la ciutat després de tot allò que la gent de les colles tarragonines han aportat al patrimoni festiu de la ciutat. Sap el Josué que el Retaule de Santa Tecla el realitza l'Esbart Santa Tecla que, fins fa uns anys, també era una colla sardanista? Sap que les Dames i Vells els van recuperar gent de la colla Joventut Tarragonina? Sap que molts castellers són o han estat dansaires de colla (el cap de colla dels Xiquets de Tarragona, per exemple) Sap que el president del jurat del concurs de castells també ho és del Casal Tarragoní, entitat organitzadora del concurs de diumenge? Sap que precisament són les colles sardanistes de Tarragona les que promouen totes les ballades de sardanes que es fan a la ciutat, unes ballades que són lliures i obertes a tothom? Sap que són monitors pertanyents a les colles els que imparteixen cursets de sardanes a les escoles? I aquests només són uns pocs exemples dels molts que podria posar. Més tòpics: com el de la sardana "avorrida mentre els dansaires acaben esgotats de ballar durant deu minuts". Que sigui avorrida depèn, com tot, dels gustos de cadascú, però, sobretot, del grau de coneixement que se'n té i els prejudicis amb què es mira. Jo també crec que les influències externes enriqueixen, com ho poden ser les del jazz i el rock, uns "ritmes globals" que ho són, primer que tot, perquè la gent dels seus països d'origen els han cultivat i exportat sense l'autoodi i les manies que massa sovint ens fan provincians als catalans. Sobre si ballar sardanes cansa, en aquest cas li he de donar la raó, ja que ballant em canso, igual que amb moltes altres coses que m'agraden però que no renuncio a seguir practicant. Però torno al principi: les colles constitueixen una part important de les manifestacions sardanistes, però només una part. La resta és un conjunt de persones impossible de censar i controlar, ja que són aquells que ballen sardanes una vegada a l'any o sempre que poden, però també aquells que ni tan sols en ballen però els agrada escoltar-ne. Jo no gosaria dir quins són o no "els que estimen de veritat la sardana".

Àngel López Lluís Realitzador del programa "Un dos i seguit" de Tarragona Ràdio

tornar