Carta oberta a les
colles sardanistes
1. El sardanisme, en estat de coma.
Aquesta desaparició lenta del sardanisme de
colla és un dels fets culturals més ridículs en la història de
l'associacionisme d'aquest país. En pocs anys no solament han plegat nombroses
colles, algunes de prestigi i tot,
sinó que, i aquest és el fet greu de debò, ningú n'ha fet cas. Cap diguem-ne dirigent ha reaccionat: ni els capdansers dels grups sardanistes més
rellevants, ni els successius equips de govern de la UCS, ni tampoc els semipolítics
que han fet el borinot durant un cert temps per la Federació Sardanista. Encara
menys els caps visibles de les cobles ni de les agrupacions mortuòries d'aplecs:
ells es creuen ser una altra història. Per això avui només hi ha una opció
digna per a les colles: tallar l'agonia amb una mort sobtada del pacient,
l'eutanàsia. Pleguem tots de cop. Posem-nos almenys d'acord per una vegada a la
vida, i acabem aquest espectacle macabre amb un bri d'orgull, de saber estar, a
l'estil David Niven o Jeremy Irons en alguns papers. Prou de concursos
obligatoris per a colles punteres -o no- en camps de futbol sense públic i en
hores de màxima audiència televisiva. Prou de xarlotades amb punts lliures que
repugnen la tècnica bàsica de qualsevol primera classe de dansa. Prou
d'arrossegar-nos sobre la rutina d'ajuntaments que programen sense il·lusió
actes sardanistes només perquè surten bé de preu. En efecte, dir junts aquest -Prou! Seria un acte de valentia impropi de la covarda història
recent de les colles, però almenys seria vist, des de fora, com un final feliç
genuí.
Ara
bé, sé que ni en aquest acord final som capaços de coincidir tantes maneres diferents
com hi ha d'entendre el sardanisme de colla. Per tant, ja que no arribarem a
aquesta opció que he proposat, em convido a una segona alternativa privada de
reserva: dir-vos sense embuts el que penso sobre com sortir de la situació
actual.
2. El que hauria de fer un autèntic president
de la UCS: l'actitud.
Fa trenta anys hi havia també maneres molt
diverses d'entendre el sardanisme de colla (Josep Mª Bernat, Joaquim
Tristany...), però qualssevol de les alternatives era igual de possible perquè
l'encapçalava algú capaç d'actuar: amb poder de convicció, de lideratge. Tothom
es pot equivocar; en canvi, el que no es pot permetre un dirigent, un president,
és deixar passar el temps sense prendre decisions clares que el facin creïble
com a líder. Des de fa uns anys aquest és el principal inconvenient del
sardanisme de colla: no hi ha ningú que sigui capaç d'il·lusionar els
capdansers i els dansaires cap a unes actuacions públiques amb valor real com a
cultura autòctona. Sovint els dirigents de la UCS han marejat la perdiu fent
canvis superficials (jurats, mitjanes, carnets, assegurança, internet) i no
prestant atenció a l'activitat bàsica de les colles: fer venir ganes de ser
mirats per algú.
3. El que hauria de fer un autèntic president
de la UCS: el programa.
El campionat s'ha de refundar. Com si no existís
el que hi ha, hereu d'uns altres temps d'expansió i que és evident que no
funciona, o sigui que no alimenta de ganes de ballar els dansaires de les
colles actuals. La participació en concursos hauria de ser, doncs, l'aliment
d'autoestima individual de l'activitat dels dansaires, motivació suficient amb
independència del resultat d'una classificació final. Vull dir que és el fet de
participar en un acte culturalment vàlid (un concurs amb expectació, molt de públic,
ben organitzat, en un entorn atractiu i en una població que permeti a les
colles seguir-hi la festa després o abans de ballar) allò que dóna sentit a la
pertanyença a una entitat (a una colla sardanista, en aquest cas).
Això significa que la funció primera d'un
president de la UCS, i de tots els capdansers, és cuidar la vinculació entre els
concursos que funcionen bé i l'assistència de les colles a aquests concursos.
Parlo d'actes que no necessiten ser justificats, i encara menys
impossibilitats, per cap campionat, sinó al contrari: són reunions de colles
que cal integrar precisament en el campionat, vivificant-lo, dignificant-lo
sense esforç. Ballar un concurs, perquè un dansaire s'hi vulgui preparar i
desplaçar-s'hi, li ha de ser còmode, fàcil d'integrar en els seus horaris de
persona jove, dins un temps lliure cada cop més ple d'ofertes diversificades; i
ballar només li serà còmode i fàcil si un públic nombrós i l'organització del
concurs hi aporten la garantia que aquell acte té sentit per si mateix, a part
de la suma d'uns parcials i a part de la subvenció amb què alguns volen
justificar concursos obligatoris injustificables.
No sé si cal afegir-hi que, a més, la situació
actual de la cultura autòctona ajuda al fet que no hi hagi gaires concursos que
funcionin, però per això mateix cal
formular des de zero un nou calendari per assegurar, com a punt de partida d'un
nou campionat, el manteniment d'aquests pocs concursos que encara tenen gràcia
als ulls d'un observador imparcial (potser del perfil dels de Granollers, del
Pla de la Catedral de Barcelona, de Banyoles o d'Arenys de Munt, per esmentar
exemples sempre discutibles, ho entenc, però menys que el de Castellbell i El
Vilar). Segur que podríem construir un calendari nou prou interessant, basat no
pas en les subvencions a les colles, sinó en alguns valors modestos, com el
gust de ballar, que no tenen preu.
La idea de campionat, el tipus concret, hauria
d'aparèixer després d'aquest llistat
de concursos, i en tot cas hauria d'estar basat, perquè funcionés, en la
llibertat de les colles (que és com dir la llibertat dels dansaires) d'anar a
un o altre; vist que hi ha poques colles, la idea de campionat, des del meu
punt de vista, s'hauria d'allunyar de la idea de lliga regular.
No sé si cal dir que hi ha mil mesures més a
considerar, perquè el que demano a l'equip directiu que hi hagi a la UCS no és
adoptar una proposta i prou, sinó precisament que tingui prou empenta i
imaginació com per enfocar la qüestió des
de dalt i de prop al mateix temps, com un conjunt de problemes davant dels
quals cal considerar immediatament un conjunt de propostes de solució.
No us vull entretenir més, perquè no confio
prou que aquest escrit arregli res. Són massa anys d'aconsellar canvis i tinc
l'estranya sensació que cada aportació que he fet ha provocat, si de cas,
l'efecte contrari. Però vaja, més enllà d'això tinc sobretot la sospita que ja
no hi som a temps.
Atentament,
David Serra, dansaire de colla.