FÒRUM 11 (2004): Deutsch in Spanien an der Schwelle zum 21. Jahrhundert...

	A la teoria hi ha diversitat d'opinions sobre la forma com s'han de plantejar i resoldre tant les qüestions generals com les puntuals de la traducció. A la pràctica la cosa resulta més complicada. O menys, segons les teories i segons els textos que s'han de traduir.

	Normalment en una ponència es presenten noves teories o les solucions a què hom ha arribat. En aquest cas no serà així, sinó que presentaré els problemes que m'ha plantejat la traducció de Tucholsky, no tant cercant la resposta puntual a cadascun d'ells, com per reflexionar conjuntament sobre les estratègies que es poden adoptar per resoldre'ls.

	Com a suport teòric només faré servir una frase (la que em convenç) del ja clàssic en aquests afers, Francisco Ayala. Ve a dir que la tasca del traductor s'ha de fer constantment en el mateix entorn propi: s'han d'anar interpretant els missatges que arriben, s'ha d'interpretar hermenèuticament tot el que envolta al receptor d'un missatge. I ho resum dient: "Tenemos que vivir el espíritu ¹." A partir d'ací diu moltes altres coses, ja conegudes de tots vosaltres, per això no hi entraré. La segona part consisteix, òbviament, a trobar l'expressió catalana adient. De fet, cal tornar a posar en vigor aquella separació que abans es feia i que la postmodernitat volia fer desaparèixer, consistent a tenir cura tant en el fons com en la forma.

	En aquest cas, per veure l'esperit de l'obra que ens ocupa, cal partir del fet que per a Tucholsky la literatura és quelcom semblant del que era per a Heine. D'aquest tema ja vaig tenir ocasió de parlar-ne ací mateix, fa vuit anys ², per això només recordaré que uns cent anys separen les dues Alemanyes de l'un i de l'altre, les dues Alemanyes respectives, però, els van foragitar a l'exili. Les dues eren diferents, però tenien en comú el fet de despertar amors i odis entre els seus ciutadans i escriptors. I això és el que fan ambdós: escriure sobre els seus amors i encara més escriure sobre els seus odis, més ben dit, sobre les coses que els provoquen amor i odi a Alemanya.

	Si Heine diferenciava entre la vella Alemanya, la de l'ordre gairebé feudal, i la jove, la que desitjava, democràtica i moderna -tal com la definia Ludolf Wienbarg ³, en la tradició del jacobinisme alemany ⁴- i, criticant aquella, anunciava per aquesta "Zuckererbsen für jedermann / sobald die Schoten platzen ⁵", amb magnífics paisatges plens de boscos de patriòtics roures, Tucholsky critica també la que li ha tocat viure i dóna també, com a alternativa normalment implícita, una visió del que podria ser si no hi haguessin tots els vicis que denuncia.

	A l'article "Die beiden Deutschland" ho diu explícitament: "Es gibt zwei Deutschland. Nicht: ein weißes und ein schwarzes - ein rosenrotes und ein tiefdunkeles. Sondern: ein zurückgebliebenes, minderwertiges - und ein entwicklungsfähiges, ein zukunftsreiches ⁶."

	En poques ocasions es permet la volada utòpica, i n'és conscient, per això ho explica en la poesia "Wir Negativen", on lamenta haver de donar sempre la visió negativa de la seva terra; però també pot donar una visió idíl·lica, amb magnífics paisatges plens de boscos de patriòtics roures, a l'últim capítol de Deutschland, Deutschland über alles, que duu el títol "Heimat ⁷". A la seva obra narrativa Schloß Gripsholm i Rheinsberg mostra també positivament com es podria viure millor.

	La seva obra abraça gairebé tots els gèneres i s'han comptabilitzat 2.900 obres, entre poesies i articles, assaigs, comentaris, recensions, sàtires, crítiques, glosses i polèmiques.

	L'altre paral·lelisme amb Heine es constata en la manera de jugar amb les idees i en l'ús de la llengua, en la gràcia que té per trobar la paraula exacta i, en cas de no existir, forçar-la fins que assoleix el matís que vol donar-li en cada ocasió, per produir l'efecte exacte que vol produir en el lector, per suggerir-li que segueixi el joc i que descobreixi allò que vol denunciar. Per acabar-ho d'adobar, usa totes les expressions dialectals que li convenen amb aquesta mateixa finalitat.

	Per veure que hi han aquests paral·lelismes no cal ser cap expert: si no fos prou clar en l'esperit, Tucholsky inclou frases que ho fan palès directament; a l'article "'n Augenblick mal -!" (1927) ironitza sobre l'ús que ja llavors feien del telèfon -què diria si veiés el que se'n fa ara dels mòbils!- i remata comentant l'efecte de la interrupció telefònica d'una entrevista:

	»'n Augenblick mal -!«	“Un moment - si us plau!”
	Der Schwung ist dahin, der Witz ist dahin, der Wille ist dahin. Lahm geht die Unterredung zu Ende. Nichts hast du erreicht. Das hat mit ihrem Singen die Lorelei getan⁸.	L'impuls se n'ha anat en orris, la gràcia se n'ha anat en orris, la voluntat se n'ha anat en orris. L'entrevista acaba sense pena ni glòria. No has aconseguit res. I això, amb la seva cançó, ho ha fet la Lorelei.

No per casualitat agafa literalment els dos últims versos de la cançó més coneguda de Heine. Val a dir, però que no només n'agafa de Heine. També de Theodor Fontane:

	»Die kleinen Parlamente«	“Els petits parlaments”
	Ach, es sind nicht nur die kleinen Parlamente. Auch in den großen... Aber das ist ein weites Feld⁹.	Ai, no són només els petits parlaments. També als grans… Però això és massa complicat¹⁰.

En un altre aspecte també s'acosta a Heine: amb el joc amb expressions poètiques que de tant usades ja només es poden interpretar com a ironia envers els que encara les usen creient que fan alta poesia: "güldene" ja era passat de moda a l'època de Heine i ell usava la paraula; Tucholsky l'usa a l'article:

	Morgens um acht
	Die güldene Sonne spielte auf den hellgelben Flächen - es war strahlendes Wetter…¹¹.

Aquí no hi veig possibilitat de traduir de manera que es vegi el matís, perquè "daurat" ja és prou carrincló:

	A les vuit del matí
	Un sol daurat joguinejava per l'esplanada d'un groc clar… el temps era esplèndid...

	D'una manera semblant i encara que no tingui res a veure amb Heine -o potser si- també acostuma a sobredimensionar expressions i mots aïllats en contexts usuals amb finalitats diferents, per exemple a "Abends nach sechs", on parla de gent ben normal i diu: "Das Liebespaar durchwandelt die grünen Laubgänge des Tiergartens..."¹².

	Aquí sí que es pot forçar la llengua, tot i que algun lector pot pensar que és una raresa del traductor, sense caure en el joc que proposa l'autor: "Al capvespre, a partir de les sis": "La parella d'enamorats bandereja per les frondoses avingudes del jardí zoològic…".

	Aquest llenguatge és un gaudi magnífic quan un llegeix, ara bé, quan un es posa a traduir, segueix tenint la seva gràcia, però és una font de dubtes. La gent normal ni "durchwandelt" ni "bandereja" pels jardins i parcs, però si uséssim l'expressió "passeja", fariem una traducció més plana, més pobra que l'original i això ja ho fem de totes maneres, però cal procurar que sigui el mínim.

	Alguns dels dubtes en què em vull centrar són els següents:

	A l'article "Morgens um acht", per exemple, ens trobem amb l'ús d'expressions col·loquials, el significat de les quals depèn del context, unes associacions d'idees amb contextos estranys al de la narració, la polisèmia d'una paraula alemanya, sense una corresponent en català que abraci els mateixos camps:

	»Morgens um acht«	"A les vuit del matí"
	Und stockt einmal der ganze Betrieb, streiken die Eisenbahner oder ist gar Feiertag: dann sitzen sie herum und wissen nicht recht, was sie mit sich anfangen sollen. Drin ist nichts in ihnen, und drauben ist auch nichts: also was soll es? Es soll wohl gar nichts¹³.	I si un dia s'atura de cop tota aquesta activitat, fan vaga els ferroviaris o fins i tot perquè és dia de festa: llavors seuen per allà i no saben ben bé què fer del seu cos. No tenen res a dintre i a fora tampoc no hi ha res: què s'hi ha de fer? No s'hi deu haver de fer res...
[...]
	Wobei betont sein mag, daß man auch im Sport dösen kann, der augenblicklich wie das Kartenspiel betrieben wird: fein nach Regeln und hervorragend stumpfsinnig. Aber schließlich ist es immer noch besser, zu trainieren, als im schwarzen Talar Unfug zu treiben...	Però ací cal insistir en el fet que també es pot dormisquejar amb l'esport, que actualment es practica com un joc de cartes: exactament segons les regles i de forma extraordinàriament apàtica. Però al cap i a la fi sempre és millor entrenar-se que cometre abusos revestit de la toga negra...
[...]
	Ja, sie gehen ins Geschäft. "Was für ein Geschäft treibt ihr?" - "Wir treiben keins, Herr. Es treibt uns."	Sí, van a la feina. "En quina feina us ocupeu¹⁴ vosaltres?" - "Nosaltres no ens n'ocupem de cap, senyor. És ella la que ens té ocupats."

	A la poesia la traducció encara es complica, si es vol mantenir una rima semblant o adaptada a la poesia catalana. Tucholsky usa sovint el vers blanc, però sovint també la rima i en molts casos una rima joganera que no pretén ser "alta poesia", de la que es distancia, tant pel vocabulari com per la mateixa rima joganera, sinó una poesia que entri fàcilment i digui coses semblants a les que diu en els articles. Moltes de les seves poesies van ser musicades i cantades als cabarets per figures de primera fila; algunes han estat gravades ja fa temps per Hildegard Knef o actualment per Ute Lemper, entre molts d'altres.

	Es pot suposar que d'algunes ja pensava que serien musicades i cantades als cabarets, perquè hi barreja el dialecte berlinès. En aquest cas no m'atreveixo a imitar cap dialecte ni a estrafer la llengua estàndard:

	»Südfrüchte«	"Fruites Meridionals"
	Und ich sage: Wenn ich so abends die Herren Ministersch seh, und die Herren Staatssekatäre im Frack, im Bristoll und Theata pareh - wie sie doch so gern möchten mongdän sein mit ihre Damens und vor jeden fremden Dippelmaten zusammenknicken, wegen des Namens; wie sie Fettlebe machen bei Rechtsanwälte und bei Bankiers, wie sie so rumscharwenzeln auf die feinsten Modetees - selig, wenn einer hinter sie herzischelt: »Diß is Geßler! Das ist Koch!« wie manche fressen und spinkulieren noch und noch - wenn ich das so sehe und denke: Die bilden sich nu ein, große, internationale, politische Welt zu sein... Dann sag ich bei mir: Die -? Ach, du lieber Gott... Lauter saure Jurken. Und kein Kompott ¹⁵.	I jo dic: Quan veig els senyors ministres, al vespre, i els senyors secretaris d'Estat, al Bristol i a les estrenes teatrals… com els agrada de fer d'homes de món, amb les seves dames, i de fer reverències davant qualsevol diplomàtic estranger, per allò del nom; com es deixen apeixar per advocats i banquers, com remenen la cua als locals de moda més exclusius… afortunat, quan un darrere seu els xiuxieja: "Aquest és en Gebler! Aquest és en Koch!" com alguns s'atipen, sense parar de fer el papallona… quan veig que tot això és així, penso: Aquests es pensen ara que són el gran món, l'internacional, la classe política… Llavors em dic: Aquests…? Ai, Mare de Déu, Senyor… Res més que cogombres en vinagre. I cap compota!
		(1926)

Si a més volem parar atenció a la rima, la cosa es complica considerablement i en alguns casos resulta impossible, si es vol mantenir el sentit original. Es pot comprovar a la poesia següent (és una de les que, al seu temps, va ser de les més conegudes de Tucholsky):

»Wenn die Igel in der Abendstunde«	Quan els gats cap al capvespre”¹⁶
Für achtstimmigen Männerchor	Per cor masculí de vuit veus
Wenn die Igel in der Abendstunde still nach ihren Mäusen gehn, hing auch ich verzückt an deinem Munde, und es war um mich geschehn - Anna-Luise-!	Quan els gats cap al capvespre se'n van silents a empaitar el ratolí, m'embadaleixo amb el teu rostre, quedo perdut, fora de mi - Anna-Luise-!
Dein Papa ist kühn und Geometer er hat zwei Kanarienvögelein; auf den Sonnabend aber geht er gern zum Pilsner in 'n Gesangverein - Anna-Luise-!	El teu papà és geòmetra i audaç i a més a més té un moixó però els dissabtes li agrada prendre cervesa a l'orfeó Anna-Luise-!
Sagt' ich: "Wirst die meine du in Bälde?", blicktest du voll süßer Träumerei auf das grüne Vandervelde, und du dachtest dir dein Teil dabei, Anna-Luise-!	Vaig preguntar: "Vols ésser meva?" Tu vas mirar ensomniada el verd camí de passejada ¹⁷ i vas pensar el que vas voler, Anna-Luise-!
Und du gabst dich mir im Unterholze einmal hin und einmal her, und du fragtest mich mit deutschem Stolze, ob ich auch im Krieg gewesen wär... Anna-Luise-!	Entre els matolls te'm vas lliurar després de breu reflexió i amb alemany orgull vas preguntar si jo també havia estat al front... Anna-Luise-!
Ach, ich habe dich ja so belogen! Hab gesagt, mir wär ein Kreuz von Eisen wert, als Gefreiter wär ich ausgezogen, und als Hauptmann wär ich heimgekehrt Anna-Luise-!	Quina manera de mentir-te! Fingí adorar aquella creu de ferro, que hi vaig anar essent un caporal -i en vaig tornar amb galons de capità Anna-Luise-!
Als wir standen bei der Eberesche, wo der Kronprinz einst gepflanzt hat, raschelte ganz leise deine Wäsche, und du strichst dir deine Röcke glatt, Anna-Luise-!	En apropar-nos al server que un dia el príncep va plantar, la roba et va cruixir lleument i tu et vas allisar el faldar. Anna-Luise-!
Möchtest nie wo andershin du strichen! Siehst du dort die ersten Sterne gehn? Habe Dank für alle unvergesserlichen Stunden und auf Wiedersehn! Anna-Luise!	Que mai no hagis d'alçar veles!¹⁹ Veus allà dalt com fugen els estels? Molt agraït per les inoblidables estones que hem passat i adéu! Anna-Luise-!
Denn der schönste Platz, der hier auf Erden mein das ist Heidelberg in Wien am Rhein Seemannslos Keine, die wie du die Flöte bliese...! Lebe wohl! Leb wohl ¹⁸. Anna-Luise-!	El lloc més bell d'aquesta terra meva és Heidelberg a Viena prop del Rin, el destí del mariner. Cap que com tu toqui la flauta...! Que tinguis sort! Que tinguis sort! Anna-Luise!

Què cal fer quan Tucholsky usa una frase feta, irònica en alemany: "Deine Sorgen möchte ich haben", però li dóna una segona ironia? Com a:

	»Zur soziologischen Psychologie der Löcher«	"De la psicologia sociològica dels forats"
	Löcher, die sich vermählen, werden ein Eines, einer der sonderbarsten Vorgänge unter denen, die sich nicht denken lassen. Trenne die Scheidewand zwischen zwei Löchern: gehört dann der rechte Rand zum linken Loch? oder der linke zum rechten? oder jeder zu sich? oder beide zu beiden? Meine Sorgen möcht ich haben.²⁰.	Els forats, quan es casen, esdevenen una unitat, un dels processos més insòlits entre els impensables. Si hom desfà la paret de separació entre dos forats: pertany llavors la vora dreta al forat esquerre? O l'esquerra al de la dreta? O cadascuna al seu propi? O ambdues a ambdós? Quines preocupacions!

O quan apareixen expressions que per a un alemany d'una cultura mitjana són prou explícites, en canvi pel lector català podrien no ser-ho? Com a:

	»Interview mit sich selbst«	"Entrevista amb un mateix"
	»Aber die Wahrheit? Aber die Ideale?« rief ich lauter, als schicklich war. »Aber das, wofür zu leben sich verlohnt? Noch bin ich ein Stürmer und Dränger, und das will ich bleiben! Mord Mord heißen, auch wenn eine Fahne darüber weht, einen Streber einen Streber, auch wenn er Geheimer Regierungsrat ist, eine Clique eine Clique, und stände eine ganze Stadt dahinter!«²¹.	"Però, i la veritat? I els ideals?" vaig dir en un to més elevat del que era adient. "Tot allò pel qual val la pena viure? Jo encara sóc un Stürmer und Dränger²² i vull seguir essent-ho! Dir crim al crim, encara que damunt seu onegi una bandera, arribista a un arribista, encara que sigui conseller secret del govern, camarilla a una camarilla, encara que tinguin tota una ciutat sencera al darrere!"

	Ni a Catalunya ni a Espanya no hi ha cap moviment que es pugui comparar al Sturm und Drang i per traduir-lo -en una narració, no en un manual de literatura alemanya!- s'agafa el concepte alemany i s'explica en una nota al peu -si et deixa l'editorial- o què s'hi posa?

	Certament ein weites Feld!

Remarques:

1:	Francisco Ayala: Problemas de la traducción. Madrid: Taurus, 1965, p. 21.
2:	Cf. Jordi Jané: "Deutsche Schriftsteller im Exil: Heine, Tucholsky, Biermann..." Dins: Überlegungen zur Didaktik der Literatur. Methodik und Stand der Diskussion. FORUM, 6 (Ponències del II. Congrés internaional de l'Associació de Germanistes de Catalunya. Tarragona, 1992), ed. de Macià Riutort - Jordi Jané, pp. 141-147.
3:	Cf. Ludolf Wienbarg: Ästhetische Feldzüge. Kiel, 1834.
4:	Cf. Jordi Jané: Recepción de la Revolución Francesa: Literatura jacobina alemana. Barcelona: P.P.U., 1989, p. 50 ss.
5:	Heinrich Heine: Deutschland. Ein Wintermärchen, Caput I. Dins: Werke und Briefe. Berlin und Weimar: Aufbau, ³1980, vol. I, S. 436.
6:	Kurt Tucholsky: Gesammelte Werke, ed. per Mary Gerold-Tucholsky i Fritz J. Raddatz. Reinbek bei Hamburg: Rowohlt, 1975, vol. 3, p. 253.(En endavant: GW,).
7:	Quan va decidir suïcidar-se, va triar un lloc sota un roure per a la seva tomba al cementiri de Hindås (Suècia).
8:	GW, vol. 5, p. 137. [Peter Panter: Vossische Zeitung, 01.01.1927.] (La cursiva és meva, en aquest cas i en endavant).
9:	GW, vol. 8, p. 341. [Ignaz Wrobel: Berliner Tageblatt, 28.11.1919, Nr. 568.]
10:	Frase final de la novel·la de Theodor Fontane Effi Briest. (Usada posteriorment també per Günter Grass per donar títol a una novel·la seva, traduïda curiosament al català i al castellà amb els títols: Una llarga història i Es cuento largo, respectivament.).
11:	GW, vol. 3, p. 337. [Ignaz Wrobel: Die Weltbühne, 28.06.1923, Nr. 26, S. 763.]
12:	GW, vol. 3, p. 469. [Peter Panter: Vossische Zeitung, 27.09.1924.]
13:	GW, vol. 3, p. 337. GW, vol. 3, p. 338. [Ignaz Wrobel: Die Weltbühne, 28.06.1923, Nr. 26, S. 763.]
14:	Joc de paraules intraduïble basat en la polisèmia del verb "treiben": d'una banda "exercir" una professió, d'altra "empaitar" les peces a la cacera o "menar" el bestiar, entre d'altres.
15:	GW, vol. 4, p. 434. [Theobald Tiger: Die Weltbühne, 11.05.1926, Nr. 19, S. 733.]
16:	GW, vol. 3, p. 337. Literalment: "eriçó", però aquest és un animal poc integrat a la nostra cultura: no desperta associacions d'idees ni té connotacions especials, com succeeix en la cultura alemanya, on representa els soldats en hores de lleure i els homes en estat de zel; a més, la paraula trenca el ritme del vers. Per aquest motiu fora preferible traduir lliurement per "gats".
17:	Hom pot suposar que és una grafia irònica de "Wanderfeld / Wanderweg", que recorda la de Theodor Hendrik van de Velde (1873 – 1937), ginecòleg i sexòleg belga, autor de llibres de gran divulgació, com Die vollkommene Ehe (1926), que va ser adaptat al cine i traduït al castellà: El matrimonio perfecto: estudio de su fisiología y su técnica. Madrid: Javier Morata, el 1933 anava per la tercera edició; altres èxits seus eren: Die Abneigung in der Ehe (El rebuig en el matrimoni) i Die Erotik in der Ehe (L'erotisme en el matrimoni), que van aparèixer el 1928, el mateix any que la poesia.
18:	GW, vol. 6, p. 223-24. [Theobald Tiger: Die Weltbühne, 04.09.1928, Nr. 36, S. 376.]
19:	Triple joc de paraules entre aquest verb inusual, "strichen", en el sentit indicat, un derivat del qual és el substantiu ací suggerit "Strichmädchen": "prostituta", i el del vers anterior "streichen": "allisar". Una alternativa al primer vers podria ser: "Que mai no hagis d'anar a fer cantonades!"?
20:	GW, vol. 9, p. 153. [Kaspar Hauser: Die Weltbühne, 17.03.1931, Nr. 11, S. 389.]
21:	GW, vol. 2, p. 152. [Peter Panter: Berliner Tageblatt, 03.09.1919, Nr. 414.]
22:	Corrent literari dels joves nascuts durant la Il·lustració alemanya que volien trencar les barreres institucionals, duent a la pràctica i desenvolupant allò que els il·lustrats havien iniciat en la teoria.