Noms i malnoms gentilicis del Baix Ebre i del Montsià *

Albert Aragonés Salvat

Abans de començar, per tal de centrar el tema que tractaré aquí, voldria fer unes precisions sobre la terminologia del títol de la ponència.

El mot gentilici, segons el DIEC, pot ser un adjectiu o un substantiu. Com a adjectiu pot indicar la relació o pertinença a un poble, família o nissaga i pot, també, denotar la nació d'una persona o la pàtria (és a dir, la terra on hom ha nascut; el país al qual hom pertany com a ciutadà). Per extensió, també pot ser un substantiu, és a dir, un nom gentilici.

Aquí em centraré en els noms gentilicis que indiquen només la pertinença a algun dels pobles del Baix Ebre i del Montsià i en allò que anomeno malnoms gentilicis, és a dir, sobrenoms pejoratius, presos d'algun defecte, vici, etc., però aplicats també només als habitants d'estos pobles.

Per definició, com hem vist abans, els gentilicis són adjectius que tenen diferents funcions (Cinta és tortosina, un escriptor ampostí, etc.), van sempre darrere un nom i són intercanviables per la perífrasi de tal poble (de Tortosa, d'Amposta, etc.). En una frase com És català català, però, en què el gentilici apareix geminat, observem que el segon passa a significar 'autèntic'. Familiarment, alguns són usats com adjectius pejoratius, com és el cas de gitano 'lladre' o del localisme bèmio o bèmbio, que és una deformació de bohemi.

També poden formar part de locucions en què hi ha un nom i un adjectiu, com ara clau anglesa o meló de moro. D'aquí podem posar els exemples de la jota tortosina, dret tortosí (GEC), vent ampollenc o de l'exclamació Aigua aldeana, que la terra s'aflama! o ... que la terra la demana!, dita pels tortosins en els romiatges a l'ermita de l'Aldea (Casanova 1996: 23, ap. Vergés I 86; Bayerri I 65; Vallès-Vallès 208).

Habilitats com a substantius, els gentilicis poden designar tant noms comuns (de coses) o col·lectius (de persones) com abstractes (de llengües i dialectes).

Com a noms comuns trobem alguns noms gentilicis —usats generalment per poblacions llunyanes— referits a coses que provenen d'alguna localitat d'estes comarques. En concret, hi ha tres noms de vents (ampostí, canareu, tortosà), el nom d'una biga de fusta especial (tortosí), un tipus d'oliva (tortosina) i el nom popular que es va donar a una mala herba anomenada matacaveros 'trencadalles'. Si bé no és ben bé el mateix —ja que es tracta d’un cas d’antonomàsia—, val la pena recordar que a Sant Jaume alguns anomenaven un got de Galera o, simplement, un galera, a un got d'aiguardent elaborat en esta població (Casanova 1997: 28).

Els noms gentilicis també són molt usuals en les denominacions de llengües i dialectes, tant en la terminologia especialitzada com en la llengua col·loquial.

En estes comarques, col·loquialment se fan servir diversos noms gentilicis per a referir-se a la parla local. Gràcies a la informació que donen els atles lingüístics sabem que al costat de català (a Ulldecona, ALC; l'Ametlla de Mar, ALPI, Alvar; Amposta, ALPI) s'han usat les denominacions paülsenc, doverenc, ampostí, canareu i tortosí (a Tortosa, Amposta, Roquetes, Santa Bàrbara i Freginals), però també n'hem sentit d'altres com rapitenc i cavero.

Hi ha casos, també, en què els parlants expressen sentiments de mestissatge lingüístic com el d'un informant Sant Jaume que va dir que parlava barrejat de català i valencià (Gimeno 1982) o com el d'un altre de la Ràpita que l'anomenà català xapurrat (Alvar), idea que ja hem trobat en descripcions d'historiadors locals de finals del segle passat, com ara Fernández (1867: 239), i de principis d'este, com per exemple Miralles quan descriu el dialecto de la Sénia, Ulldecona, Tortosa o Masdenverge.

Més enllà de la identificació o no amb el català o el valencià, cal recordar que en estes comarques també és habitual donar el nom de català al dialecte central o als seus parlants (Miravall 1969: 216; Beltran 1991: 3; Casanova 1996: 137), al costat de barceloní (Massip 1997: 370).

En la llengua col·loquial tenim, doncs, un gentilici (català) amb el qual no hi ha una identificació generalitzada, tenim expressions d'exclusió i impresició alhora (ni català ni valencià) i tenim gentilicis que denoten una consciència més clara del fet diferencial (tortosí, ampostí, etc.): un fet semblant al que trobem en comarques com el Baix Maestrat (Adell).

En la terminologia dels filòlegs catalans actuals, però, el terme tortosí és usat per a anomenar una varietat geogràfica del català que va més enllà del municipi de Tortosa (amb més o menys extensió, segons uns i altres) i que s'ha definit de diferents maneres: com un subdialecte, com un dialecte de transició o com un dialecte autònom (Veny 1985: 38; Gimeno 1986); discussions totes elles que recorden la polèmica entre romanistes sobre la filiació iberoromànica o gal·loromànica de la llengua catalana. No ha faltat tampoc qui ha assegurat que el tortosí és una llengua (!) diferent de la catalana i la valenciana (Vergés I 32 nota).

Tot i que alguns dialectòlegs catalans defensen esta etiqueta per qüestions pràctiques, la manca d'identificació de gairebé tots els parlants del dialecte amb esta denominació fa que proliferen perífrasis com ara de Tortosa, del Baix Ebre i del Montsià, del darrer tram de l'Ebre, de les Terres de l'Ebre o de les comarques del nord de Castelló, etc., que eviten el nom de tortosí. Esta gran varietat de noms recorda la també existent en una altra zona fronterera molt propera anomenada Franja d'Aragó, Franja de Ponent, l'Aragó català, etc.

El més corrent, però, és trobar gentilicis com a noms d'habitants d'un país, regió o població. Com veurem més avall, hi ha gentilicis almenys per a cada un dels municipis d'estes comarques.

A més, els gentilicis poden formar tota una família de paraules al seu voltant amb l'ajut de diversos prefixos i sufixos. Així, per exemple, del mot català tenim noms com catalanada, catalanitat, catalanisme (i anticatalanisme), catalanofília, catalanofòbia, catalanística, catalanització; adjectius com catalanesc, catalanista, catalanòfil (o el despectiu catalino); verbs com catalanejar, catalanitzar, i compostos com catalanoparlant, etc. Els únics derivats de gentilicis d'estes comarques que conec són tortosinada i caverada (i referits a una expressió o acció pròpia dels habitants d'estes poblacions); els parasintètics atortosinat, -ada (usat per Tomàs Bellpuig en els Goigs en honor de la Mare-de-Déu de la Cinta, 1932) i atortosinar-se (Bayerri I 163), d'altres com tortosinitat i tortosinista i un isme que ha fet córrer molta tinta: el tortosinisme.

Justament un dels referents del tortosinisme és l'adagi popular que diu Tortosins, ni catalans ni valencians, que té altres variants com Tortosins: ni valencians, ni aragonesos, ni catalans, etc., i que, segons els testimonis que tenim, sembla que almenys durant el segle XIX era molt usat pels tortosins parlant amb forasters (o quan n'eren fora) i que era conegut arreu.

Els comentaris sobre este adagi que li han dedicat els historiadors locals són molt nombrosos: Ramon O'Callaghan (1886: 118-122), Enric Bayerri (IV 318-319) i Joan Moreira (1936: 634-5) li donen una explicació històrica; el prevere Fernando Miralles Meseguer (1902: 96) li dóna una explicació lingüística i Ramon Vergés Pauli (1909: 115) n'ha afig de psicològiques; d'altres com Mestre i Noé (1931: 8), J.B. Manyà (1919: 28-29) i José Matamoros (1932: 43 nota), en canvi, en subratllen la consciència del fet diferencial latent, però s'esforcen a desmentir la voluntat de desvinculació de Catalunya que va molt lligada al fantasma del barcelonisme (Mestre 1914: 89-89; Bladé).

Una altra cosa és l'actitud o militància anomenada antitortosina (Ribas 39), protagonitzada sobretot pels pobles del Delta segregats recentment del municipi de Tortosa i que respon a la manca d'atenció que tenia la ciutat cap als seus agregats.

***

Anem ara a centrar-nos en els noms i malnoms gentilicis dels habitants d'estes comarques.

És un fet normal que els habitants d'un poble no tinguen assignat un nom específic: són molts els pobles —i més encara els barris— que no en tenen o que no el necessiten, ja que sempre es pot recórrer a la perífrasi de tal poble (per ex., los/les de Jesús i Maria, de Campredó, del Poblet o de la Guinea ‘Poblenou’, de Corea, etc.).

En el nostre cas, tots els municipis d'estes comarques tenen el seu nom gentilici, si bé no són coneguts i usats per tothom. També en tenen poblacions menors agregades com és el cas dels Reguers, l'Oriola, les Ventalles, els Muntells, les Cases d'Alcanar, etc. I també hi ha gentilicis per a determinats barris, com ara Remolins, o per als diferents ravals de Tortosa i Roquetes que són designats amb el paragentilici ravaleros.

Hi ha una altra classe de gentilicis que tenen abast comarcal o regional, i també nacional, és clar. Aquí hi ha els paragentilicis riberenc, referit a la Ribera (que és el nom popular que es dóna a la comarca actual de la Ribera d'Ebre i també al Delta de l'Ebre), montsianenc, referit a la comarca del Montsià, i terraltenc, corresponent a la Terra Alta; mentre que del Baix Ebre no se n'ha format cap.

Dins d'un mateix municipi també hi pot haver gentilicis específics de determinats sectors socials o ideològics que no són ben bé geogràfics. Al segle XIX, sembla ser que els menestrals i els pagesos de Tortosa es motejaven amb el nom de picaitos i moros respectivament. En els anys trenta, a Paüls hi havia sequillos o abadeijos, segons si eren rics o pobres, de dretes o d’esquerres. Un exemple més modern és el de Deltebre, en què, ha partir de la segregació del municipi (1974), els habitants de la Cava que no volen ser de Deltebre han titllat de baldaneros els partidaris de la unió del municipi perquè en les festes de la segregació es feia una baldanada popular; i per contra, estos anomenen muscleros els del poble de la Cava perquè hi feien una musclada. Menys conegut, potser és el cas de Camarles, en què a partir dels anys setanta s’anomenaven entre ells tovots i maumaus (o gats). També n'hi ha d'altres, és clar, formats a partir dels noms propis dels polítics com el cas dels marcel·lineros, gonzalistes, bauistes, etc., però ara no vénen al cas.

L'antiguitat dels noms gentilicis és díficil de precisar. Si bé és raonable pensar que els gentilicis poden ser tan antics com els noms de les poblacions o del territori (ilercaons o ilercavons), també hem de suposar que estos poden canviar amb el temps, tal com ha passat amb l'actual barceloní (antigament, barcelonès) o tal com sembla que està passant amb ulldeconí (ara, ulldeconenc). Els malnoms actuals, en canvi, segurament són tots molt més moderns (com en el cas de Deltebre que hem vist abans), però segur que també n'hi ha hagut que avui ja han desaparegut, com els que ampostins i tortosins s'intercanviaven al segle passat (mataflares i cucatos, respectivament).

Les principals fonts de consulta on podem trobar algun d'estos noms i malnoms gentilicis són els diccionaris generals, enciclopèdics i etimològics, i també els atles lingüístics, que ja hem aprofitat abans. Els primers (com ara el DGLC, DLC, DV, DIEC, etc.), normalment només donen els gentilicis de les poblacions més importants. Les enciclopèdies ne donen més, però no són mai exhaustives. En canvi, són molt més útils l'Alcover-Moll (al qual s'ha dedicat un carrer a Tortosa) i l'Onomasticon de Coromines —on podem trobar també malnoms, alguns dels quals només són usats pels pobles veïns—, però més encara els atlas lingüístics (com ara l'ALC, l'ALPI, l'ALDC) i d'altres estudis geolingüístics (com ara els de Gimeno 1982 i l'inèdit de Buj), ja que hi trobem la pronúncia del nom de les poblacions enquestades, la del nom dels habitants i la del nom de la parla local.

També hi ha —quan n'hi ha, és clar— vocabularis específics de gentilicis, que en l'àmbit dels PPCC ja són dos: el de Soler (1979) i el més recent de Bover (1996) que, al meu parer, incorre en algunes ultracorreccions. Però allà on trobem més informació sobre els malnoms és en la geografia folklòrica, així com les comptades recerques específiques de gentilicis (Casacuberta-Coromines (1920), Sanchis 1982, Lleixà), que ens permeten saber no només els noms gentilicis que els habitants d'un poble es donen a ells mateixos (endògens) sinó també els noms i malnoms que fan servir els pobles veïns (exògens).

A la pràctica, els trobem molt sovint en la nominació d'entitats de tota mena, sobretot d'associacions culturals (Grup d'Artistes Planers, etc.), musicals (Orfeó Tortosí, la Lira Ampostina, etc.) i esportives (UE Rapitenca, C.D. Casencs, etc.); cooperatives (Arrossera Aldeana del Baix Ebre), i també de publicacions periòdiques (El Dertosense, Informatiu Jesusenc, etc.), algunes de les quals encara conserven la denominació castellana original (Lira Roquetense). Els trobem també en cognoms (com és el meu cas), en sobrenoms (recordem el nom de l'escriptor àrab Abu Bakr al-Turtusí (Tortosa, 1059-1126), en malnoms de casa o de persona (lo Ventallenc: AB, a Ulldecona) i també en la toponímia, si bé molt més limitadament: el camí dels Caveros (Moreira 176), la caseta del Bitemero (Mapa BE, a Camarles), el barranc dels Paülencs (Mapa BE, a Aldover), el barranc del Planenc (AB, a Ulldecona), el racó dels Canareus (AB, a la Ràpita), etc., i d'altres d'exògens com el barranc dels Mallorquins (Moreira 173), el Pla dels Catalans (Mapa BE, a l'Aldea), els Bascos (Deltebre), etc. A més a més, són usats sovint en els registres periodístics, especialment quan se vol remarcar la procedència dels protagonistes d'una notícia.

En el llenguatge col·loquial, però, és on trobarem gairebé tots els malnoms gentilicis, bé en la conversa quotidiana, o bé en allò que s'anomena geografia folklòrica, en la qual el malnom que s'aplica als naturals d'una localitat determinada és considera el tòpic més elemental. Generalment, el malnom s'expressa en una paraula sola, però n'hi ha que els trobem en diferents fórmules que combinen el nom de lloc i el malnom (A Paüls, cebollosos; A la Galera, sapets (o serps); A Ulldecona els falducs; Ulldecona... roba-custòdies i favuts, etc.) o combinen el gentilici i el malnom (Caveros, congos (o orugues o ximanos); Rapitencs, danxa; Muntellers, russos; Seniencs, mascarats; Tortosins... mataflares, etc.).

També trobem gentilicis en locucions tòpiques motivades només per la força de la rima del mot pejoratiu com ara Roquetero, panxa buida i embustero (Castellà-Maigí 152; Llassat 181: Tortosa, Lleixà 86: Mas de Barberans); Caveros, panxuts i feos (Lleixà 82: Sant Jaume); Camarlencs, gossos i calents (Pallarés 19) o Camarlenc, bord i calent (Castellà-Maigí 152) o Camarlenques, llordes i calentes (ZA: la Cava); Rapitenques, putes i calentes (TM: la Ràpita); Canareu? Pela'n deu! (Sancho 52: Ulldecona); Tortosí, morro fi (Bayerri IV 334); Tortosí, malparlador fi (Bayerri III 42: catalans de la banda de Barcelona); Tortosí, ric i fi (Barceló 269), i d'altres com Tortosins i aubercocs porquins, molts però roïns (Lleixà 86: Mas de Barberans, 92: Ulldecona) o Jesusenc set cervells, sis de podrits i un d'aigualit (Castellà-Maigí 152)), etc.

Hi ha unes altres locucions com Tortosina, puta fina (Bayerri IV 542; Llassat 181: Roquetes; Barceló 281; Lleixà 86) o Tortosines, putes fines (Lleixà 84: Sant Jaume, 92: Ulldecona), i Tortosí, lladre i fi (Lleixà 86: Mas de Barberans) o Tortosins, lladres fins (Lleixà 84: Sant Jaume, 92: Ulldecona), que s'apliquen a diverses localitats de la comarca i de tota la geografia peninsular: Xertolina, puta fina (Bayerri IV 541), Ampostina, puta fina (Lleixà 84: Sant Jaume), fora d’aquí també les de d'Almassora, Castellfort, les Coves de Vinromà, Segorbe (Serra 102); Torreblanca (Serra 102: Alcalà de Xivert); Cervera, Mallorca, Segorbe (Amades 1951: 1211, 1223, 1231); o Ampostí, lladre i fi (Castellà-Maigí 152; Lleixà 84: Sant Jaume), fora d'aquí també els d'Almassora (Serra 78-9: Almassora); Badalona, Corbins, Calders o Caldes (?), Mallorca (Amades 1951: 1208, 1209, 1211, 1223); Alacant i Tremp (Farnés I 345) o de Villasandino (Vergara 20: Ladrón fino); fet que demostra que no són res més que tòpics.

Hi ha també un curiós un joc de paraules —un calembour, per ser més precís— que és formulat en forma d'endevinalla, o d'acudit, que diu: ¿Quina és la xica de la comarca que té dos noms de peix al seu nom? Solució: la rapitenca (Lleixà 89: Mas de Barberans); Un rap i una tenca, una rapitenca (Lleixà 83: Sant Jaume); contestat amb una pregunta semblant, si és dit per un tortosí: I quin xic de la comarca té dos noms d’animals al seu nom? Solució: un tord-tocino (MI: la Ràpita).

Hi ha també refranys i adagis, d'entre els quals només vull destacar el que diu Tortosí, primer morir que atrair (Moreira 167; Bayerri IV 335) o ...primer mort que trair (Amades 1935: 80, 1951: 1220), que té altres versions com Tortosí, primer morir que fugir (Moreira 167: fuigî; Bayerri IV 335) o ...primer mort que fugir (Amades 1935: 80, 1951: 1220; Conca 206); ...primer matar que morir (Moreira 167; Amades 1935: 80, 1951: 1220; Bayerri IV 335: va dir-se molt durant les guerres civils del sigle XIX) o ...primer rebentar que morir (Pastor 1909 59; Bayerri IV 324 (ap. Pastor); Bayerri IV 324, 337), que són contestats per altres com Tortosí, et pot trair (Pallarés 18).

En les cançons populars també trobem abundant material que permet documentar sobretot malnoms, encara que sovint apareixen barrejats amb altres adjectius motivats simplememt per les exigències de la rima. Justament, la mostra més antiga que tenim de malnoms de diferents localitats catalanes és una cançó llarga atribuïda al rei Pere III, on els tortosins són titllats de trinxagats (o trincagats) i l'ampostí és tractat de llépol.

Les cançons que més informació aporten són les de quatres versos que enumeren els gentilicis o malnoms de tres o quatre poblacions i que solen començar amb la fórmula A tal poble són...:

A la Cala són caleros

i a la Ràpita són bords,

a Vinaròs són borregos

i a Peñíscola, sinyors.

A Godall són assessinos,

a la Galera xerraires,

Santa Bàrbara, llanuts,

i a Masdenverge, rampaires.

A Ulldecona els falducs,

a Alcanar la fava clara,

a la Sénia els mascarats

i a Rossell la gitanada.

A Tivenys ne són raboses,

a Aldover són alocats,

a Xerta són embusteros

que mai diuen veritat.

A la Cava són burlons,

i als Hortets són garroneros,

i a la partida de Dalt

garruts, celluts i embusteros.

A Sant Jaume són garruts,

i a la Cava, garroneros;

i a la partida d'Algarruts,

morruts i embusteros.

A la Cava són caveros.

a l'atra banda panxuts,

i a la Partida de Dalt

tots són feos i morruts.

Les Cucales són d'Amposta,

Mataflares de Tortosa,

les xiques de Masdenverge

tenen lo pèl de rabosa.

L'origen d'estos malnoms el podem saber gràcies a l'etimologia popular i a les explicacions d’algunes rondalles. Normalment s'expliquen fets episòdics, com la rondalla que justifica l’adagi Tortosins, ni catalans ni valencians (Amades 1982: 1184-5: contada per Pere Mulet, de Tortosa, 1935), o com en el cas de los del globo (de Masdenverge) i de russos (dels Muntells), que en alguns casos són resultat de tradicionals rivalitats, com en el cas de robacustòdies (d’Ulldecona) o canalla (de Paüls), però n'hi ha també que s'esforcen a explicar només en el significat del mot, com ara orugues (de la Cava) o els polèmics falduts o favuts (d’Ulldecona).

El procediment més habitual de creació dels malnoms, que solen ser masculins i s'usen generalment en plural, és l'habilitació, és a dir, l'ampliació del significat d'una paraula ja existent.

Si assagem una classificació dels malnoms gentilicis dels pobles d’estes comarques, comprovarem que és molt semblant a la que se sol fer dels malnoms gentilicis de nissages i famílies: a) comparacions amb animals (gats, goril·les, orugues, pedrenyers, sapos o sapets, serps) o vegetals (guixes), b) singularitats del caràcter (memos, tontos, canalla, malcarats, assessinos, tovots), de l’aspecte físic (llanuts, mascarats, bigotudes) o de la vestimenta (descamisats, falduts), c) referits a l'alimentació (abadejos, baldaneros, muscleros, cebollosos, favuts, sequillos), d) gentilicis (congos, russos, moros), e) noms propis (borets, quelos, maumaus) i f) expressions locals (ximanos, danxa); tot això deixant de banda els adjectius majoritàriament despectius que només apareixen en locucions i cançons populars (raboses o rabosetes; feos, lloscos, llords, celluts, morruts, panxuts i garruts; alocats, malcarats, xerraires, burlons, embusteros, garroneros; llépol, gossos, rampaires, lladres fins, robacustòdies, mataflares, trinchagats, putes fines, bords i calents; mascarells, cucales, arrieros, etc.).

Notem encara que entre tots estos malnoms hi ha un gran nombre de castellanismes: arrieros, assessinos, alocats, burlons, embusteros, memos, tontos, sapos o sapets, sequillos.

Els noms gentilicis, en canvi, normalment són mots derivats del nom de la població, formats per sufixos i que, per tant, tenen flexió de gènere i nombre. Hi ha casos en què el nom geogràfic és precisament un derivat del gentilici, com per exemple Catalunya, nom derivat de català; Rússia, derivat de rus, o Suècia, de suec (Moran 156, 162), però no és el cas d'Alcanar i la Galera, que segons Domènec Solà (1990: 248) prové de canaris o canareus i de gals (!), respectivament.

Alguns gentilicis estan formats a partir del noms antic (dertusenses o dertosenses, de Dertusa o Dertosa) o del nom popular del lloc (planeros, de la Plana; caleros, de la Cala de l'Ametlla), que, en alguns casos és un dels elements del seu nom compost oficial (rapitencs, de la Ràpita; en uns altres n'és un hagiotopònim (santjaumeros, de Sant Jaume) i en uns altres, un paragentilici (masovers, del Mas). Uns altres estan formats a partir del nom escurçat per afèresi (com per exemple, canareus, de lo Canar; doverencs, de lo Dover) o per síncope (partidalencs, de la Partidalt 'la Partida de Dalt').

Segons Bover (1996: 11-14), hi ha 22 sufixos amb els quals se formen gentilicis dels Països Catalans —Soler (1979: 31-2) en recull 30 sufixos perquè inclou també malnoms—. Els més habituals són cinc: -à, -enc, -er, -eny (segons Soler (1979: 29)) o -ès (segons Moran (1995: 158)) i -í. Els únics aprofitats per a formar gentilicis de les comarques del Baix Ebre i del Montsià, però, només són sis: -enc (26) o -ense (1), -ero (11) o -er (3), -í (5), -à (4), -ès (1) i -eu (1), entre els quals trobem a faltar un dels més usuals (-eny) i n'hi trobem dels més rars (-eu, -ense) o dels menys ortodoxos (-ero), això sense fer distinció de la importància de les poblacions i tenint en compte que en alguns pobles és usual més d'un sufix: -er/-ero (l'Ampolla, Santa Bàrbara), -enc/-í (Alfara, Ulldecona), -enc/-er (els Muntells), -enc/-ero (l'Ampolla, les Cases, Deltebre, Roquetes), -ès/-ero (Bítem), -enc/-à (Benifallet, Tivenys) i -í/-ense (Tortosa-Dertusa).

La tria d'un sufix i no d'un altre és aleatoria, ja que aparentment no es regix per cap regla i no sembla que puga ser objecte d'una sistematització coherent (Cabré 55). Alguns han observat condicions fonòlogiques dels noms propis de lloc que determinen la diferent rendibilitat dels sufixos. Així, per exemple, Moll (1991: 373, 370) veu que -er forma derivats de topònims que no presenten e tònica i el sufix -à, topònims que no presenten a tònica (!); i Cabré (1994: 55) que els noms de lloc acabats en vocal tònica no tenen tendència a seleccionar els sufixos -à, -í. D'altres com Moran, s'han fixat en l'etimologia dels sufixos (gairebé tots d'origen llatí; alguns com -ero i -eny, per influència del castellà) i en les possibles preferències territorials (-enc en comarques septentrionals, -í en les meridionals); i en casos concrets s'ha apuntat la possible influència de l'eufonia o l'analogia.

Un altre factor determinant podria ser de caràcter semàntic, ja que també s'ha observat diferents preferències en la formació de gentilicis estrangers o catalans. En el nostre cas, encara que de manera generalitzada, observo les tendències següents: les poblacions històricament principals tenen el sufix -í (Tortosa, Amposta, Ulldecona, Xerta), de manera semblant a d'altres que tenen una o tònica (Barcelona, Tarragona, Mallorca); la resta usen sobretot -enc, i per acabar, s'usa el sufix -ero en barris i poblacions que són o han estat agregats (Remolins, Bítem, les Cases, l'Ampolla, la Cava, Sant Jaume i Roquetes), de manera semblant al paragentilici ravaleros. Això potser és degut al fet que, recordem-ho, el gentilicis poden ser creats pels mateixos afectats o pels pobles veïns i ho corrobora el fet que sovint no coincidixen.

Si observem el comportament d'estos sufixos, notarem un seguit d'alteracions que dominen per regla general. En primer lloc, tenim la pèrdua de fonemes: a) la vocal final, tònica (alde/à) o àtona (galer/enc, masdeverg/enc, lligall/enc); b) les marques de plural -es (roquet/enc) o -s (freginal/enc, paül/encs), que en alguns casos no cau (paüls/encs, tivenys/encs), i c) alguna consonant muda (partidal/encs) que, en el cas de la -r, però, se sensibilitza (regue/r/encs, dove/r/encs). En segon lloc, trobem també l'addició de fonemes de suport (perello/n/enc, semblant a castellonenc) o de veritables infixos (xert/ol/í, semblant a trempolí, de Tremp) i per acabar, és clar, d'altres acabats en consonant en què no hi ha cap modificació (benifallet/à, godall/enc).

En la flexió femenina de canareu, trobem un canvi de fonema, ja que no es fa com en els gentilicis estrangers amorreu, cananeu, europeu, filisteu, galileu o hebreu (en -ea), sinó com jueu (en -eva). Coromines (I 97, nota 1), que subratlla el fet que -eu/-eva és un sufix singular que intriga els etimòlegs, proposa (amb reserves) la forma hipotètica *canare(s)os, "amb eliminació de la intervocàlica ajudant-hi la dissimilació, en el plural, que és la forma usada amb més freqüència". D'altres hi han vist una analogia amb els gentilicis cananeu (DCVB) o jueu, jueva (Bover: 13).

En castellà, dels catorze sufixos que espigola Martínez A. (1985: 311-2) en la gramàtica de la Real Academia, només quatre han estat usats per a designar algun dels pobles d'estes comarques: -ano , -ino (o -in), -eño i -ense: aldeanos; ampostinos, chertolinos, tortosinos o tortosines; rapiteños, ribereños; alcanarenses, cenicenses, dertosenses, paulenses, rapitenses, roquetenses.

En llatí només conec el gentilici dertosa@nus (-a@nus, -ana, -anum, de la segona declinació; -ensis, -ense, de la tercera) que és el nom de la diòcesi de Tortosa usat per la Curia Romana (Spes: 721).

***

Així com la coincidència en la nominació dels pobles sempre ha creat una ambigüitat que l'administració ha intentat corregir amb afegitons artificials (recordem el cas de Paüls o Alfara), l'homonímia en els noms gentilicis és menys problemàtica. Curiosament, la trobem en pobles amb diferents noms que tenen el mateix gentilici i amb pobles amb el mateix nom que tenen gentilicis diferents. Així, per exemple, veiem com Xerta i Xert compartixen el nom de xertolins; Sant Carles de la Ràpita i l'antic terme de la Ràpita (Santa Margarida i els Monjos), el de rapitencs, o l'Ametlla de Mar i Vila-real (per als d'Almassora), el de caleros; i en canvi, Alfara de Carles, Alfara de la Baronia i Alfara del Patriarca, tenen respectivament els noms de alfarencs o aufarins, alfarenys i alfarers.

Una altra cosa passa amb els paragentilicis com és el cas de ravaleros, riberencs, serralleros, lligallencs, aldeans, hortolans o masovers, o l'homonímia que hi ha en gentilicis com camarlenc o alfarenc, que són també noms comuns de càrrecs o oficis.

Vull acabar la ponència fent un parell d’observacions sobre la pronúncia i la grafia d’alguns gentilicis. Com ja hem vist abans, alguns malnoms provenen de l’observació d’una peculiartitat en la manera de parlar dels pobles veïns: danxa (els de la Ràpita, perquè diuen danxa-ho! en lloc de llança-ho!); ximanos (els de la Cava, perquè diuen xic mano!). Si féssem una anàlisi de la pronúncia local dels gentilicis, se podria fer una enumeració de trets característics del dialecte tortosí, però només vull destacar-ne un perquè és l’unic no recomanat en la llengua estàndard oral: la pronunciació d'una u en lloc d'una l (aufarenc).

Problemes d'una altra índole són les grafies paülencs i paulencs, amb dièresi o sense, i el de la preferència per una o altra forma en casos en que conviuen dos gentilicis formats amb sufixos diferents com ara ulldeconí (preferible) o ulldeconenc. El més important és, potser, el rebuig gairebé unànime dels gentilicis masculins formats amb el sufix -ero, -eros, paral·lel al d'altres noms o adectius com bombero i embustero (cf. Valor II 123-4). L'existència de formes sinònimes populars com roquetenc i roquetero, planer i planero o ampollenc i ampollero, reservades respectivament a usos més o menys formals, soluciona el problema en estos casos, però no en d'altres en què l'única forma és -ero, en les quals, al meu parer, són totalment rebutjables les ultracorreccions com ara caver per cavero, santjaumer per santjaumero o caler per calero, que ha proposat Bover.

Llista alfabètica de gentilicis i malnoms

Van en rodona negreta els gentilicis derivats formals, seguits de l'abreviatura cast. si són castellans; en cursiva negreta, els gentilicis derivats populars; en cursiva fina, els malnoms, i en rodona fina, els adjectius usats en locucions i cançons. Van seguits de (!) els gentilicis que sospito que són inventats o formats artficialment sense haver tingut en compte l'ús real.

abadeijos: els de Paüls (JB: “als anys 30, els que eren pobres i anaven en espardenyes”). Cf. sequillos.

alcanarense cast. (Matamoros 1922: 285-6); Alcanarense: Unión Cultural Recreativa Alcanarense, Asociación de vecinos para el fomento de la agricultura alcanarense (1).

aldeà, -ana, -ans, -anes (Bover 29, Moreira 287), aldeà, -ana (SFOO, Aragonés 88), aldeans (GGCC2 108); Aldeana: Aldeana de Revestiments, Arrossera Aldeana del Baix Ebre, Unió Esportiva Aldeana (1).

aldoverenc, -enca, -encs, -enques (Bover 29), aldoverencs (GGCC2 132) (!).

alfarenc, -enca, -encs, -enques (Bover 30), alfarenc, -enca (SFOO, Aragonés 88), alfarencs (Soler 36, GGCC1 258, GGCC2 145, GEC I 489).

alocats: els d'Aldover (en una cançó: Gomis 206; Amades 1951: 352; Bayerri I 81; Aliern 258; Pallarés 20; Barceló 287; DCVB (s.v. Aldover), ap. Valeri Serra i Boldú.). També els de Calaceit (en una cançó idèntica (Borau-Sancho 184: Cretes)

alterats: els d'Aldover (en una cançó: Amades 1935: 77, 1951: 329) (!).

ametllenses: «me"´´enses (Alvar) (!).

ampollenc: ampo"´eN (Coromines I, 184). També forma part del nom vent ampollenc: "ben ampo"´eN 'vent Oest' (Coromines I, 184: l'Ametlla).

ampollers (GGCC2 122) (!).

ampolleros (Coromines I, 184: el Perelló, 1920; SFOO; GGCC2 122: popularment; Aragonés 88, 81: en els registres col·loquials; AA: Tortosa).

ampostí, -ina, -ins, -ines (Bover 32), ampostí, -ina (DCVB, DLC, DIEC, SFOO, Aragonés 88), ampostins (Soler 36, GGCC2 176, GEC II 255), ampostí, -ins (Coromines I, 184: Roquetes, la Galera, Amposta, 1920); Ampostí, -ina: C.F. Ampostí Atlètic, Club Atletisme Ampostí, Sociedad Musical Lira Ampostina, Unió Ampostina del Camp (1). Ampostí és també el nom del vent que ve d'Amposta (Griera 1935-47, 1914: 77; DCVB: Rossell) i també el nom de la parla local (Gimeno 1982: Amposta).

ampostino cast. (ESPASA 5, Casares).

arrieros: els de... (en una cançó (Lleixà 88: Mas de Barberans)). També els de la Vila Joiosa (en una cançó: Sanchis 2 II, 15; II, 52: arriers).

assessinos: els de Godall (CA: Tortosa: "perquè al Carnaval se mataven a navajades"); també en una cançó: (Lleixà 87: Mas de Barberans).

aufarencs: au8farENs (Coromines I, 123, ap. Casac.: Arnes, Roquetes), au8fare!n (id.: els Reguers), au8fareNk (id.: Horta).

aufarins (Coromines I, 123: Paüls).

baldaneros: els de Deltebre (Lleixà 83 nota 5: "els de la Cava que no volien ser de Deltebre, perquè hi feien una baldanada popular"; NV: la Cava). cf. muscleros.

barberans els de Mas de Barberans (Amades 1982: 1185 (!), ap. Bayerri I 722-3).

benifalletà, -ana (Aragonés 88), benifalletans (Coromines I, 447: Benifallet, 1920).

benifalletenc, -enca, -encs, -enques (Bover 37), benifalletencs (GGCC2 140).

bigotudes: les d’Alcanar (TM: la Ràpita)

bitemeros (Aragonés 81: en els registres col·loquials; AA, TC: Tortosa).

bitemesos (Coromines II, 27: Bítem, 1920).

bords: els de la Ràpita (en una cançó: Bayerri IV 141; Pallarés 20).

borets: els de Sant Jaume (Lleixà 84: la Cava; NV: la Cava).

burlons: els de la Cava (en una cançó: Bayerri III 393; Pallarés 20. També els de Queretes (en una cançó semblant: Borau-Sancho 184: Cretes).

caler, -era, -ers, -eres (Bover 31), calers (GGCC2 124) (!).

calero, -eros: els de la Cala, nom popular de l’Ametlla de Mar (Bover 11: per infuència de l'espanyol, col·loquialment), caleros (Arasa 91: l'Ametlla; SFOO; Aragonés 88, 81: en els registres col·loquials; GGCC2 124: localment; en una cançó: Bayerri IV 141), ka"lero (id.: Tortosa, 1935), k«"lerus (Coromines I, 183: Cambrils i pescadors de Vilanova i la Geltrú), ka"leros (id.: el Perelló, l'Ametlla, 1920; Alvar). També els de Vila-real (Serra 48: Almassora).

camarlenc, -enca, -encs, -enques (Bover 41), camarlenc, -enca (SFOO, Aragonés 88), camarlencs (GGCC2 111); Camarlenc: Casal Camarlenc (5).

canalla: els de Paüls (Amades 1951: 1216; Soler). Una contalla el relaciona amb una imatge de Sant Roc (Amades 1935: 56; Amades 1951: 1216; Amades 1982: 1164-5: rondalla contada per Vicenç Amades, de Prat de Comte; Soler). També els d'Ibi, Tibi i Castalla (en una locució: Amades 1951: 1229).

canareu, -eva, -eus, -eves: els d'Alcanar (Bover 28), canareu, -eva (DCVB, SFOO, Aragonés 88, GGCC 197), canareu, -a (!) (DLC), canareus (Soler 44, GGCC1 314), canareus i canareves (GEC I 405), kana"rEu8s (Coromines I, 96: la Sénia, Ulldecona), kana"rEba (id.: Alcanar, 1920); Canareu, -eva: Col·lectiu Fotogràfic Canareu, Agrupación Musical Canareva (Agrupació Musical "Canareva" (5)), Asociación canareva de ayuda al disminuido (1), Agrupació Cultural Sardanista Canareva (5). Canareu és també el vent que ve de Canar 'Alcanar' (Griera 1935-47, 1914: 79; DCVB: Rossell) i el nom de la parla local (Gimeno 1982: Alcanar). La gent del Maresme anomemen Canaréus, els mariners dels quillats de pesca (i fins els quillats mateixos) que es veuen sovint a l'horitzó o mar endins (Coromines I 96: Sant Pol de Mar, 1920ss., i en pobles veïns, id.).

casencs: els de les Cases d’Alcanar (TA: Alcanar, les Cases), casencs, -enques (AB: Alcanar); Casencs: C.D. Casencs.

caseros: els de les Cases d’Alcanar (MI: Tortosa; AB: Alcanar; AF: Masdenverge).

caver, -era: els de la Cava (Bover 49) (!).

cavero, -era, -eros, -eres: els de la Cava (AA: Tortosa, CR: la Cava), cavero (Moran 159: variant popular no normativa, probalement del castellà), cavera (en una cançó: ), caveros (Moreira 537; Lleixà 82; Casanova 1996: 13, 66 i nota 62; en una cançó: Casanova 13, 65; SFOO; Aragonés 88, 81: en els registres col·loquials). També tots els habitants del Delta (!) (segons F. Carreras Candi, La navegació al riu Ebre, ap. Casanova 1997: 54). Cavero és també el nom de la parla local (AA: Tortosa). Matacaveros és el nom popular que es va donar després de la guerra civil espanyola a la mala herba anomenada trencadalles que, en ser segada, era motiu de ferides i infeccions (Casanova 1997: 102; Lleixà: Sant Jaume).

cebollosos: els de Paüls (Amades 1935: 56, 1951: 1216).

celluts: els de la partida de Dalt (en una cançó: Bayerri III 393; Pallarés 20.). També els de "més amunt dels Rossegons" (en una cançó semblant: Borau-Sancho 184: Cretes).

cenicenses cast.: els de la Sénia (ESPASA 12) (!).

chertolinos cast. (ESPASA 17): Chertolí: Casal Chertolí (1).

congos: els de la Cava (Lleixà 83 i nota 2: Sant Jaume. Des de la segregació de Tortosa [1974]. Els caveros són anomenats congos perquè quan els tortosins baixaven a la Cava deien "això és lo Congo".).

cucales: els d'Amposta (en una cançó: Bayerri III 552; Pallarés 20). Probablement, pres del nom del cèlebre guerriller carlí Pasqual Cucala (1816-1892), que va ocupar temporalment Tortosa i altres localitats del País Valencià.

cucatos (Bayerri I 126: Malnom que a la segona mitat del sigle XIX dien los tortosins als ampostins).

deltebrenc, -enca, -encs, -enques (Bover 49), deltebrencs (Arasa 99).

deltebrense cast. (ANAYA).

deltebreros (NV: la Cava).

dertosense cast.: els de Tortosa (Casares); Dertosense, -enses: El Noticiero Dertosense, El Correo Dertosense (Bayerri R. 175-6), Sociedad Dertosense de Amigos del País, La Lira Dertosense, Centro Dertosense, Socorros Mutuos Dertosenses (Bayerri R. 23, 30, 32, 34); Cooperativa Gràfica Dertosense, Institut d'Estudis Dertosenses.

dertusense: els de Tortosa (DLC), dertusenses (Soler 50, 90: per a temes erudits o d'història).

descamisats: els de les Cases (AB: Alcanar).

doverenc, -enca: els d'Aldover (SFOO, Aragonés 88), doverencs (GGCC1 240). Doverenc és també el nom de la parla local (Gimeno 1982: Aldover).

danxa: els de la Ràpita (Lleixà 83 nota 8: Sant Jaume, "se'ls diu "danxa", per la seua manera de parlar. En lloc de dir "llança-ho" diuen "danxa-ho".).

embusteros: els de Xerta (en una cançó: Gomis 206; Amades 1951: 352, 1935: 77, 1951: 329; Bayerri I 81; Aliern 258; Pallarés 20; Barceló 287; DCVB (s.v. Aldover), ap. Valeri Serra i Boldú); també els de la Torre (en una cançó idèntica: Borau-Sancho 184: Cretes); els de la partida de Dalt (en una cançó: v. celluts); els de la partida d'Algarruts (en una cançó: Sancho 80.).

falducs: els d'Ulldecona (Bayerri IV 285; en una cançó: Bayerri II 572; IV 385; Minguet 1996 105; Pallarés 21).

falduts: els d'Ulldecona (ALC: Ulldecona; DCVB (s.v. faldut: nom satíric que es dóna als nadius o habitadors d'Ulldecona); Coromines (s.v. Ulldecona): fabuts o falduts (Godall, Freginals), però als d'Ulldecona no els agrada; Lleixà 84: Sant Jaume; Lleixà 93 nota 41: gentilici que els mateixos d'Ulldecona s'apliquen); AB: Alcanar i Ulldecona (perquè està a la falda del Montsià o per la vestimenta antiga dels concejals del poble); AF: Masdenverge; en una cançó: Lleixà 92: Ulldecona); semblant als faldons d'Oliva (Sanchis 3 V, 28).

favuts: els d'Ullldecona (ALC: Ulldecona; DCVB (s.v. favut: nom satíric que es dóna als habitants d'Ulldecona); Soler 53: nom donat per sàtira als d'Ulldecona; Coromines (s.v. Ulldecona): fabúts, -utS (Roquetes, Amposta), fabuts o falduts (Godall, Freginals), però als d'Ulldecona no els agrada; Lleixà 89: Mas de Barberans; Lleixà 93 i nota 41: el que els apliquen els dels pobles veïns; Bayerri IV 384; AB: Ulldecona (perquè s'hi feien moltes faves), Alcanar (més ofenedor que falduts) i Freginals; en una cançó: Lleixà 87: Mas de Barberans; Minguet 1992: 105).

feos: els de la Partida de Dalt (en una cançó: Casanova 1996: 65: la Cava).

freginalenc, -enca, -encs, -enques (Bover 54), freginalenc, -enca (Aragonés 88), freginalencs (GGCC2 211).

galerenc, -enca, -encs, -enques (Bover 55), galerenc, -enca (Aragonés 88), galerencs (GGCC2 219).

garroneros: els dels Hortets (en una cançó: Bayerri III 393; Pallarés 20); els de la Cava (en una cançó: Sancho 80.).

garruts: els de la partida de Dalt, (en una cançó: v. celluts); els de Sant Jaume (en una cançó: Sancho 80.). També els de Cervera del Maestrat (en una cançó: Sanchis 1 II, 15; II 24; Serra 70: Càlig i Peníscola), Vall de Seta (Sanchis 2 III, 4; Serra 70), Fageca (en una cançó: Sanchis 2 III, 79; Serra 70), Rocafort (Serra 70), Blancafort, Rocablanca (en una cançó: Amades 1951: 1209, 1217).

gats: els de Camarles (CQ: Camarles); variant posterior a maumaus.

gent de costa (!) (Bayerri 359-360: Expressió tortosina per a significar als veïns que habiten los barris costeruts de Tortosa (com lo barri del Castell, barri del Garrofer, barri de Santa Clara), en contraposició als que habiten la part plana de la ciutat, anomentats per això gent del pla (ap. E. Cantero i Hernàndez, "Gent de Costa", La Veu de Tortosa, 30 juny 1901, pàg. 2).).

gent de pla (!): v. gent de costa.

godallenc, -enca, -encs, -enques (Bover 56), godallenc, -enca (Aragonés 88), godallencs (GGCC2 221).

goril·les: els de Godall (AF: Masdenverge).

guixes: els de l'Ampolla (Coromines I, 184: gü!Ses, amb mofa: el Perelló, 1920). Semblant als guixots de Carcaixent (Amades 1951: 1227: s'hi conreen moltes guixes), guixaires de la Sentiu, Serinyà (Amades 1951: 1219), guixoners d'Alaró (Amades 1951: 1221).

hortolans: els de l’Horta de Pimpí (CQ: Roquetes).

jaumencs: els de Sant Jaume d’Enveja (AF: Masdenverge) (!).

jesusencs (AA: Tortosa; DB: Roquetes); Jesusenc: Informatiu Jesusenc (Arasa 139).

llanuts: els de Santa Bàrbara (Lleixà 84: Sant Jaume, 87: Mas de Barberans, 92: Ulldecona; en una cançó: Lleixà 87: Mas de Barberans; AF: Masdenverge). També els de la Salzedella (en una cançó: Sanchis 1 II, 15; Serra 80-1: Càlig), l'Alcora (Serra 80: l'Alcora) i els de Gandesa (PN).

llépol: els d'Amposta (en una cançó del s. XIV trancrita per Pérez Bayer i publicat per Gabriel Llabrés, Bolletí de la Societat Arqueollògica Lul·liana, IV, 144; Amades 1935: 9, 1951: 1206; Sanchis 82; Pallarés 23). També els de la Freixneda (en una cançó: Borau-Sancho 185: Cretes).

lligallenc: els del Lligallo (?) (CQ: Roquetes); Lligallenc: Casal Lligallenc (5).

lloscos: els de Remolins (en una cançó: Moreira 23; Bayerri I 342; Querol 251; Barceló 288; Pallarés 22).

malcarats: els de la Sénia (en una cançó: Bayerri II 572; IV 385; Pallarés 21). Semblant a les malcarades del Boixar (en una cançó Amades 1951: 1231).

mascarats: els de la Sénia (Lleixà 91: Ulldecona; AB: la Sénia; en una cançó: Lleixà 92: Ulldecona).

mascarells: els de la Sénia (en una cançó: Verge-Caballer 234).

masdenvergenc, -enca, -encs, -enques (Bover 64), masdevergenc, -enca (SFOO, Aragonés 89), masdenvergencs (GGCC2 214).

masover, -era, -ers, -eres (Bover 64), masover, -era (SFOO, Aragonés 88), masovers (Lleixà 89, 91; GGCC2 229; AF: Masdenverge).

mataflares: els de Tortosa (Bayerri IV 324: Amposta, s. XIX); en una cançó: Bayerri III 552; Pallarés 20). Semblant als matajutges de Cullera (Sanchis 3 IV, 28), matamares de Sueca (Sanchis 3 IV, 75), matagossos de Palamós (Amades 1951: 1216), mata-rucs de Solsona (Amades 1951: 1219), mata-sants de Vila-seca (Amades 1951: 1221), matanotaris de Aguiró (Amades 1951: 1207), etc.

maumaus: els de Camarles (CQ: Camarles, “els que eren revolucionaris”). Probablement, del nom de la guerrilla independentista Mau Mau, que actuava durant els anys 50. Cf. tovots i gats.

memos: els de Camarles o los de la Boquera (NV: la Cava; MP: Jesús i Maria; IVA: Sant Jaume).

moros: els de Sant Jaume (Lleixà 84: els Muntells); els d'Alcanar (Lleixà 91; AB: Ulldecona; AF: Masdenverge). També els d'Azuébar (Serra 89: Artana), Orpesa (Serra 90: Benicàssim, Tales (Serra 89: Onda), Bolbait, Alba de Campo, Cuatrocorz, Puybolea (Serra 89), Belltall (Amades 1951: 1208). També era el malnom amb què els menestrals de Tortosa motejaven als pagesos al segle XIX (Bayerri III 489), v. picaitos.

morruts: els de la Partida de Dalt (en una cançó: Casanova 1996: 65: la Cava.); els de la partida d'Algarruts (en una cançó: Sancho 80.). També els de Ribesalbes (en una cançó: Sanchis 1 IV, 11b; Serra 90: Figueroles), Castelló de la Ribera (Serra: 90).

montsianenc, -enca, -encs, -enques (Bover 67).

muntellers (Lleixà 83, 84: Sant Jaume).

muntellenc (Lleixà 84).

muscleros: els de la Cava (MP: Deltebre, perquè hi feien una musclada popular). Cf. baldaneros.

oriolers: els de l'Oriola, Amposta (Soler 71).

orugues: els de la Cava (Lleixà 83 nota 3: Sant Jaume, "perquè quan passen tot ho arrassen, s'ho enduien tot"); pronunciat [aru!ges] (CR: la Cava). També en la frase Ja ve l’oruga! (AF: Sant Jaume).

panxuts: els de Sant Jaume (?) (en una cançó: Casanova 1996: 65: la Cava.).

pardidalencs: els de la Partida de Dalt, pronunciat [parrtida!:], nom popular de Jesús i Maria (Lleixà 83 i nota 6; Casanova 1996: 50: la Cava; NV: la Cava).

paulenc, -enca (SFOO), paulencs (Soler 74; GEC XVII 329) (!).

paülenc, -enca, -enc, -enques (Bover 73), paülencs (Amades 1982: 1165; GGCC 143; JB: els de fora de Paüls) (!).

paülsenc, -enca (Aragonés 89), paülsencs (JB: Paüls; AA: Tortosa), paulse!Ns (Coromines: Paüls, Arnes); Paülsenca: Banda Joventut Paülsenca (5), La Paulsenca (nom de la televisió local), malgrat que el logotip és una Ü (JB). Paülsenc és també el nom de la parla local (Gimeno 1982: Paüls).

paülense cast.; Paülense: Banda de Música "La Lira Paülense" (5).

pausencs: pauseNs (Coromines: Horta, els Reguers, Roquetes, Port (sic) de Comte).

pedrenyers: els de Freginals (AF: Masdenverge, pronunciat “pedrenyés”). És també el nom d’una espècie de caragols.

perellonenc, -enca, -encs, -enques (Bover 74), perellonenc, -enca (Aragonés 89), perellonencs (GGCC2 119); Perellonenca: Consumidors Perellonenca, SCCL, Juventud Unida Perellonenca (2), Jovenesa Unida Perellonenca (5).

picaitos: malnom amb què els pagesos de Tortosa motejaven als menestrals al segle XIX (Bayerri III 489), v. moros.

planer, -era, -ers, -eres: el de la Plana, nom popular de Santa Bàrbara (Bover 84), planer, -era (Aragonés 89), planers (Lleixà 84: Sant Jaume; 87: Mas de Barberans; 92: Ulldecona, AF: Masdenverge); Planer, -era, -ers, -eres: Grup Teatral Planer (5; Ferré 77), Associació Joventut Planera (Ferré 77), Penya Blaugrana Planers (6), Grup d'Artistes Planers (Ferré 77), Agrupació de Dones Planeres (6).

planeros: els de Santa Bàrbara (AB: Santa Bàrbara).

quelos: els d'Alcanar (AB: les Cases). Probablement de Quelo, variant de Quel, hipocorístic de Miquel (DCVB: kE:o (Ll., València).).

raboses: els de Tivenys (en una cançó: Gomis 206; Amades 1951: 352, 1935: 77, 1951: 329; Bayerri I 81; Aliern 258; Pallarés 20; Barceló 287; DCVB (s.v. Aldover), ap. Valeri Serra i Boldú.). També els de Lledó (en una cançó idèntica: Borau-Sancho 184: Cretes), els de Canet lo Roig (Sanchis 1 II, 18: Càlig; Serra 105: Benicarló i Càlig), Llucena (en una cançó: Sanchis 1 IV, 8; Serra 106: l'Alcora), l'Alcúdia de Veo (Sanchis 1 VI, 3; VI, 4; VI, 5; Serra 104: Aín), Alcoleja (Sanchis 2 III, 36), Billeneta (Sanchis 2 III, 53; III, 80), Almàssera (Sanchis 3 II, 19), Olocau del Rei (Serra 107: Forcall), la Pobla Tornesa (Serra 107: Castelló), el Portell de Morella (Serra 107: la Mata de Morella), les Useres (Serra 108, DCVB), Alzira, Banyeres, Llutxent, la Ginebrosa, la Torra (Serra 105), la Torre de l'Espanyol, Canet lo Roig, Mirasolt, Villeneta, Villena (Amades 1951: 1219, 1221, 1227, 1213, 1232-33), etc.

rabosetes: les de l'Ampolla (en una cançó: Pallarés 13). També els/les de Sueca (Sanchis 3 IV, 79; Serra 105), la Pobla Tornesa (Serra 108: les Useres), Tírig (Sanchis 1 II, 24; Serra 107: Albocàsser, Benassal, Peníscola).

rampaires: els de Masdenverge (AF: als de Masdenverge); també en una cançó (Lleixà 87: Mas de Barberans).

rapitenc, -enca, -encs, -enques: els de la Ràpita, nom popular de Sant Carles de la Ràpita (Bover 86), rapitenc, -enca (DCVB, SFOO, Aragonés 89), rapitencs (Soler 79; GGCC2 190; GEC XX 296; Coromines: la Galera, Ulldecona), r@apitE!Ns (!) (Alvar). Rapitenc, -enca, -encs: Associació Esbart Dansaire Rapitenc (Esbart Dansaire Rapitenc (5)), Grup Ecologista Rapitenc, Club Gimnàstic Rapitenc, U.E. Rapitenca (1); Agrupació Musical Rapitenca (5), Cobla "La Principal Rapitenca" (5), Fulls d'Història Rapitencs (Ferré 90). Rapitenc és també el nom de la parla local (AA: la Ràpita).

rapitense cast.: els de Sant Carles de la Ràpita; Rapitense: Agrupación Musical Rapitense, Sociedad Rapitense de Ornitología, Club Patí Rapitense, Agrup. Rapitense Esp. Automc. "Areauto" (1).

rapiteño cast.: els de Sant Carles de la Ràpita (Casares).

ravalencs: els de la Raval, nom popular de Sant Joan del Pas, Ulldecona (AB: Sant Joan del Pas).

ravaleros: els de la Ravaleta, nom popular del Raval de Crist, Roquetes (DB: Roquetes, AA: Tortosa); els del Raval de Sant Llàtzer i de la Llet, Tortosa (AA: Tortosa); (Aragonés 81: en els registres col·loquials);.

reguerencs: regere!N(k)s (Coromines; DB: Roquetes)

remolineros (AA, TC: Tortosa).

riberenc, -encs: els de la Ribera (Gomis 1890: 204) o del delta de l'Ebre (Moreira 537), riberenca (en una cançó: Torné 68); Riberenca: Sociedad de Cazadores La Riberenca del Ebro (Casanova 1997: 60).

robacustòdies: els d'Ulldecona (en una locució: Bayerri IV 384: Ditxo comarcal, fundat en un robo que en la última guerra carlista va fer-se allí d'una custòdia de la iglésia; Lleixà 93, perquè deien que l'havien fet desaparèixer ells mateixos; AB: Alcanar; AF: Masdenverge). Semblant als roba-sogues de Calonge (Amades 1951: 1209).

roquetenc, -enca, -encs, -enques (Bover 82), roquetenc, -enca (DCVB, SFOO, Aragonés 89), roquetencs (Soler 80), roquetenca (en una cançó: Bayerri IV 90).

roquetenses cast. (ESPASA 52); Roquetense: Lira Roquetense (Societat Musical "Lira Roquetense (5); Club Deportivo Roquetense, Societat Caçadors La Perdiz Roquetense.

roqueteros (Lleixà 85-6: Mas de Barberans; Aragonés 89, 81: en els registres col·loquials; AA: Tortosa).

russos: els dels Muntells (Lleixà 83 nota 7: Sant Jaume: "No fa molt, una colla de Sant Jaume van posar una pancarta en entrar als Muntells on posava "Això és Rússia""; CR: la Cava; IVA: Sant Jaume).

santjaumer, -era, -ers, -eres (Bover 87) (!).

santjaumeros (Lleixà 82, 84; Aragonés 81: en els registres col·loquials), sant jaumeros (!) (SFOO, Aragonés 89).

sapets: els de la Galera (Lleixà 84: Sant Jaume; 87: Mas de Barberans; 92: Ulldecona; AF: Masdenverge).

sapos: els de la Godall (Lleixà 94 nota 35: recollit per Joana Minguet).

senienc, -enca, -encs, -enques (Bover 91, Lleixà 88), senienc, -enca (SFOO, Aragonés 89), seni8eNs (Coromines: la Galera, Ulldecona), seni8enks (Coromines: la Sénia); Senienc, -a, -encs: Casal Senienc (3), Lo Senienc (Ferré 82, 87), Agrupació Musical Senienca (1), Centre d'Estudis Seniencs (3).

sequillos: els de Paüls (JB: “als anys 30, els rics del poble, que eren de dretes i anaven en sabates”). Sequillo és el nom d’una pasteta dolça i allargada. Cf. abadejos.

serps: els de la Galera (Lleixà 94 nota 35: recollit per Joana Minguet).

serralleros: els del Serrallo (?) (Casanova 1996: 71 i nota 162).

tovots:

tivenysà, -ana (AA: Tortosa, pronunciat tiBetSa!, -a!na), tibetSa!ns (Coromines: Bítem, Benifallet).

tivenyissencs (GGCC2 137) (!).

tivenysenc, -enca, -encs, -enques (Bover 95), tivenysenc, -enca (DCVB, SFOO, Aragonés 89), tivenysencs (Soler 88; GEC XXII 380; Coromines, ap. Casac.: tibetSeNks: Tivenys), tivenxencs (Bayerri IV 285).

tontos: els de Tortosa (!) (MP: Deltebre). També els de Bescaran (Amades 1951: 1209).

tortosà: és el nom del vent que ve de la banda de Tortosa (Griera 1935-47, 1914: 89; DCVB: Olocau).

tortosí, -ina, -ins, -ines (Bover 97), tortosí, -ina (DLC, DIEC, SFOO, Aragonés 89; DCVB: [tor@tozü!]: Tortosa), tortosins (ALC, Soler 90, GGCC 73, GEC XXII 485, Coromines); Tortosí: Grup Tortosí de Danses Folklòriques (5). Tortosí és també el nom d'una biga de fusta especial (a Olocau, DCVB) i el nom de la parla local (ALC: Tortosa; ALPI: Amposta; Gimeno 1982: Roquetes i Santa Bàrbara; Buj: Freginals). Tortosina és també una classe d'oliva (Tresor).

tortosino cast. (RAE, ESPASA 61, Casares, Martínez A. 312), tortosines o tortosinos (Arévalo); Tortosino, -ina: Grupo Tortosino de Danzas Folklóricas; La Tortosina (Bayerri R. 34), Tortosina del Mueble (1).

tortosin cast. (Fernández 1867: 239), tortosines cast. (Arévalo).

tovots: els de Camarles (CQ: Camarles, “perquè tenien lo cap dur”). Cf. maumaus o gats.

trichagats 'trincagats' o 'trinxagats' (?): els de Tortosa (en una cançó: v. llépol).

ulldeconenc, -enca, -encs, -enques (Bover 98), ulldeconenc, -enca (Aragonés 89), ulldeconencs (AB: Alcanar, Ulldecona; GGCC1 328; GGCC2 206); Ulldeconenc: Orfeó Ulldeconenc(1), Secció Sardanista Orfeó Ulldeconenc (5).

ulldeconesos (Bayerri IV 384) (!).

ulldeconí, -ina (SFOO, Aragonés 89), ulldeconins (Moreira 537; AB: Ulldecona).

ventallencs (TA: Alcanar; AB: les Ventalles, Alcanar i Ulldecona).

xerraires: els de la Galera (en una cançó: Lleixà 87: Mas de Barberans); també els de Corçà (en una cançó: Amades 1951: 1216). Semblant als xarradors de Tollos (en una cancó: Sanchis 2 III, 79).

xertolí, -ina, -ins, -ines (Bover 105), xertolí, -ina (DCVB, SFOO, Aragonés 89), xertolins (Soler 96, GGCC2 134, GEC XXIV 373); Xertolí: Casal Xertolí (5). També dels habitants de Xert (Baix Maestrat, ap. Sanchis 1 II 23, II 48).

ximanos: els de la Cava (Lleixà 92: Ulldecona).

Bibliografia citada

AGUDO, Josep Lluís (1990) "Sobre renoms i malnoms", I Congrés d'Història d'Alcanar. Alcanar, pàg. 257-265.

ALC: GRIERA, Antoni (1926) Atlas Lingüístic de Catalunya. Barcelona, vol. 1.

ADELL, Marc-Vicent (1996) "Aspectes sociològics del País Valencià contemporani: Les actituds lingüístiques del Baix Maestrat", Passadís. Quadern de lletres, 17 [Benicarló], pàg. 9-46.

ALIERN PONS, Francesca (1995) Xerta. Recull popular. Roquetes.

ALPI: NAVARRO TOMÀS, Tomás (1962) Atlas lingüístico de la Península Ibérica. Madrid.

ALVAR, Manuel (19...) Léxico de los marineros peninsulares. Madrid, vol. 1.

AMADES, Joan (1935) Geografia popular. Barcelona.

— (1951) Folklore de Catalunya: Cançoner. Barcelona.

— (1982) Folklore de Catalunya: Rondallística. Barcelona.

ANAYA: Diccionario Anaya de la lengua. Madrid, 1991, pàg. 1067-1076.

ARAGONÉS, Albert (1995) La llengua del Baix Ebre i del Montsià. Un model de llengua estàndard oral. Tortosa.

ARASA, Daniel (1993) El Baix Ebre. Barcelona.

ARÉVALO, Eduardo de (1867) El Marquesado. Leyenda tortosina del siglo XIV. Tarragona.

BARCELÓ I ÀLVAREZ, Àngel (1992) "Tradició oral de la comarca de Tortosa", Dites, cobles i rondalles. Tortosa, pàg. 259-294.

BAYERRI, Enric (1936-1979) Refraner català de la comarca de Tortosa. Tortosa. 4 v.

BAYERRI RAGA, Josep (1996) Teodoro González i la Tortosa del la Restauració a través de la premsa (1875-1902). Tortosa.

BELTRAN, Joan (1991) "Problemes de l'estandardització del català a les nostres comarques", comunicació presentada a la XXXVII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, Amposta, inèdita.

BLADÉ I DESUMVILA, Artur (1965) "La cultura a les terres de l'Ebre, de 1900 a 1939", Serra d'Or (setembre) [Barcelona], pàg. 43-45.

BORAU, Lluís; SANCHO, Carles, ed. (1996) Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2. Cançoner. Calaceit.

BOVER I FONT, August (1996) Diccionari de gentilicis catalans. Barcelona.

BUJ, Àngela (en preparació) Estudi geolingüístic del Montsià.

CABRÉ, M. Teresa (1994) A l'entorn de la paraula (II). Lexicologia catalana. València.

Cant chertolí... 1877-1887. Imp. Bernis-Llanes, s. d. (full solt).

CASANOVA I GINER, Baltasar (1996) Des de les "Quatre Carreteres". Una aproximació al folklore i la parla del Delta de l'Ebre. Deltebre.

— (1997) Històries del Delta. Deltebre - Sant Jaume.

CASARES, Julio (1987) Diccionario ideológico de la lengua española. 2a ed. Barcelona, pàg. 459-482.

CASTELLÀ I SEBASTIÀ, Soledat; MAIGÍ I CANALDA, Carme (1992) "Refranys i cobles", Dites, cobles i rondalles. Tortosa, pàg. 131-155.

CONCA, Maria (1988) Els refranys catalans. València.

COROMINES, Joan (1994-1997) Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. Barcelona, vol. II-VI.

DCVB: ALCOVER, Antoni M.; MOLL, Francesc de B. (1926-68) Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca, 10 v.

DGLC: FABRA, Pompeu (1932) Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona.

DIEC: INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS (1995) Diccionari de la llengua catalana. Barcelona, Palma de Mallorca, València.

Dites, cobles i rondalles. Tortosa, 1992.

DLC: Diccionari de la llengua catalana. Barcelona, 1982.

DRAE: REAL ACADEMIA ESPAÑOLA (1992) Diccionario de la lengua española. Madrid.

DV: Diccionari valencià. València, 1995.

ESPASA: Enciclopedia universal ilustrada europea-americana. Madrid, 1966, 70 v.

FARNÉS, Sebastià (1992) Paremiologia comparada. Barcelona, vol. 1.

FERNÁNDEZ DOMINGO, Daniel (1867) Anales de la historia de Tortosa desde su fundación hasta nuestros días, escritos en presencia de las obras que tratan de esta materia, de varios documentos inéditos y noticias adquiridas. Barcelona.

FERRÉ, Carme (1994) El Montsià. Barcelona.

GEC: Gran enciclopèdia catalana. Barcelona, 1992, 4a reimpr., 24 v.

GGCC1: Gran geografia comarcal de Catalunya. El Baix Ebre i el Montsià. Barcelona, 1984, vol. 13.

GGCC2: Gran geografia comarcal de Catalunya. Baix Ebre, Montsià, Terra Alta, Matarranya, Ribera d'Ebre. Barcelona, 1993.

GIMENO I BETÍ, Lluís (1982) Precisions geolingüístiques del tortosí, tesi de llicenciatura (inèdita).

— (1986) "El tortosí septentrional", Actes del Setè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Barcelona, pàg. 619-632,

GLC: Gran Larousse català. Barcelona, .... v.

GOMIS, Cels (1890) "De Tortosa a Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana, XII, pàg. 203-219.

GRIERA, Antoni (1914) "Els noms dels vents en català", BDC, II (gener-juny), pàg. 74-96.

— (1935-47) Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya. Barcelona, 14 v.

LLASAT I DUART, M. Cinta. "Veu del poble, veu de Déu", Dites, cobles i rondalles. Tortosa, 1992, pàg. 157-189.

LLEIXÀ I TAL, Carme (1994) "Com més veïns... (Estudi dels penjaments i blasmes populars que els pobles de Sant Jaume d'Enveja, Mas de Barberans i Ulldecona dediquen als pobles veïns)", Raïls, 4 (tardor) [Ulldecona], pàg. 82-94. També a "Cançons burlesques, penjaments i renoms col·lectius a la comarca del Montsià", Societat d'Onomàstica. Butlletí Interior, LXVI (1986) [...], pàg. 21-37.

MANYÀ, J.B. (1919) Conferencia inaugural de la Lliga espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, Tortosa.

Mapa BE: INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA (1995) Mapa comarcal de Catalunya (1:50 000), Baix Ebre. Barcelona.

MASSIP, M. Àngels (1997) "Actituds interdialectals: importància en l'esdevenidor de les varietats lingüístiques. L'actitud dels parlants del dialecte català tortosí enfront del dialecte i dels parlants de Barcelona", ... pàg. 365-377.

MARTÍNEZ AMADOR, Emilio M. (1985) Diccionario gramatical y de dudas del idioma. Barcelona.

MATAMOROS, José (1922) Historia de mi pueblo. Tortosa [2a ed., Ulldecona: 1991].

MATAMOROS, José (1932) La Catedral de Tortosa, Tortosa.

MESTRE I NOÉ, Francesc (1931) Discurs de Gràcies dels Jocs Florals de Barcelona de 1931. Barcelona.

— (1914) "Catalanisme, tortosinisme i barcelonisme", Giripigues tortosines. Tortosa, pàg. 85-89.

MINGUET I ITARTE, Maria Joana (1992) Allà baix a l'era. Recull de jocs i cançons. Ulldecona.

MIRALLES MESEGUER, Fernando (1902) Guía del Obispado de Tortosa. Geografía, historia y estadística o descripción detallada de cada uno de los pueblos que componen dicho obispado. Tortosa, 1902.

MIRAVALL, Ramon (1969) Tortosa i els tortosins, Barcelona.

MOLL, F. de B. (1991) Gramàtica històrica catalana. Barcelona [1a ed. castellana: 1952, Madrid].

MORAN I OCERINJAUREGUI, Josep (1995) "Els sufixos per a la formació de gentilicis en català", Estudis d'onomàstica catalana. Montserrat, pàg. 155-163.

MOREIRA, Joan (1934) Del folklore tortosí. Costums, ballets, pregàries, parèmies, jocs i cançons del camp i de la ciutat de Tortosa. Tortosa.

O'CALLAGHAN, Ramon (1886) "Ni catalanes, ni valencianos, sino Tortosinos", Anales de Tortosa é Historia de la Santa Cinta, Tortosa, 1886, pàg. 118-122.

PALLARÉS I LLEÓ, Amadeu (1995) Mots tradicionals de les Terres de l'Ebre. Tortosa.

PASTOR Y LLUIS, Federico (1908-1910) "Refrans y modismes tortosins", Libertad. Semanario Regionalista, núm. 19-145, Tortosa.

QUEROL I BELTRAN, M. Joana (1992) "Recull", Dites, cobles i rondalles. Tortosa, pàg. 237-258.

RIBAS, Xavier; ANDREU, Agustí (1991) "El delta de l'Ebre, un territori sense història?", Plecs d'Història Local, 35, pàg. 36-9: L'Avenç, 152 (octubre).

SANCHIS GUARNER, Manuel (1982) Els pobles valencians parlen els uns dels altres. València, 3 v.

SANCHO I ESTELLER, Joan-Josep (1992) "Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes, sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat", Dites, cobles i rondalles. Tortosa, pàg. 29-101.

SFOO: RABELLA I RIBAS, Joan Anton (1994) Informe sobre diversos gentilicis del Baix Ebre, de la Terra Alta i del Montsià (fotocòpia).

SERRA I FORTUÑO, Vicent Pau (1995) Malnoms i dites. Malnoms, despectius i altres adjectivacions amb les quals es determinen els pobles de les comarques septentrionals valencianes. Castelló de la Plana.

SOLÀ I CALLARISA, Domènec (1990) "L'origen del nom d'Alcanar. Canar paraula cèltica", I Congrés d'Història d'Alcanar. Alcanar, pàg. 247-250.

SOLER, J.M (1979) Gentilicis dels Països Catalans. Barcelona.

Spes: Diccionario ilustrado latino-español, español-latino. ....

TORNÉ I BALAGUER, Joan (1928) Arxiu de tradicions populars recollides a Catalunya, València, Mallorca, Rosselló, Sardenya, Andorra i terres aragoneses de parla catalana. Barcelona, fasc. 2, pàg. 68-69 [ed. facsímil: Barcelona, 1980, 7 fasc.].

VALLÉS HERRERO, Josep; VALLÉS SOGUES, Puri (1992) "Paraula de pagès, no fa mal a res", Dites, cobles i rondalles. Tortosa, pàg. 193-235.

VALOR, Enric (1979) Millorem el llenguatge. València, 2 v.

VENY, Joan (1985) Introducció a la dialectologia, Barcelona.

VERGARA Y MARTÍN, Gabriel María (1906) Refranes y cantares geográficos de España. Madrid.

VERGE, Joan Antoni; CABALLER, Vicent R. (1990) "Costums i tradicions", Rossell 750 anys. Rossell, pàg. 225-289.

VERGÉS PAULI, Ramon (1909) Espurnes de la llar. Tortosa, vol. 1.

1: Guia d'Entitats de Catalunya. Associacions, Fundacions, Cooperatives. Barcelona, 1990.

2: Guia d'Entitats de Catalunya. Vol. II. Acadèmies, Col·legis Professionals, Federacions no Esportives, Associacions Juvenils, Mutualitats de Previsió Social. Barcelona, 1990.

3: Guia d'Entitats de Catalunya. Annex 1991. Associacions, Fundacions, Cooperatives, Acadèmies, Col·legis Professionals, Federacions no Esportives, Associacions Juvenils, Mutualitats de Previsió Social. Barcelona, 1992.

4: Guia d'Entitats de Catalunya. Annex 1992. Associacions, Fundacions, Cooperatives, Acadèmies, Col·legis Professionals, Federacions no Esportives, Associacions Juvenils, Mutualitats de Previsió Social. Barcelona, 1993.

5: Llista d'entitats facilitada per la Delegació de Cultura de la Generalitat (fotocòpia).

6: Pàgines Grogues de Tarragona (1996/97). Madrid.

*Els gentilicis que he recollit gràcies a col·laboradors que amablement han contestat les meues preguntes, o els mateixos que jo uso, apareixen citats amb les sigles del nom i cognom de l'informant: AA (Tortosa), AB (Alcanar), AF (Masdenverge), CA (Tortosa), CQ (Camarles), CR (la Cava), DB (Roquetes), IVA (Sant Jaume), JB (Paüls), MI (la Ràpita), MP (Jesús i Maria), NV (la Cava), PN (Gandesa) , TC (Tortosa), TA (Alcanar), ZA (la Cava).

---

* Ponència presentada al XXIII Col·loqui de la Societat d’Onomàstica (Ulldecona, 25 i 26 d’octubre de 1997). Publicat a Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica, LXXIX (desembre 1999) pàg. 12-37.