La llengua oral i la proposta d’estàndard *

Albert Aragonés Salvat

A mi em toca parlar de la llengua estàndard oral. Permeteu-me, primer, que explique què és això de l’estàndard oral abans que parle de la que proposa l’IEC i de l’aplicació que se’n fa en el dialecte tortosí.

La llengua estàndard és una varietat de la llengua —usada, sobretot, en intervencions públiques— que servix per a la intercomunicació entre tots els parlants de la llengua (siga quina siga la seua varietat lingüística), que permet expressar-se en diferents registres (orals o escrits, formals o informals, etc.) i que té una funció referencial per a cadascun dels parlants i una funció identificadora i cohesionadora per al conjunt.

Una varietat estàndard, però, no existix perquè sí, sinó que naix de la voluntat d’usar una llengua en nous àmbits d’ús i, després, es codifica (implícitament o explícitament), s’usa com a codi de comunicació i es diversifica estilísticament.

Fetes aquestes precisions, ens podem preguntar, d’entrada, si realment existix una llengua catalana estàndard oral. El fet que el català s’use en multitud d’actes públics (aquest n’és un exemple) no és suficient per afirmar que complisca tots els requisits que acabem de veure. De fet, si repassem les condicions en què es troba a tot el territori, haurem de reconèixer que ens trobem en un procés d’estandardització que encara no s’ha assolit completament.

Per què? En primer lloc, perquè tots els catalans coneixem i dominem una segona llengua estàndard que és present en tots els àmbits d’ús —en alguns, hi és en exclusiva— i que, damunt, és motiu de constants interferències lingüístiques.

En segon lloc, perquè, si bé podem dir que hi ha una llengua estàndard escrita, codificada de fa temps i acceptada unànimement, tots sabem que actualment l’IEC encara està fent una codificació de l’estàndard oral, amb unes normes explícites. També s’ha de dir que, de la normativa de la llengua escrita, se n’ha fet una lectura restrictiva, basada en un concepte rígid de correcció, que ha promogut una visió unitarista del català estàndard i que això n’ha limitat la diversificació estilística, sobretot, en la literatura i la premsa escrita. Tot plegat, ens trobem que els lingüistes professionals (docents i correctors) no coneixen ni difonen la normativa en totes les seues possibilitats i que entre els parlants hi ha inseguretat i vacil·lacions lingüístiques.

Un altre fet determinant és la divisió política dels països catalans en diferents estats i comunitats autònomes que, en les circumstàncies actuals, implica diferents situacions d’oficialitat del català, polítiques de planificació lingüística diferents (o inexistents) i, en conseqüència, la difusió de diferents models lingüístics.

Finalment, i per acabar-ho d’adobar, vull recordar que no hi ha mitjans de comunicació interregionals efectius ni prou aptitud i preparació dels professionals.

En el dialecte tortosí, que en sentit ampli comprèn el Baix Ebre, el Montsià, i també la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Matarranya, els Ports i part del Maestrat, la situació es repetix a petita escala.

És un territori escapçat administrativament on el català és, primerament, una llengua cooficial a les comarques de Catalunya i del País Valencià, mentre que no té cap mena d’oficialitat a les de l’Aragó; en segon lloc, és una assignatura obligatòria en l’ensenyament primari i secundari allà on és cooficial, però no n’és exclusivament la llengua vehicular al País Valencià. (A més, recordem-ho, els materials didàctics i, també, les titulacions de coneixements de català, són incompatibles, tot i que vehiculen models de llengua no gaire diferents.). I, finalment, és un territori que si bé compartix els mateixos mitjans de comunicació radiofònics i televisius (TVC, TVV, TVE, etc.), no tots emeten íntegrament en català.

A més a més de tot això, la manca d’una capital aglutinadora (ara que el bisbat ha perdut la influència que tenia) i la situació marginal d’aquestes comarques en les respectives províncies i comunitats autònomes, juntament amb l’escàs pes demogràfic que tenen, fa que el dialecte tortosí, en el seu conjunt, no tinga prou representativitat com a dialecte important del conjunt de la llengua, ni prou representació en la codificació, ni prou presència en els mitjans de radiodifusió autonòmics, que tenen centres de producció diferents i que fan una selecció lingüística discriminatòria dels professionals a favor del català central o del valencià apitxat.

Sí que hi ha voluntat d’usar el català, l’ús oral n’és generalitzat i hi ha poca immigració; però també cal recordar que hi varia el grau de fidelitat lingüística al català i que el coneixement de la llengua escrita és baix.

Tot plegat, això explica la presència de nombrosos casos d’inseguretat lingüística, de manca d’identificació i d’infravaloració de la varietat geogràfica pròpia o, com s’ha dit altres vegades, de falta d‘autoestima i de complex d’inferioritat que són expressats amb frases —que tots hem sentit— com ara “natros no parlem ni català ni valencià” o “jo no parlo bé el català”.

En vista d’aquest panorama, la llengua oral usada en situacions formals pels parlants d’aquest dialecte presenta diferents formes que no corresponen, com seria desitjable, a diferents registres, sinó que més aviat depenen dels usuaris (de la seua procedència geogràfica o de les seues preferències particulars) o també de l’àmbit de difusió dels seus discursos.

Deixant de banda els casos extrems d’infidelitat a la varietat geogràfica, típica d’algunes persones que estudien o treballen a Barcelona i que imiten fins i tot la fonètica del català central, o uns altres casos de fidelitat aferrissada al dialecte sense fer-hi cap mena de depuració de localismes i castellanismes, n’hi ha dos més de diferents que seguixen els dos models de llengua que es vehiculen en aquest territori.

Així, ens trobem que els escolars aprenen un model de llengua diferent, segons la comunitat autònoma on se troben, escriuen i lligen de manera diferent i, com a resultat, en un grup de parlants que tenien moltes afinitats lingüístiques, les diferències s’estan accentuant geogràficament, en els usos formals, i generacionalment, en els usos col.loquials.

Permeteu-me que pose un exemple, una frase qualsevol pronunciada de quatre maneres diferents, per mostrar diferents usos resultants d’aquesta situació. Imitant els dos extrems que he comentat abans, podríem sentir a dir: Al nen qa tingui aquet prublema no serveix par cantá. o Lo xiquet que tínguigue este poblema no servix para cantá. Ara, si imito un escolar de Catalunya i un del País Valencià, potser ho dirien així: El nen que tingui aquest problema no serveix per cantá. o El xiquet que tinga eixe problema no servix per a cantar.

Per tal de rectificar aquesta situació, posats a demanar, se m’acut un bon nombre de reivindicacions i d’actuacions que no estan en les nostres mans.

Per començar, el reconeixement oficial del català a l’Aragó, per tal que puga ser també la llengua de l’administració i de l’ensenyament de les comarques catalanoparlants.

En segon lloc, la coordinació de les polítiques lingüístiques de les diferents autonomies, per tal que a l’ensenyament es vehicule un mateix model que tinga en compte la variació geogràfica i estilística, que siga possible l’intercanvi de professorat i que hi haja una major participació dels professionals d’aquest dialecte en els mitjans de comunicació regionals.

A l’últim, vull destacar la transcendència que tindrien per a la consecució d’una veritable llengua estàndard la creació de mitjans de comunicació interregionals (com per exemple l’EMUTE ‘Emissores Municipals de les Terres de l’Ebre’, però amb un abast més ampli) o iniciatives de cooperació política, turística o cultural (com ara la creació, com a mínim, de la vegueria de les Terres de l’Ebre o la promoció conjunta d’espais d’interès turístic com són el Delta, el riu Ebre, els Ports o la mar).

Des del punt de vista estrictament lingüístic, seria beneficiós que es completés la normativa de l’estàndard oral i, sobretot, que els usuaris afectats la coneguessen a fons, gràcies a una major atenció a la llengua oral en l’ensenyament.

***

Parlem ara de la proposta de l’IEC per a l’estàndard oral de la llengua catalana i de l’aplicació que se’n pot fer en el dialecte tortosí.

El pes i la importància de l’ús del català en els mitjans de comunicació audiovisuals, així com la demanda que n’han fet els mateixos professionals, ha fet veure la necessitat de codificar la llengua estàndard oral de manera explícita i d’això se n’ha responsabilitat una vegada més l’IEC.

Prenent com a base la normativa de la llengua escrita, els llibres d’estil dels mitjans de comunicació, les propostes de les universitats i de particulars, i també les conclusions del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana; l’IEC està elaborant una Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, de la qual han sortit dos fascicles, que donarà les orientacions que creu oportunes per tal d’oferir un model de llengua autònoma, funcional, clara, com més precisa millor, moderna, fàcil d’aprendre, homologable a altres llengües i que, per anar bé, siga acceptada per tothom.

És per això que, a l’hora de triar el model de codificació de l’estàndard oral més adequat a l’actual situació sociolingüística del català, l’IEC s’ha decantat per un model composicional i polimòrfic, i és també perquè la mateixa dinàmica dels mitjans de comunicació ho imposa, que aquesta normativa ha tingut en consideració l’existència de diferents situacions comunicatives.

Resumint-ne les característiques més importants, podem dir que és una proposta (el mateix nom ho indica) superficial i incompleta (perquè només tracta aspectes susceptibles de dubtes i perquè no s’han publicat encara els fascicles de Sintaxi i Lèxic), que té la virtut de ser flexible, ja que té en compte els principals dialectes geogràfics i fa distincions segons la formalitat del discurs.

Amb la proposta de l’IEC a les mans, ens trobem que per als parlants del dialecte tortosí, la difusió, l’acceptació i el compliment d'aquesta normativa presenta una sèrie d’inconvenients i també una sèrie d'avantatges.

Un dels aspectes més interessants és el de la representativitat del dialecte tortosí, ja que no hi consta com un dels grans dialectes del català. El fet que siga un dialecte que compartix característiques dels dos gran dialectes occidentals (el català nord-occidental i el valencià) i que siga considerat un dialecte de transició entre aquests dos, justifica, d’alguna manera, que no hi siga anomenat explícitament.

És per això que els parlants d’aquest dialecte poden sentir-s’hi representats sempre que es parle de parlars occidentals, però no sempre que es parle només dels parlars nord-occidentals o només dels valencians, perquè unes vegades coincidixen amb la solució d’un dialecte i unes altres amb la de l’altre (p. ex., en l’ús de l’article lo coincidix amb el nord-occidental i, en canvi, en el del demostratiu este ho fa amb el valencià), o també perquè en el dialecte tortosí conviuen dos o més formes diferents i cadascuna coincidix amb un dels dos o, fins i tot, amb una dels parlars orientals (com és el cas de les formes dels cardinals 17, 18, 19, que trobem pronunciats “disset” (com en català central), “desset” (com en balear) i “dèsset” (com en valencià); etc.).

A més a més, recordem-ho, també ens podem trobar amb el cas que un tret lingüístic d’una part del tortosí aparega només com a característic del balear (com p. ex.: les formes 4 cantam, 5 cantau).

Com que la proposta advertix que s’ha de ser conseqüent i actuar d’acord amb la pròpia competència lingüística i, com a exemple, diu que no s’han de barrejar “trets fonètics i morfològics propis dels parlars occidentals amb d’altres propis dels orientals”, els parlants d’aquest dialecte també han de resoldre el dilema amb què es troben quan algun tret de la seua parla col·loquial no és considerada adequada per a la llengua estàndardi poden triar entre dues formes pròpies de l’àmbit general (p. ex.: com que col.loquialment diem 3 que no pergue les claus, pèrdigue, pèrdie, pèrdigo, perdo, etc., hem de triar entre 3 perdi o 3 perda). En tot cas, sembla que el més raonable és optar per la forma pròpia dels parlars occidentals; tot i així, però, no veig desencertada la possibilitat d’adoptar una solució mixta en alguns casos de la morfologia verbal.

Per exemple; si comprovem que hi ha predisposició a usar les formes 3 no vol que cante o 3 no patisca, perquè s’apropen més a la parla col·loquial, pèrò, en canvi, hi ha resistència a usar les formes 3 perda i 3 dorma, perquè són desconegudes i causen estranyesa, no seria possible d’admetre’n una barreja que contribuiria a donar més naturalitat als discursos d’aquests parlants?

Passem ara a comentar el fet que en la proposta hi haja una sèrie de trets lingüístics del tortosí que no hi apareixen sancionats. La proposta ja ho preveu això, perquè no és sinó que és una selecció de qüestions que pensa que poden suscitar dubtes. Ara bé, com que no sabem si “es tracta de formes no estàndard que no han merescut una condemna explícita”, o bé “es tracta d'omissions que caldrà corregir en una pròxima edició”, permeteu-me que n’apunte algunes que, en algun cas, no afecten només el dialecte tortosí, i sobre les quals crec que la proposta s’hauria de pronunciar:

—la pronunciació d’una u en mots com mon pare, coixí, sortir, etc.;

—la pronunciació d'una i en boja, pagès, etc.;

—la desinència -e del present subjuntiu (3 no cal que patisque); o

—la coincidència entre les formes 4 i 5 del present i de l'imperfet de subjuntiu (no volia ni vol que cantéssem en lloc de no volia que cantéssem i ara vol que cantem).

Per tal de solucionar aquests problemes particulars d’interpretació de la proposta, crec que seria convenient, per una banda, de precisar-hi encara més la representativitat del tortosí: incloent-lo com un dialecte més (cosa que ja s’ha fet puntualment amb l’alguerès) o bé afegint-hi en més ocasions expressions que en faciliten la identificació (com ja s’ha fet amb frases com característic d’alguns parlars nord-occidentals); i per l’altra, d’ampliar la proposta amb les qüestions que hi ha necessitat de sancionar.

Una vegada comentats els problemes d’interpretació que per als parlants d’aquest dialecte implica la presentació de la proposta, passaré a ressenyar uns altres problemes que en dificulten l’acceptació, per una banda, i la posada en pràctica, per l’altra, i que són deguts a les prescripcions que s’hi fan.

Tot i que la proposta presenta novetats i despenalitzacions que, normalment, són ben rebudes (com p. ex. la permissivitat de distingir un artiste d’una artista o de no distingir si dos artistes són xics o xiques), hi ha una altra sèrie de recomanacions que provoquen una forta reacció de rebuig entre els parlants d’aquest dialecte perquè hi ha determinats trets lingüístics són relegats als registres informals o, simplement són considerats no recomanables i aquí, en canvi, són considerats propis, emblemàtics i, a vegades, difícils d’evitar.

En són exemples, i només citaré poblacions del Baix Ebre i del Montsià, la pronunciació d'una e final, més o menys oberta, en mots femenins com casa (característica de pobles com l'Ametlla, Benifallet, Ulldecona o la Sénia) i també la desinència -o- del present de subjuntiu (característica, per exemple, dels de Paüls en una frase com 2 no cal que pujos aquí dalt). Aquestes característiques tenen, fixem-nos-hi, una forta càrrega identificadora, vist des de dins, i pejorativa, des de fora.

En aquests casos, crec que la proposta es basa en apreciacions subjectives que no faran res més que augmentar el desprestigi d’aquests trets lingüístics. És per això que crec que seria convenient (en un altre lloc, si s’escau) de justificar les decisions de la proposta i explicar detalladament els criteris que s’han fet servir en cada cas; això per una banda, per l’altra, crec que s’hauria de replantejar la possibilitat de distingir la gravetat de les formes considerades no recomanables i, sobretot, d’insistir encara més que la proposta es limita a l’estàndard oral, que és la que afecta directament l’ús públic de la llengua, no pas la llengua col·loquial.

A l’hora de posar en pràctica aquesta proposta, ens trobem amb una altra mena de problemes que vénen donats perquè en les diferents comunitats autònomes, ja ho dit, s’usen formes diferents o hi ha preferència per formes diferents, -o també perquè entre la normativa de la llengua oral i l’escrita hi ha alguna incoherència.

Un polèmica potser innecessària —perquè estem parlant de l’estàndard oral— és la de si els parlants del dialecte tortosí han de seguir o no les Normes de Castelló, que regulen l'accentuació de les es segons la fonètica occidental (p. ex., café en comptes de cafè). En tot cas, això i el fet que al País Valencià, més que no pas al Principat, es done preferència a formes que s’acosten més al parlar tortosí (p. ex. traure/treure), ens ha fet pensar a més d’un i més d’una vegada si no seria preferible de fer servir els materials didàctics editats al País Valencià.

Finalment, i com a exemple d’incoherència entre la normativa de l’estàndard oral i de l’escrit, posaré només dos casos puntuals i acabo: en el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC no apareix la forma del demostratiu masculí este, tot i que la proposta la presenta com a una forma pròpia de l’estàndard oral, i tampoc hi trobem les formes batle, butla o guatla, i sí, en canvi, les formes ametla, espatla, motle, vetla, etc.

***

No vull acabar la meua exposició, però, sense subratllar les virtuts que té aquesta proposta i els avantatges que pot aportar als parlants del dialecte tortosí, en particular i, de retruc, a tots els catalanoparlants, i que, de fet, són més importants que no pas els problemes de detall que m’he entretingut a explicar.

En el cas concret del dialecte tortosí, com que es tracta d’un dialecte de transició (en el qual són usuals formes de més d’un dialecte) i resulta que la proposta presenta un model polimorf (és a dir, que admet solucions de diferents modalitats dialectals i no d’una sola), crec que la proposta l’afavorix clarament perquè els seus parlants en són partícips i, per tant, s’hi poden més identificats i també menys marginats; perquè dóna prestigi a determinats trets de la seua varietat dialectal i, en conseqüència, els pot retornar la confiança i la seguretat necessària; i, finalment, perquè, sense renunciar a la voluntat d’avançar cap una llengua estàndard unificada, pot ajudar a rectificar les tendències desencaminades d’anivellament lingüístic actuals, cosa que és de vital importància tant per als altres parlars occidentals com per a la mateixa unitat de la llengua.

Bibliografia

Actes de les Segones Jornades d'Estudi de la llengua normativa. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1987.

Beltran, Joan S. “L'estàndard català a la zona de parla tortosina”, COM ensenyar català als adults (1987), núm. 14. Barcelona, pàg. 22-26.

Bibiloni, Gabriel. Llengua estàndard i variació lingüística. Eliseu Climent, València, 1997.

Documents de la Secció Filològica. IEC, Barcelona, 1990, 1992, 1996. 3 v.

El nord occidental entre dues llengües? Actes de les Jornades d’estudi del català nord-occidental (Lleida, 15, 16, 17 i 18 de novembre de 1995). IEI, Lleida, 1996.

Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Lleida (1 i 2 de juny de 1991). IEC-IEI-Universitat de Lleida, Barcelona-Lleida, 1992.

Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Menorca (8 i 9 d’octubre de 1993). IEC-Institut Menorquí d’Estudis, Barcelona-Menorca, 1994.

Jornades sobre la llengua i ensenyament. Comunicacions. volum I. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 1995.

La llengua als mitjans de comunicació. Universitat de València, València: 1990.

Lamuela, Xavier. Estandardització i establiment de les llengües. Ed. 62, Barcelona, 1994.

Pradilla i Cardona, Miquel Àngel. “El procés d’estandardització: a propòsit de l’especificitat del tortosí”, Raïls. Butlletí del Centre d’Estudis d’Ulldecona, 8 (tardor 1996). Ulldecona, pàg. 70-76.

Primeres Jornades de Sociolingüística: la llengua estàndard. Ajuntament d'Alcoi, Alcoi, 1993.

Problemàtica de la normativa del català. Actes de les Primeres jornades d'Estudi de Ia llengua normativa. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1986.

Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. I: Fonètica. IEC, Barcelona, 1990, 1998³.

Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. II: Morfologia. IEC, Barcelona, 1992, 1998⁴.

Segon Congrés lnternacional de la Llengua Catalana. Àrea IV. Lingüística Social. Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 1992.

Un món de llengües. Actes de les V-IX Jornades de Sociolingüística de la Nucia (Marina Baixa). Marfil, Alcoi, 1998.

---

* Publicat a Jornades de la Secció Filològica de l'IEC a Tortosa (4 i 5 de juny de 1999). Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 2000, pàg. 21-28.