Noms de bolets en els Col·loquis de Despuig *

Albert Aragonés Salvat

Introducció

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig s'han aprofitat molt sovint, amb major o menor grau, com a font de coneixement d'aspectes diversos de la Tortosa del segle XVI, especialment, si estos són històrics o socials.

Tot i que en alguna ocasió ja s'ha remarcat la importància lèxica i científica dels Col·loquis de Despuig per a les ciències naturals[1], no podem dir que se n'haja tret el màxim profit, perquè si bé tenim notícies d'estudis de la fauna i la vegetació de l'entorn de Tortosa que tenen com a referència el text dels Col·loquis, no en tenim per al cas concret dels bolets que s'hi enumeren[2], fet veritablement sorprenent en un país micòfil com el nostre, amb una bibliografia considerable sobre la nomenclatura popular de les plantes, entre elles els bolets. Tampoc no ha servit de font de cap de les principals obres de la lexicografia catalana: el Diccionari Aguiló, el DCVB d'Alcover i de Moll, i el DECLC de Coromines[3].

Una de les raons que poden justificar esta indiferència pel text de Despuig és el seu tardà redescobriment a finals del segle XIX, amb l'edició de Fidel Fita de l'any 1887, no revisada amb rigor filològic fins l'any 1981, per Eulàlia Duran i més tard per Joan Tres, el 1996. Una altra pot ser que el manuscrit més antic que es coneix, base de les edicions esmentades, és del segle XVIII.

També s'ha de dir, però, que no és un text totalment desconegut i que hi ha hagut historiadors, sobretot tortosins, que l'han copiat o citat. El primer, Francisco Martorell, a Historia de la antigua Hiberia, on es limità a copiar en este punt, com en molts altres, el text de Despuig.[4] El segon, Enric Bayerri, a Historia de Tortosa, el qual disposava d'una bibliografia que avui continua sent escassa.[5]

De llavors ençà, només he sabut trobar breus ressenyes de noms de bolets en algunes monografies locals i estudis lingüístics, els quals, malgrat tot, ens donen una informació valuosa, perquè ens oferixen la possibilitat de comparar-ne la nomenclatura i de comprovar la vigència dels noms i la pervivència de les espècies.[6]

Estudi dels noms de bolets

El text de Despuig que ens interessa aquí el trobem en el col·loqui sisè i últim, gairebé a les acaballes del llibre, quan els tres personatges passegen en barca pel riu i se'ns descriu amb minuciositat la flora i la fauna del terme de Tortosa. En un moment donat, es posen a parlar de "les muntanyes que ens estan ací davant" (ed. de Tres, p. 211), les quals podem identificar perfectament amb el Port o (Ports de Tortosa).[7] Llavors Fàbio n'enumera els arbres i plantes, els bolets (p. 213) i els metalls que s'hi troben.

Com en altres passatges, Despuig inicia l'enumeració dels bolets amb un comentari hiperbòlic sobre l'abundància ("se fan allí una cosa admirable, i de tantes maneres que és cosa de no creure!") i la varietat de bolets que s'hi poden trobar ("no hi falta ningun gènero").

Despuig hi cita divuit noms de bolets diferents: els catorze primers "són boníssims de menjar"; els tres següents "no són bons per a menjar, mas per altres coses són bons"; i per acabar, anomena les túferes com un cas especial, de manera que sembla deixar a entendre que el seu valor culinari és de sobra conegut[8].

El nom genèric del bolets

Abans de parlar dels diferents bolets enumerats, cal parlar del nom genèric que fa servir Despuig per designar-los: bolet. Este és el nom més general en català (des dels orígens de la llengua catalana), el que consta en els diccionaris normatius usuals fins ara (DGLC, DLC, DIEC, GDLC, etc.) i així s'han anat anomenant fins avui, almenys a gran part de Catalunya[9]. A Tortosa, Calaceit i potser a Morella, Ulldecona i Gandesa, el terme rovelló, a més de designar una espècie concreta, també s'usa en sentit genèric, almenys des del segle passat.[10] No sembla, però, que tinga un sentit tan general com deixa a entendre el DCVB, ni tampoc que rovelló hi haja substituït totalment bolet i, per tant, que bolet no siga usual, almenys en tortosí. Això és el que es desprèn d'una llarga nota a peu de pàgina del catàleg de bolets de Bayerri (p. 326, nota 2):

Será útil anotar de antemano la diferencia que atribuye nuestro bajo pueblo rural entre Bolet y Rovelló, nombres éstos que no son para él sinónimos, como alguien ha creído. En general los distingue por la coloración: el Bolet es blanco o tira a este color; el Rovelló suele ser rojo o rojizo; aquél da en ser largo y estrecho de capa; éste preséntase más reducido y con sombrerillo más ancho. Para los catalanes de la Cataluña vieja, Bolet equivale al castellano Hongo, nombre genérico por el cual se entiende la planta celular, sin hojas ni ramas, compuesta de un casquete esférico sostenido horizontalmente encima de un pie o columnita vertical. En Tortosino es más genérica y significativa la palabra Rovelló, cuando en catalán central sólo apela a una especie o variedad, que los castellanos llaman Níscalo, Rovellón, Seta.

Els noms de diferents bolets

Dels divuit noms de bolets citats per Despuig[11], n'hi ha onze el nom dels quals és viu encara avui en terres tortosines (dialectalment parlant) i que, aparentment, serà fàcil d'identificar amb l'espècie corresponent (bateons, bolets de bou, rovellons, pebrassos, brunets, cabrits, mataparents, múrgoles, peus de rata, rubiols, túferes); cinc més dels quals només n'hem trobat referències documentals (ageroles, criambes blanques, pardes i vermells, eixerellons); i, per acabar, dos més (quadernes, cadorles), que no he trobat enlloc documentats en català com a nom de bolet.

En el primer grup de noms de bolets, que són vius en el dialecte tortosí i que podem identificar fàcilment, trobem una sèrie de noms que servixen per a designar un parell o més de varietats semblants: els rovellons, els pebrassos, les múrgoles, les tòfones i els peu de rata.

Els rovellons, els primers de la llista de Despuig, designen el Lactarius deliciosus i el Lactarius sanguifluus, en conjunt. No fa la distinció que recull Vergés (i també Grau-Camacho) entre rovelló i rovelló ver, ni tampoc entre rovelló i rojal (Ripollés), ni entre rovelló d’ombria o de monte i rovelló de plana (Carrégalo). Cal dir que l'adjectiu ver sí que és usat per Despuig per distingir el pi ver del pi comú (ed. de Tres, p. 213).

Els segons de la llista són els pebrassos, nom que continua viu a Paüls (Izquierdo), a la Codonyera (Quintana), al Matarranya[12] i a la Terra Alta (Navarro), amb alguna variant fonètica: prebàs (Corbera, Prat de Comte) i pribàs (la Pobla de Massaluca). En canvi, als Reguers s'anomenen pebrots (Vergés) o perebots (Grau-Camacho). Fato recull pebràs, pebrina i pestetera. Estem parlant de l'espècie Russula delica, la qual sovint es confon amb el Lactarius piperatus. A Vall-de-roures (ALEANR) fan servir este nom per designar els Lactarius deliciosus.

El nom de múrgola (múrgules en l'ed. de Tres) presenta una variació de formes considerable. En les diferents edicions del text de Despuig ja hi trobem quatre formes diferents: morogulls (en el ms., segons Tres), mórogules (en l'ed. de Duran), murugules (segons Fita), morogulles (en Martorell). Semblants a estes, són vives les formes marúgula (Tortosa; Bayerri: "así demominados por nuestro pueblo rural"), morúgula (Calaceit; DCVB, ap. Griera), murugulla (Calaceit, ALEANR), morúgola (Garrotxa; Masclans, ap. O. de Bolòs), etc.[13] La forma avui normativa (múrgola) és usual als Reguers (Grau-Camacho), a Morella (DCVB, Ripollés), a la Codonyera (Quintana), a Mont-roig (Carrégalo), a Falset, en català septentrional i a Ripoll, Olot, Empordà, Solsona, Santa Coloma de Queralt i Eivissa (pronunciat múrgula, DCVB). En tots els casos, es fa referència a l'espècie Morchella rotunda, abans Morchella esculenta.

Les tòfones són anomenades per Despuig túferes [14], variant que es conserva a intacta al Matarranya (Masclans; Calaceit, DCVB i ALEANR) i gairebé a Mallorca (estúfera, Masclans). El mot tòfona és usual a Ponts, la Garrotxa, el Berguedà, Cardona, Vic, el Vallès i el Penedès.[15] Actualment, este bolet s'anomena trufa a Tortosa (Bayerri), als Reguers (Grau-Camacho: trufes o tòfones), a Pena-roja (ALEANR), als Ports de Morella (Ripollés), on distingixen la trufa negra (Tuber melanosporum) de la blanca (Tuber blotii, abans Tuber aestivum), i també trunfa (a Vall-de-roures i la Codonyera, ALEANR), sinònim normatiu de tòfona que també és usual en català septentrional (DCVB) i que no és pas un castellanisme, com afirma Bayerri.

Els peu de rates de Despuig s'anomenen avui també pota de rata (Paüls, Izquierdo), poteta de rata, peu de rata (Mont-roig, Carrégalo), dent de rata, ratapeu, ratapeus, gratapeus, etc. Amb este nom es designen diferents espècies de la família de les ramaràcies, entre les quals, la Ramaria botrytis, és la més apreciada (cf. Pascual).

Hi ha dos noms de bolets més que, com veurem a continuació, presenten alguna dificultat a l'hora d'identificar-ne l'espècie exacta perquè, segons la bibliografia, actualment designen diferents espècies de bolets: els bolets de bou i els mataparents.

Bolet de bou és el nom de moltes espècies de la família de les bolètàcies, algunes de les quals són anomenades popularment també mataparents (cf. Fabra, Masclans i DCVB). Als Ports de Morella és el Suillus collinitus (Ripollés), nom científic usat per la HNPC per a designar el molleric o pinetell. En el dialecte tortosí, el nom perviu a Paüls (Izquierdo) i als Ports de Morella (Ripollés).

El mateix podríem dir del mataparents. Igual que el bolet de bou, també designa diferents espècies del gènere Boletus (cf. Fabra, Masclans, Font Quer). El nom de mataparents és usual als Reguers (Vergés, Grau-Camacho), a Paüls (Izquierdo), a Faió, Calaceit i Pena-roja (ALEANR), a Mont-roig (Carrégalo) i a la Codonyera (Quintana), entre altres llocs, és clar.

El fet que Despuig incloga estos dos bolets en el grup que considera que "no són bons per a menjar, mas per altres coses són bons", crec que no ens ha de fer pensar que els considere tòxics, sinó més aviat que no tenen valor culinari.

Ens queden quatres noms de bolets més que ja no són usuals a Tortosa (i que han estat substituïts per altres noms), però que sí s'han conservat a la zona dels Ports de Beseit o de Morella: els bateons, els cabrits, els brunets i els rubiols.

Els bateons són l'Hygrophorus olivaceoalbus (Masclans, Llensa)[16]. Este nom és usual encara a Morella (DCVB); Beseit, Vall-de-roures i Pena-roja de Tastavins (Masclans), Mont-roig (Carrégalo) i a Tortosa (Llensa).Hi ha també el refranys següents: Bateó, bateó, busca-li el companyó (Moret 329: PR, FX, MR, VR) i El bateó i el rovelló, sempre tenen companyó (Carrégalo).[17]

Els cabrits són l'Hygrophorus camaropyllus o H. caprinus, família de les higroforàcies (Morella, DCVB). Als Ports de Morella se'n distingixen dues varietats: cabrits rojos, que són comestibles, i cabrits blancs, Cantharellus sp. (Ripollés), que es crien pels pinars i no són gaire bons per menjar. El nom de cabrits també és usual a la Codonyera (Quintana). Ben prop, a Bordón (Terol) són cabritos (ALEANR) i al Matarranya cabridets (Chroogomphus ritulus, Carrégalo).

Els brunets (Tricholoma terreum) tenen este nom encara al Camp de Tarragona (Masclans, DCVB, DECLC: Siurana de Prades, 1935) i, amb la forma femenitzada brunetes, a Paüls (Izquierdo), Arnes (DCVB, Navarro), Bot, Caseres, Gandesa, Orta i Prat de Comte (Navarro), i a Tavascan, Estaon i Esterri de Cardós (DECLC, 1934).[18] Actualment s'anomenen morenetes a Tortosa (Vergés, Grau-Camacho) i Vilalba dels Arcs (Navarro), noms tots ells semblants a altres denominacions com negret, negrito, negrantí, les quals totes al·ludixen al seu color gris.[19]

El nom dels rubiols (robiols en l'ed. de Duran), que és la forma en què apareix en els diccionaris normatius, es conserva a Morella i Benassal (DCVB, Ripollés ), a Mont-roig (Carrégalo) i amb les formes rubielo a la serra de Prades (Font Quer), al Vallès i al Penedès (DAguiló), rubieldo al Baix Camp, rubiola, rovellola, rovellol, etc., és l'Agaricus campestris, conegut sobretot com a camperol. A Calaceit (ALEANR), robiol designa el Pleurotus erygnii. A Tortosa reben el nom de bolet de neu (Bayerri) o xampinyó silvestre (Grau-Camacho).

Entre els noms de bolets dels quals només podem aportar el testimoni d'obres lexicogràfiques, n'hi ha dos (ageroles i criambes) dels quals no tenim notícies fiables que siguen mots vius. Cal subratllar el fet que els dos mots són recollits pel diccionari de Pere Labèrnia (natural de Traiguera) i per altres de posteriors i deutors com el de Josep Aladern (1904-1906) o d'Antoni Bulbena (1905).

L'agerola és el Cantharellus cibarius (Fabra; Font Quer, ap. Fabra; Masclans, 1981); DCVB, ap. Labèrnia, Bulbena Diccs.; = Cantharellus edulis, ap. Masclans, 1954), més conegut com a rossinyol. Fato també recull el nom agerola. Coromines en el DECLC la presenta com una variant més de gírgola, amb reserves però, perquè "no sabem si és forma ben recollida".[20]

El nom de criambes (en l'ed. de Tres, criambres en la resta) forma part de tres noms compostos en el text de Despuig: c. blanques, c. pardes i c. vermells (coloradas en Martorell).[21] Este nom de bolet el trobem documentat amb la forma criamba al DCVB (ap. Labèrnia, Aladern Diccs.), com a bolet comestible de l'espècie Russula alutacea, nom científic de la llora de cama rosada o cualbra-llora de cama rosada, que no sembla que es trobe al Port (cf. Masclans, 1975). Carrégalo dóna testimoni de l’ús viu crualdes (del gènere Russula) que a Mont-roig diferencien entre pardes (molt dolces) i roges (que a voltes són una mica coents). Fato recull criamba (probablement pres del mateix Despuig), crualba, cua de roba i coa de mico.

Com que sembla una variant més d'altres noms catalans del gènere Russula (cualbra, cuagra, crualga, cruelda, cruela, cruelles, etc.), crec que pot semblar versemblant identificar estos tres bolets amb alguna d'estes espècies que creix al Port (cf. Masclans, 1975). Si a més tenim en compte que les dos varietats primeres (blanques i pardes) "són boníssims de menjar" i que els o les criambres vermells "no són bons per a menjar, mas per altres coses són bons", i fem cas de l'epítet que n'indica la coloració (blanques, pardes 'morenes', vermells), podríem acostar-nos-hi molt.

Un cas a part són els eixerellons (en l'ed. de Tres i en l'enumeració de Vila), exerellons (en l'ed. de Duran), exerclons (en l'ed. de Fita), excrellones (en Martorell). Este nom no designa un bolet pròpiament dit, sinó els fruits d'unes plantes anomenades eixorellons (a Castellbò, Griera; DCVB ap. Griera), aixorellons (a tota la Vall de Cardós, i a Farrera i Àreu, de Vall Ferrera, DECLC), aixorollons (a Aós, entre Vall Ferrera i Andorra; DECLC, 1960), xollerons o xellerons (a Arcavell, altra banda de Valira; DECLC, 1936) o xorjons (a la Vall de Boí; DECLC, 1953-1970...). A Mallorca el retrobem amb les formes cereió (a Llucmajor, Sant Joan de Sineu, Vilafranca de Bonany, DCVB) i xoroió (a Búger, Pina, DCVB).[22] Podria tractar-se, doncs, del ravenell (o ravanell), que a Manacor té les mateixes qualitats (agrada molt als porcs), o de la ravenissa, que el DCVB traduïx al castellà, justament, com oreja rota, en un dels seus significats.

Com que esta planta es troba als prats i no als boscos, tampoc no podem descartar la possibilitat que Despuig haja pres el nom del fruit d'esta planta per designar el bolet Rhizopogon aestivus (Font Quer), conegut com a fetjó, pataquetes (Grau-Camacho, Òdena) o xufles (Carrégalo), nom este últim de la mateixa família que xufletes, que és a la vegada com s'anomenen també les ravenisses dolces a Mallorca. Cal remarcar també la coincidència d'altres significats en estos mots (cf. DCVB: eixorelló, xoreió, cereió i xufla o xufa), tots relacionats amb cops dolorosos donats amb la mà.

Només ens resta comentar dos dels bolets anomenats per Despuig, dels quals no n'he trobat cap altre testimoni documental: quadernes (amb este sentit) i cadorles, els quals, si fem cas del que es desprèn del text, "són boníssims de menjar".[23]

L'única pista que tenim d'estos noms l'hem trobat en parlars occitans. Coromines recull com a probables variants de cogoma noms molt pareguts: kudérnas (a Vingrau), kudúrna i kudúrla (a la Vall d'Aran) i kudúrlo i kudérlo (en diferents parlars gascons).[24] Estos noms, però, designen diferents bolets, i això no ens permet fer-ne una identificació precisa.

Per tal d'identificar estos dos bolets, com que només podem fer suposicions, només veiem dos possibilitats: la primera és comprovar quins bolets es troben al Port i no hem identificat com a tals en els Col·loquis de Despuig; la segona, comparar els noms citats per Despuig amb altres nomenclatures de bolets posteriors i actuals.

Conclusió

A la vista dels resultats que es desprenen de l'estudi d'estos noms, crec que s'ha de reconèixer la gran aportació que fan els Col·loquis de Despuig a la micologia catalana (per ser el text més antic en català (?) que enumera bolets), a la cuina catalana (pel testimoni que donen de la micofàgia dels catalans i, en concret, dels habitants dels voltants del Port),[25] com també a la mateixa filologia (ja que aporta dades significatives de la documentació més antiga en català d'alguns noms de bolets)[26].

Apèndixs de textos

I. Text de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), de Cristòfol Despuig [ed. de Joan Tres (1996, p. 213)].

Fàbio: [...] Per altra part, és muntanya tan grassa que produeix mil altres regalos, especialment bolets; se fan allí una cosa admirable, i de tantes maneres que és cosa de no creure! Ha hi rovellons, pebrassos, rubiols, bateons, quadernes, cabrits, brunets, peu-de-rates, múrgules, eixerellons, criambes blanques, criambes pardes, ageroles, cadorles. Tots aquestos són boníssims de menjar; ha-n'hi altres també que no són bons per a menjar, mas per altres coses són bons, ço és, criambes vermells, bolets de bou, mataparents i també se troben allí túferes, perquè no hi falta ningun gènero de bolets.

II. Text de Historia de la antigua Hiberia (1626), de Francisco Martorell [ed. de Joan Abril (1905, p. 57)].

Son montes tan pingues, que produzen mil otros regalos, y se crian mil yerbas medicinales i saludables: Crian también diversidad de hongos, com los Rovellones, Pebraços, Rubiols, Bateones, Quadernos, Cabritos, Brunetes, Pie de raton, Morogulles, Excrellones, Criambres blancas, Criambres pardas, Agerolas, Cadorlas Todos estos son de buen pasto, ay otros que no lo son, como Criambres coloradas, Hongo de buey, Mataparientes. Tambien se hallan allí Túferas, y [...]

III. Noms dels bolets en diferents edicions del text de Despuig (1557) [Martorell (supra); Fita (1887, p. 159); Duran (1981, p. 195-196; ms., foli 58v); Tres (supra)].

bolets (totes les ed.), hongos (Martorell).

rovellons (totes les ed.), rovellones (Martorell).

pebrassos (Tres), pebrasos (Fita, Duran), pebraços (Martorell).

robiols (Fita, Duran), rubiols (Martorell, Tres). Sense coma a continuació (Fita).

bateons (Fita, Duran, Tres), bateones (Martorell). Sense coma precedent (Fita).

quadernes (totes les ed.), quadernos (Martorell).

cabrits (totes les ed.), cabritos (Martorell).

brunets (totes les ed.), brunetes (Martorell).

peu-de-rates (Duran, Tres), peuderrates (Fita), pie de raton (Martorell).

múrgules (Tres), murugules (Fita), mórogules (Duran), morogulls (ms. segons Tres), morogulles (Martorell).

eixerellons (Tres), exerellons (Duran), exerclons (Fita), excrellones (Martorell).

criambes blanques (Tres), criambres blanques (Fita, Duran), criambres blancas (Martorell).

criambes pardes (Tres), criambres pardes (Fita, Duran), criambres pardas (Martorell).

ageroles (Duran, Tres), aseroles (Fita), agerolas (Martorell).

cadorles (totes les ed.), cadorlas (Martorell).

criambes vermells (Tres), criambres vermells (Fita, Duran), criambres coloradas (Martorell).

bolets de bou (totes les ed.), hongo de buey (Martorell).

mataparents (Duran, Tres), mataparens (Fita), mataparientes (Martorell).

túferes (Duran, Tres), tuferes (Fita), túferas (Martorell).

Bibliografia

Aguiló, Cosme. Bolets, llengua i cultura popular en el migjorn de Mallorca. Universitat de les Illes Balears, Palma, 1994.

ALC: Griera, Antoni. Atlas lingüístic de Catalunya. Institut d'Estudis Catalans / Polígrafa, Barcelona, 1923-1964, esp. mapa 286.

ALEANR: Alvar, Manuel; Lorente, Antonio; Buesa, Tomás. Atlas lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y la Rioja. Zaragoza, 1979-1983.

ALVA: Tormo Colomina, Josep. "L'Atles lingüístic del valencià meridional i alacantí (ALVA)", Caplletra, 26 (primavera 1999), p. 153-170, esp. 170.

Bayerri, Enrique. "Los Hongos [Agaricus] tortosino-comarcanos", Historia de Tortosa y su comarca, III. Biblioteca Balmes, Barcelona, 1935, p. 324- 334.

Bruguera, Jordi. DIccionari etimològic. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1996.

Carceller, Alícia. Menjar i viure a Morella. Empúries, Barcelona, 1991.

—. "Gastronomia i costums entorn del foc", a Grup d’Estudis dels Ports. La comarca dels Ports. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995, p. 142-148, esp. p. 147.

Carrégalo, Josep A. “Al rovelló i al bateó...”, dins A soca d’orella, Associació Cultural del Matarranya- IEBC-IEA, Calaceit-Fraga, 2000, pàg. 34-38. (Quaderns de les Cadolles; 1)

Coromines, Joan. El parlar de la Vall d'Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó. Curial, Barcelona, 1990.

DAguiló: Aguiló i Fuster, Marian. Diccionari Aguiló (a cura de P. Fabra i M. de Montoliu). Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1914-1934.

DCVB: Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. Moll, Palma de Mallorca, 1963-1968.

Despuig, Cristòfor. Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, 1557. [Hi ha diverses edicions:

a) ed. a cura de Fidel Fita, La Renaixensa, Barcelona, 1887, p. 159.

b) ed. a cura de Joan Abril y Guañabens (basada en l'ed. de Fita), en fulletó a La Veu de la Comarca, 1906, i en un vol., Imprempta de Joseph L. Foguet, Tortosa, 1906, p. 179-180.

c) ed. facsímil de l'edició de Fita (amb una introducció de Jesús Massip i il·lustracions), Lluís Mestre, Tortosa, 1975.

d) ed. a cura d'Eulàlia Duran, Curial, Barcelona, 1981, p. 195-196 i notes 102-105; basada en el ms. B-20 de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (còpia del s. XVIII), foli 98v.

e) ed. crítica a cura de Joan Tres, Curial, Barcelona, 1996, p. 213 i nota 58.]

DECLC: Coromines, Joan. Diccionari etimològic complementari de la llengua catalana. Curial, Barcelona, 1980-1991.

DGLC: Fabra, Pompeu. Diccionari general de la llengua catalana. 9a ed. Edhasa, Barcelona, 1978.

DIEC: Diccionari de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1995.

Fato: Gandia, R. A.; J. Prades, C. Rovira, M. P. Vicente i T. Vizcarro Fato. Vocabulari infantil i d'adults. Recull de les Terres de l'Ebre. CIRIT, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1987.

Font Quer, Pío. "Los hongos de Cataluña y su nomenclatura popular", Memòria de la Real Academia de Ciencias de Barcelona, xxxiii (Barcelona, 1960).

GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1998.

Grau, Adrian; Camacho, Tomàs. Els Reguers. Club Cinctorres, Tortosa, 1999, p. 59-60.

Griera, A. "Índex del lèxic contingut en cada mapa de l'Atlas Lingüístic de Catalunya", Boletín de Dialectología Española, XLIII-XLIV (1966), XLVI-XLVII (1967), Instituto Internacional de Cultura Románica, Abadia de San Cugat del Vallés.

HNPC: Folch, Ramon [dir.] Història natural dels Països Catalans. Fongs i líquens, 5. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1991.

Izquierdo Salom, Tere. El parlar de Paüls. 1997. (inèdit)

Llensa de Gelcèn, S. Bolets de la rodalia d'Igualada. Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, Barcelona, 1970.

Martorell, Francisco de. Historia de la antigua Hiberia, 1626. [Hi ha una reedició: ed. a cura de Joan Abril i Guanyabens, en fulletó al setmanari La Veu de la Comarca, 1905 [Tortosa], p. 57; i una ed. facsímil de l'ed. d'Abril, Centre de Lectura de les Terres de l'Ebre, 1996.]

Masclans i Girvès, Francesc. Els noms vulgars de les plantes a les terres catalanes. IEC, Barcelona, 1954.

—. Els noms catalans dels bolets (Ordre dels agaricals). IEC, Barcelona, 1975.

—. Els noms de les plantes als Països Catalans. Ed. Montblanc-Martin, Granollers-Barcelona, 1981.

Moret, Hèctor (ed.) Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 3. Gèneres menors de la literatura popular. Instituto de estudios Turolenses, Associació Cultural del Matarranya, Carrutxa, Calaceit, 1995. (Lo Trill; 3)

Navarro, Pere. Els parlars de la Terra Alta. 1: Estudi geolingüístic. 2: Atlas lingüístic de la Terra Alta (ALTA). Diputació de Tarragona, Tarragona, 1996, 2 v, p. 213 i 215 i mapes 149-152.

Òdena i Fabregat, Josep Àngel. "De la gastronomia als Ports", Miscel·lània del Port, Comissió de Festes del Port, 1989, p. 369-372.

—. La cuina de Tortosa. Ribera & Rius, Lleida, 1991.

Pascual, Ramon. Guia dels bolets dels Països Catalans. Pòrtic, Barcelona, 1999.

Queralt Tomàs, M. Carme. La cuina de les Terres de l'Ebre. Receptes tradicionals del Baix Ebre, del Montsià i de la Terra Alta. Cossetània, Valls, 2000.

Quintana, Artur. ”El parlar de la Codonyera. Resultats d'unes enquestes", Estudis Romànics, XVII (Barcelona, 1987), p. 1-253, esp. p. 82.

Ripollés Segura, Laura Maria. "Fongs", a Grup d’Estudis dels Ports. La comarca dels Ports. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995, p. 29-30.

Vergés Pauli, Ramon. "Rovellons del Port", El Radical (6 de marzo de 1919). [Més tard a Espurnes de la llar. Costums i tradicions tortosines. Tomo 5. Imprenta Sanchis i Rovira, Tortosa, 1923, p. 36-38, esp. p. 38.]

Vila, Marc-Aureli. Tortosa i el seu terme a mitjan segle XVI. Esborrany geoeconòmic. Rafael Dalmau, Barcelona, 1986, p. 33-34.

---

* Publicat a Nous Col·loquis, 5, Centre d’Estudis Francesc Martorell, Tortosa, 2001, pàg. 87-100.

[1] Eulàlia Duran, en la introducció a l'ed. dels Col·loquis (p. 42) diu: "És aquest el primer catàleg d'aquest tipus i d'importància pel que presenta d'interès per a les ciències naturals propi d'un home renaixentista, però també lèxica, per la fixació de noms populars, i científica, per la precisió sobre la recent implantació de noves espècies d'ocells com en el cas dels flamencs".

[2] Vegeu la "Identificació dels animals i vegetals citats per Despuig" de Rafael Balada, publicada en l'apèndix a l'edició de Duran (p. 203-207); i el treball de Joaquim Maluquer Sostres, "Las aves de la Albufera de Valencia y del delta del Ebro, en la bibliografia antigua", Ardeola (Madrid, 1971); reprès per Xavier Ferrer, "Introducció ornitològica al delta de l'Ebre", dins Sistemes naturals del delta de l'Ebre, Treballs de la Institució Catalana d'Història Natural, 8 (Barcelona, 1977), p. 227-302, esp. 299-302. En el treball citat de Balada, hi són exclosos expressament els bolets (p. 205). Tot i així, suposo que se n'ha fet un estudi, ja que en les notes a peu de pàgina consta com a no identificat per ell el nom d'un bolet: cadorles (nota 104 bis). Per consultar el fragment concret dels Col·loquis, vegeu l'Apèndix I.

[3] Malgrat que els Col·loquis de Despuig (ed. de Fita, 1877) figura com una de les fonts del DECLC, Coromines només recull túferes procedent d'esta font. En canvi, sí que buida els noms dels bolets citats per Vergés, llevat d'un: cometes roges.

[4] Així ho aprecien Duran (p. 42) i Bayerri (p. 325-326, nota 2). Per consultar el fragment concret de Martorell, vegeu l'Apèndix II.

[5] Bayerri (p. 325, nota 1): "Por descontado se da que hasta hoy no se ha efectuado todavía un inventario completo, ni siquiera un estudio especial ensayístico, de los hongos tortosinos. Toda la bibliografía del tema se reduce a simples notas dispersas acá y allá, pero de índole folklórico, no técnica, como el art. de Vergés Pauli (R.), [...]. Si a esto se agregan sendos párrafos de Despuig (en 1557) y de Martorell (en 1627), con tal cual referencia más sugerida como de paso en alguna publicación hodierna, se tendrá agotada toda la Bibliografia del tema en su raquítica insignificancia".

[6] A part de l'article de Vergés, que transcriu les paraules d'un pagès dels Reguers, i del catàleg de Bayerri, hem trobat ressenyats noms de bolets en una monografia dels Reguers de Grau-Camacho, en l'estudi lingüístic de la Terra Alta de Navarro, en un estudi inèdit de la parla de Paüls d'Izquierdo i, finalment, en una descripció dels bolets dels Ports de Morella de Ripollés. Hi ha també els materials de l'ALEANR i els inèdits de l'ALDC, en el qual trobem tres preguntes del qüestionari (1198-1200) dedicades a este camp semàntic (cf. Antoni Badia i Margarit; Lídia Pons i Griera; Joan Veny, Atles lingüístic del domini català. Qüestionari, IEC, Barcelona, 1993).

[7] Així ho creu també Vila (p. 33-34).

[8] En el Libre del coch (1520), les túferes ja apareixen citades tres vegades. Carceller (p. 77) afirma, sorprenentment, que "la trufa es va descobrir a la comarca [dels Ports], fa uns trenta anys, per buscadors de Vic i Centelles".

[9] DCVB, s.v. bolet: "El nom de bolets, que a Catalunya s'aplica a tota mena de plantes cel·lulars sense fulles ni branques, sien comestibles o no ho sien, té a Mallorca un significat més restret, designant únicament aquelles varietats que no són comestibles o que la gent no les considera bones a menjar". Així ho confirma Aguiló (p. 41). Una distinció semblant fan a Vall-de-roures (ALEANR).

[10] Cf. Vergés; DCVB, s.v. rovelló: Bolet en general (Calasseit, Tortosa), cast. seta; ALC mapa 286, Els bolets: los robellons a Morella, Calaceit, Tortosa i Ulldecona; Griera (1966: 56): rovellons a Calaceit i Gandesa, setes a Ulldecona; ALEANR 286: robellons (Calaceit). Anàlogament, esclata-sangs és el nom gèneric dels bolets a Alzira, Gandia, Dénia, etc. (ALC; ALVA); i pebràs, a Benassal (ALC), Xàbia, Ontinyent, etc. (ALVA).

[11] Per a comparar les diferents formes d'estos noms en les diferents edicions i còpies del text de Despuig, vegeu l'Apèndix III.

[12] Vall-de-roures i Calaceit (ALEANR 2606). Lo Molinar, 3, 328: “Al pebràs i al rovellí buscâ’ls companyó” (PR, CR, FX, MR, TC, VR).

[13] Hi ha també altres variants més evolucionades: morucla (Prades, DCVB), morugues (Andorra, DAguiló), múrmula (Penedès, DCVB), múrbula (Pinell, DCVB), múrbola (Vall-de-roures, ALEANR), búrbula (Plana de Vic, DCVB); múrgura (Sta. Coloma de Queralt, DCVB; Sta. Coloma de Farnés, DAguiló), murga (Andorra, Ferrera, Tírvia, DCVB), murguela (Llofriu, DCVB), murla (Almatret, DCVB), etc.

[14] Vila, p. 34, interpreta este nom com a col·lectiu: "També s'hi troben t[r]ufes formant túferes. És molt possible que per trobar les túferes hom emprès porcs".

[15] Hi ha també altres variants més evolucionades: tòfana (Vic, St. Feliu de Codines, Tarragona, DCVB; Osona, Masclans; Vallès i Penedès, DAguiló), tòfina (Solsona, DCVB, Masclans), tòfola (Ribes Empordà, DCVB; Ripollès, Masclans) o tofa (Rosselló, DCVB).

[16] Pascual dóna com a nom actual Hygrophorus latitabundus. Ripollés l'dentifica erròniament com a Higroporus (sic) limacinus (cf. Masclans, 1975).

[17] Són anomenats també bavosos als Ports de Morella (Ripollés), Beseit (Llensa), Mont-roig (Carrégalo), Calaceit (ALEANR, bavoses), Benifassà, Calaceit i Tavèrnoles (Osona) (DECLC); i probablement, apegalosa o pegalosa blanca i negra als Reguers (Grau-Camacho), i ginegalls, var. de llenegall, a Paüls (Izquierdo). Fato recull pegalosa. El nom literari preferit per anomenar este bolet és el de llenega negra. Altres sinònims són llenega, llenega mocosa, llenegall, llenegall negre, mocosa negra, bromosa o bormosa, mocallós, etc.

[18] Martorell traduïx també per brunetes, però no sembla aquí que siga una forma femenina, la qual més aviat seria *brunetas.

[19] A Morella, en canvi, s'anomenen bolets de rosada (Ripollés), boletes de rosada (Carceller, Carrégalo) o boletetes de rosada (DCVB). A la Fatarella, reben el nom de capellà, i fredolic, a Nonasp i al Pinell de Brai (Navarro).

[20] L'ALEANR dóna la forma jirola a l'Iglesuela del Cid (Terol). En francès també hi ha formes molt paregudes: girolle, girode i giroule (Font Quer).

[21] Cal observar que en criambes vermells l'epítet és masculí. Esta manca de concordança que apareix en totes les edicions no apareix en Martorell, el qual les presenta totes amb la forma femenina.

[22] Vull agrair esta troballa a Antoni Cardona.

[23] Rafael Balada (op.cit.) només reconeix explícitament no haver identificat el de cadorles; Vila, a més a més, senyala com a desconegut el de quadernes.

[24] Cf. DECLC, s.v. cogoma; i Coromines (1990), s.v. codorna.

[25] En l'article de Vergés podem llegir una recepta breu a base de morenetes ("en tomateta i, si pugués ser, en uns tallets de magre"). En la Miscel·lània del Port, trobem cinc receptes a base de rovellons, morenetes i pataquetes. Òdena en recull onze a base de rovellons i quatre més que ja apareixien en la Miscel·lània del Port. Queral en recull cinc (quatre en conserva), a base de rovellons, camagrocs i morenetes. Finalment, Carceller, en el capítol "La cuina dels masos", en presenta cinc a base de boletes de rosada i rovellons, a més de dedicar una menció a part a la trufa.

[26] El DECLC dóna com data documental més antiga de agerola el 1864 (Labèrnia, no 1839); de múrgola (múrgara) el 1780; de rovelló el s. XIX (Belvitges) i "un centenar d'anys o més" (tenint en compte una cançó popular recollida per Milà i Fontanals, Romancerillo catalán, 368.15); de mataparents el s. xix (DAguiló), etc. Bruguera, de mataparent dóna el s. XX, Víctor Català; i de pebràs, el 1915.