| Una cruïlla de camins, reals
o metafòrics, és sempre un interrogant,
encara que tots els camins que s´allunyen, tard
o d´hora, es trobin al mateix cingle, un lloc de
vegades trist, com tindrem ocasió de veure, que
es diu memòria.
Ara estem davant d´una cruïlla real d´on
surten uns camins que van: de cara amunt cap a Puigcerver,
una ermita on la memòria diu que ja hi era l´any
1242, i que els seus beneficiats, que per torn mensual
hi anaven a fer missa, sempre remugaven, malgrat cobrar,
pel mal estat del camí i la dificultat en arribar-hi.
Un altre camí marxa, planer i plaent, per l´esquerra
del que ve de l´Argentera, en direcció a
la Vall del Cortiella, passant pel Mas d´en Mestre.
La memòria dels fets rellevants que guarda la història
d´aquesta masia i la seva gent, no ens pot fer oblidar
la tristor del moment.
D´un tros lluny la veiem emergir entremig del silenci
imposant d´un entorn d´aclaparadora solitud.
Penses que val la pena passar per aquest indret frondós,
gairabé convertit en un museu fet d´essència
de paisatge, on sents aquella humida frescor pròpia
dels paratges obacs, on la rosada mulla l´abandonament
de tot l´indret, omplint l´espai de l´aroma
d´aquelles plantes que creixen en la llibertat que
els dóna l´oblit en que són tingudes.
Quan ets davant de la masia quedes esparverat i callat,
com si volguessis guardar un llarg i respectuós
silenci a la seva memòria.
En aquest mutisme, encara entre les runes, es pot sentir
com una remor que va apagant-se. És la queixa d´aquell
cant de glòria prepotent que va gosar llançar
als quatre vents un dia. Escoltant-lo, pots arribar a
comprendre el poc que dura aquella glòria que amb
tanta ambició es va cantar aleshores. Així
mateix pots veure que de pressa s´enfonsen, sota
la pell de la terra, les obres més anlairades,
i com s´assequen les arrels dels llorers més
ufanosos.
Per això val la pena demanar, al caminant que passa
prop d´unes ruïnes, que s´aturi un moment
per resar damunt les lloses trencades, davant les portes
esbategades i els cairats caiguts, i que pensi que, tot
plegat, són pàgines del llibre que explica
la història de la seva efímera grandesa.
Un llibre que s´acaba d´escriure amb la derrera
pàgina viscuda. Val la pena resar per la bellesa
enterrada en el seu propi cementiri.
Per això val la pena demanar, al caminant que passa
prop d´unes ruïnes, que s´aturi un moment
per resar damunt les lloses trencades, davant les portes
esbategades i els cairats caiguts, i que pensi que, tot
plegat, són pàgines del llibre que explica
la història de la seva efímera grandesa. Un
llibre que s´acaba d´escriure amb la derrera
pàgina viscuda. Val la pena resar per la bellesa
enterrada en el seu propi cementiri.
Però la vida segueix, com també segueix el
camí que ens endinsa cap a les entranyes del Cortiella
i que , de cop i volta, es torna capritxós i ens
fa passar per entremig d´un grup de pollancres que
comencen a groguejar.
En aquest temps de tardor, amb l´aire dolç
del setembre, els pollancres s´enriqueixen de color
i es tornen musicals. Si pares orella, si saps escoltar
el silenci, pots sentir com el repicar de les seves fulles
es converteix en alegres notes musicals, lliures de qualsevol
encorsetament, com si interpretessin una obra de Mozart.
I més endevant, els pins, fan les notes greus, amb
remor de pregària, com per glossar a Bach, i les
vinyes, que a la tardor es converteixen en l´element
que dóna color a la vall, també interpreten
música que canvia de so segons l´època
de l´any: a la primavera esclaten amb sons de Vivaldi
com si toquessin a festa; a l´estiu taral.legen divertides
i rialleres pàgines de Litz; a la tardor representen
una apoteosi Wagneriana i. en arribar l´hivern, imposen
silenci entonant una marxa fúnebre com per a recordar
i honorar a Chopin.
No hi ha dubte que els músics i els poetes, amb la
seva obra, construeixen ponts d´enteniment entre pobles,
els camps i la memòria col.lectiva de la seva gent.
Josep Mª Sugranyes |