Contalles per als més menuts | ||
![]() |
||
![]() |
||
![]() |
||
TEXT: JORDI MORENO ROVIRA IL·LUSTRACIONS: JOAN TARÉS LAGUNAS
|
![]() |
![]() |
![]() |
||
|
Són contalles que expliquen les mares i àvies als seus menuts una vegada darrera una altra quan els costa dormir o quan han de fer passar el temps amb algun entreteniment. Els menuts se les saben de memòria, com alguns dels contes que llegeixen, però demanen tornar-les a sentir, perquè la història explicada de viva veu dóna un sentit màgic al relat i el fa més creïble, les paraules es transformen dins la seva imaginació en imatges i llavors esdevé l'objectiu divulgador i alliçonador de les contalles. Els relats que podeu llegir a continuació han estat recollits
d'una mateixa informant. Cal aclarir que no es tracta d'una simple transcripció,
han estat redactats respectant al màxim la seva locució
original, però s'han introduït alguns retocs que els donen
el ritme necessari per ser llegits de manera entenedora. Hem de ser conscients
que una persona que explica alguna cosa de viva veu té diversos
recursos a favor seu com el fet de mostrar expressions amb la cara, gesticular
amb les mans i els peus, simular veus de personatges... Quan arriba l'hora
de deixar constància de les contalles sobre paper, no tenim aquests
recursos, podríem indicar-los per escrit, però tot plegat
acabaria amb un relat difícil de comprendre i poc llegible. Sense més preàmbuls, anem a gaudir, doncs, d'algunes
contalles que molts de vosaltres ja coneixereu, però que segurament
voleu tornar a recordar. Qui no ha sentit a casa seva aquella amenaça
de "fes bondat que sinó se t'emportarà l'home del sac".
La contalla sobre l'home del sac és utilitzada per pares i avis
per alliçonar fills i néts sobre les conseqüències
que poden patir si confien en una persona desconeguda. Si som objectius,
veiem que en aquesta història tenim un home malvat amb un sac i
una noia que no creu la seva mare, queda per estudiar què en pensen
el pedagogs del fet d'alliçonar els nens no creients amb la por
que genera un home malvat proveït d'un sac.
Una xiqueta molt menuda volia anar a collir cireres al seu tros, però la seva mare estava molt enfeinada i no la podia portar. La noieta, no fent raó a la seva mare, ben soleta, va agafar el camí que anava al seu tros. Un cop allí, va pujar al cirerer i va menjar tantes cireres com va voler. A l'hora de baixar, la noieta, que era molt menuda, no sabia com baixar de l'arbre i després de molts intents va començar a cridar auxili. Pel camí va anar passant gent del poble, però anaven amb pressa i no s'aturaven a ajudar-la. Fins i tot un mossèn que passava per allí li va dir: "No et puc ajudar que vaig a dir missa". |
|||
![]() |
![]() |
La xiqueta, cada cop més preocupada, va continuar cridant auxili fins que aparegué un captaire. Amb molta desesperació cridà "Pobre, bon pobre, em voleu baixar d'aquest cirerer", i el captaire contestà "Nena, vine que t'ajudaré. Posa un peu allí i un peu allà". Però el captaire, que no portava gaires bones intencions, mentre l'ajudava a baixar va obrir el sac i la va tancar a dins. A continuació va lligar el sac i se'l va carregar a la seva espatlla. El captaire anava de poble en poble tot preguntant a la gent "Voleu sentir cantar el sarró?". La gent del poble encuriosida contestava que sí, i llavors tot dirigint-se al sarró li deia: "Canta sarró que sinó et fotré un cop de bastó". A la pobre i malaurada xiqueta no li tocava cap més remei que contestar i amb un filet de veu cantava la cançó: Malaia la cirereta, Llavors els vilatans, molt sorpresos pel fet, donaven diners a aquell captaire, i d'aquesta manera anaren passant mesos. Un dia el captaire volia anar a dinar a una taverna, però abans va trucar a una casa tot preguntant "Mestressa, me voleu guardar aquest sarró?". La dona contestà "Sí, deixeu-lo aquí a l'entrada, darrera la porta". El captaire deixà amb molt de compte el sarró a terra, i va dir a la mestressa que tornaria més tard a recollir-lo. La noia va reconèixer que la veu de la mestressa era la de la seva padrina i ràpidament va cridar "Padrina, traieu-me del sac, catacric, catacrac!". La padrina, en sentir aquella veueta que sortia del sac, va alliberar la xiqueta i per escarmentar aquell home malvat que l'havia tingut presa, van posar gats dins del sarró. Hores després, el captaire va recollir el sarró de casa de la padrina i, sense sospitar el canvi, es va dirigir a un altre poble. |
![]() |
![]() |
![]() |
||
|
El conte del Patufet és una de les rondalles més populars de les nostres contrades i és explicada a molts països europeus amb diverses variacions i matisos. M'agradaria destacar la utilització de diminutius com "patuf", "cistellet", "barretet" i la rima d'algunes de les seves frases. |
|||
![]() |
![]() |
El Patufet, tots sabem que era un nen
molt patuf que volia portar el dinar al seu pare. La seva mare li deia "No,
que ets tan petit que no hi arribaràs!". Però el Patufet
tot entossudit insistia "Que sí, que sí...". La
mare finalment li donà un cistellet amb el dinar i li posà
un barretet de palla. Un cop iniciada la marxa, es va posar a ploure i per no mullar-se s'amagà sota una col. El Patufet es va adormir, i un cop va acabar de ploure els pagesos d'un mas proper van aviar els bous perquè pasturessin. Un dels bous es va menjar la col on dormia el Patufet i d'aquesta manera es va empassar el Patufet, el cistellet i el barretet. La mare, en veure que no anava ni venia el seu fillet, es dirigí al tros on treballava el seu marit. El pare, estranyat, digué a la seva dona "Escolta, com és! No m'has portat el dinar?". La mare respongué tota esglaiada "Però si hi he enviat el Patufet!". Els pares molt preocupats van començar a buscar el seu fillet tot seguint el camí i cridant-lo amb totes les seves forces. Un cop arribaren a la masia on pasturaven els bous cridaren "Patufet, on ets?". I de sobte sentiren un veu |
![]() |
![]() |
![]() |
||
|
molt fonda que contestava "A
la panxa del bou on ni neva ni plou." La veu sortia de la panxa d'un
dels bous del mas i exclamaren "Pobres de naltros i com el traurem
ara?". Van començar a donar ferrades d'aigua al bou, i aquest
es va anar inflant, inflant, fins que es va fer un pet i vet aquí
que el Patufet, el barretet i el cistellet, esclafats a la paret. Tal com hem vist a la contalla de l'home del sac, el dolent de la història acostuma sempre a sortir malparat, és el tòpic que el bé sempre està per sobre del mal. Aquest fet també el veurem reflectit a les tres contalles sobre lladres que vénen a continuació. La situació de partida és la mateixa, una masia on els seus amos hi tenen diners, i uns lladres que els volen sostreure, el final positiu per als masovers i negatiu per als lladres. Potser no es tracta de contes destinats als més menuts de la casa, sinó més aviat pensats per entretenir a gent més gran amb una barreja ben equilibrada de suspens i intriga. De fet, la informant d'aquestes contalles recordava que després d'una sessió d'aquests contes a la vora del foc, sempre hi havia temor de pujar sola a dormir a l'habitació amb la llum de l'espelma enmig de la foscor.
Una família havia fet últimament molts diners, i poc a poc la seva situació havia millorat. Les riqueses, en aquells temps, s'amagaven a casa, i les d'aquella família eren grans. Una nit es van presentar a la masia un conegut amb la seva filla, i va demanar si podia passar la nit amb ells perquè se li havia fet tard i no volia tornar a casa seva per por a ser assaltat per algun lladre. Va arribar l'hora d'anar dormir, |
|||
![]() |
![]() |
i la família va posar la filla
de l'hoste en un llit improvisat al costat del llit de la seva filla que
estava situat prop de la paret. Ben entrada la nit, el conegut, que no portava bones intencions, va començar a buscar per les estances d'aquella masia l'amagatall de la fortuna d'aquella bona gent. Però buscava i buscava i no trobava res fins que arribà el moment de regirar l'habitació on dormien les dues nenes. La filla, que dormia al costat de la paret, mig endormiscada va sentir alguna cosa i en veure una figura fosca passejant per l'habitació va començar a cridar auxili. El conegut, agafat per sorpresa, amb un impuls inhumà matà la pobra xiqueta perquè parés de xisclar. Però aquest gest fou inútil, ja que tota la família va sentir els crits i es va aixecar a veure què passava. Quina fou la sorpresa d'aquella gent acollidora quan van veure que el conegut en realitat volia robar-los la seva fortuna. I quina fou la sorpresa del lladre en veure que havia matat la seva pròpia filla. La foscor de l'habitació no el va deixar veure que en realitat les dues nenes s'havien canviat de llit i que qui jeia al llit de la paret era la seva pròpia filla. El lladre i assassí va ser capturat pels homes de la família i fou lliurat a la justícia perquè fos jutjat. |
![]() |
![]() |
![]() |
||||
|
En una masia hi vivia una família que havia fet molts diners recentment fruit de la venda de part del seu ramat. Una nit, l'àvia es va haver de quedar sola amb tots els diners amagats a la masia. Aquella mateixa nit, uns lladres van voler entrar el mas per agafar les seves fortunes pensant-se que no hi hauria ningú. L'àvia, en sentir que forçaven la porta, no s'ho va pensar dues vegades i va començar a cridar "Salvador surt-li de traïdor; Joan surt pel davant; Pere surt per darrera". Un dels lladres, en sentir cridar la vella a tanta gent, va dir: "Escolta que aquí hi són tots". D'aquesta manera l'àvia es va lliurar de ser assaltada, i els lladres van haver de marxar amb la cua entre les cames.
En una masia d'un poble uns lladres van voler entrar a robar per la fumera. Antigament a les fumeres s'hi col·locaven dues barres de ferro en forma de creu que barraven el pas de qualsevol qui volgués fer una visita per aquesta original entrada. La família que hi vivia, en sentir soroll dins la fumera, van encendre foc a la llar, el resultat fou bastant desagradable, ja que els dos lladres van morir cremats. |
|||||
|
|||
![]() |
![]() |
![]() |
|
|