Escriure sobre rondalles relacionades amb el nostre poble és un tema difícil i, malgrat que no s'hi ha treballat gaire, l'experiència que tinc sobre aquest tema apunta que Cambrils no té un patrimoni rondallístic notable. En aquest article he reunit unes quantes contalles de temàtica comuna referents a troballes de tresors i fortunes. Així doncs, intentaré deixar constància escrita d'aquelles coses que molts hem sentit a explicar a casa però que mai s'han recollit degudament perquè, tal com molts informants ens han dit, "això són tonteries, coses que s'explicaven abans que no tenen importància".

Una de les peces fonamentals en la transmissió de les contalles són sense cap mena de dubte els avis, malgrat que això cada cop és menys cert a causa dels canvis que està experimentant l'estructura familiar de la societat actual. En el meu cas, des de molt petit, vaig tenir un contacte estret amb la meva àvia materna. Després de molts anys de convivència, em vaig anar familiaritzant amb les frases, personatges i anècdotes que em descrivien un Cambrils molt diferent al que coneixem actualment. Fruit d'aquest contacte, sempre m'han interessat els relats curts que s'explicaven antigament després de sopar al costat de la llar de foc, sota la llum d'una espelma. Moltes vegades els protagonistes d'aquells relats eren personatges amb noms i cognoms, que havien viscut a masos, cases, carrers i places del nostre poble o de poblacions veïnes. Per aquest motiu, a vegades es fa difícil trobar la frontera que separa la realitat de la ficció, és a dir, saber amb exactitud allò que realment va passar i determinar quina és la part del relat fruit de la imaginació.

LA MAÇA DEL CALOT

Començaré per l'anècdota de la maça¹ del Calot², coneguda per molts cambrilencs però explicada amb diferents matisos per diversos informants. Aquest personatge, pagès de tota la vida, vivia a finals del segle passat a l'actual plaça d'Espanya. Sembla ser que en una de les històriques avingudes de la nostra riera, la força de l'aigua va arrossegar la part superior d'una maça de les que es feien servir per asclar llenya. Les seves característiques la feien diferent a les altres. De fet, no tenia cap forat on clavar-hi el pal i, a més, tenia una anella al centre que possiblement era utilitzada per penjar-la.

Tal com sabem, una avinguda d'aigua arrossega tot el que troba riera avall. Passat el tràngol, la gent sovint passejava per la seva desembocadura buscant alguna cosa que pogués ser reaprofitada³. Tenim referències de la recollida d'avellanes, llenya, bigues de fusta i, entre moltes altres coses, la maça que protagonitza aquesta contalla.

Un pescador que passejava per la riera després de l'avinguda es va trobar la maça en qüestió. La va sospesar i va comprovar que pesava molt. El pescador, que coneixia un amic pagès anomenat Calot, li va ensenyar la maça que havia trobat. En Calot, en veure'n les especials característiques, no va dubtar a prendre-la quan el seu amic mariener li va dir que no li feia cap servei i que per això l'hi regalava. En Calot, que havia treballat amb moltes maces, va veure que allò no podia ser una maça. Amb el pas del temps, el seu patrimoni va augmentar i mai es va saber si la maça hi havia ajudat. A causa d'aquest fet es diu que "totes les maces fan mal menys la del Calot, que estava plena d'or".

Naturalment aquesta contalla és explicada per altres informants amb matisos diferents, que descriuen la troballa com a fruit de la casualitat, quan en Calot es disposa a utilitzar la maça que li ha regalat un amic pescador per asclar llenya i escolta un soroll metàl·lic sospitós que després resulta ser un grapat de monedes d'or massís. O també quan el pagès intenta fer un forat a la maça per clavar-hi un mànec.

Podem veure que a la primera versió s'aguditza intencionadament el caràcter espavilat d'en Calot, que sospita ràpidament que no es tracta en realitat d'una maça i accepta el regal de l'amic pescador, amb la qual cosa aquest fet esdevé una auntèntica acció de picardia. Un altre detall a tenir en compte és que tan sols s'apunta la possibilitat que la maça contingués coses de valor i que això influís en el posterior augment del patrimoni d'en Calot. Per altra banda, tenim el que podem considerar les versions lleugeres de l'anècdota més clares i ben intencionades, però amb menys riquesa argumental.

LA GUERRA DEL FRANCÈS

L'ocupació Napoleònica de Catalunya i de l'Estat espanyol a principis de segle XIX ha deixat al nostre poble multitud de fets anecdòtics que ballen novament entre la realitat històrica i la ficció. Des la perspectiva històrica sabem que les tropes franceses ocuparen Lleida (1810) i Tortosa (1811) després d'un setge de sis mesos i que la ciutat de Tarragona va ser sotmesa a un terrible i assolador saqueig de tres dies de duració, on moriren 5.600 persones. La tradició oral ens ha fet arribar diverses referències del pas de les tropes franceses pel nostre poble, per exemple l'ocupació de l'Hostal Vell, on després de fer fora els hostalers robaren i destruïren aquest establiment⁴, i l'estada de les tropes franceses als voltants del Mas d'en Bosch, no sabem concretament si durant l'ocupació o la reculada d'aquest exèrcit.

EL TRESOR DE LA TORRE BARGALLONA

Una contalla relacionada amb el que he explicat més amunt és la del pedrís de la Torre Bargallona⁵. El propietari s'asseia cada dia sobre un pedrís situat al peu de la torre. Un dia, quan es disposava a seure, va observar que algú havia mogut la pedra i havia desenterrat alguna cosa. La gent del poble va interpretar que algú hi havia amagat coses de valor i temps després havia retornat per recuperar-les.

Aquesta versió de la contalla recollida d'una informant és poc rica comparada amb la que podem trobar escrita al llibre de cròniques d'en Josep M. Vidal. Aquesta autor explica que dos soldats francesos, durant la guerra del francès, van enterrar un tresor al peu d'aquesta torre i col·locaren una pedra al seu damunt per assegurar l'amagatall. Passat molt de temps, a finals de segle passat, dos homes estrangers es van presentar en aquell lloc amb plànols i desenterraren de sota aquella pedra un cofre que ningú sap què contenia. Per transportar el cofre llogaren un carreter de Reus que assassinà els estrangers abans d'arribar a la frontera. A partir d'aquests fets, el transportista va millorar de manera sorprenent el seu patrimoni personal.

Ambdues versions tenen com a comú denominador el fet que el propietari cada dia s'asseia sobre el tresor sense saber-ho i que malgrat tenir-lo tan a prop són uns altres els qui se'n beneficien, fet que dóna caliu a la contalla. D'altra banda, la segona versió, tal com passa amb la contalla de la maça d'en Calot, una persona millora el seu patrimoni personal de manera sorprenent però es deixa oberta la possibilitat que sigui a causa de la troballa del tresor.