CALAFATS i MESTRES d'AIXA: | ||
![]() |
||
![]() |
||
![]() |
||
Construcció i reparació
de barques i bots
|
![]() |
![]() |
Situació
dels mestres d'aixa durant la dècada dels anys 30, sobre un plànol
actual del port de Cambrils: (1) Joan Tutusaus Ferré (2) Josep Berengué Garsot (3) Julià Vives Castellví (4) Enric Salvat Tutusaus (5) Josep Vizcarro Vizcarro (6) Jacint Cros Cabré |
![]() |
![]() |
![]() |
|
||
![]() |
![]() |
![]() |
|||
"Sembla ser que les barques construïdes a Cambrils eren molt apreciades i algunes d'elles encara es fan avui a la mar" |
Però al lloc de la Platja on es concentraren més constructors
d'embarcacions va ser l'Hort de l'Alzina, partida de terreny que tocava
al mar i situada a la part de llevant del Rec del Molí, actual
carrer Drassanes, evocador d'aquella indústria artesanal. El primer
de qui tenim constància que s'instal·là en aquest
indret va ser l'Enric Salvat Tutusaus. Al mateix Registre d'Embarcacions,
apareix ja al 1906 com a constructor del llaüt de pesca de vela llatina
"Tomás", d'un altre pescador de Cambrils. Coneixem que,
acabada la Guerra Civil, ja es va jubilar.
|
||||
![]() |
![]() |
![]() |
||
|
Tots aquests constructors sabien com fer una embarcació a partir
d'uns troncs de fusta. Tot i això, el primer pas el feia el pescador
que volia construir-ne una. Anava a veure el calafat i mestre d'aixa per
explicar-li el tipus de barca que volia. "Molta cosa es basava
en la paraula però es feia un paper on el calafat es comprometia
a fer una barca de tants metres per un valor determinat", part
del qual ja es donava, per regla general, en començar. Sembla que
es podien fer diversos pagaments segons el moment de la construcció
de la barca, tot i que, al final, havia de ser "barca acabada,
barca pagada". |
|||
![]() (Cedida per RECORDA'M) |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
|||
|
Quan ja es disposava de taulons adequats es procedia a extreure les plantilles o patrons de l'esbós que el mestre d'aixa havia elaborat prèviament de tota l'estructura interna. Amb els patrons, s'anava a provar entre els taulons de què es disposava, per veure quin era el més encertat; i quan es trobava, aleshores, es marcava la plantilla damunt del tauló, anomenat també taula. D'allí sortiria, per exemple, una quaderna una vegada portada la taula a la serra. A mesura que les peces s'anaven elaborant, s'estenien a l'indret on es construiria la barca. El següent pas significava plantar la quilla i les quadernes ja tallades. Si pensem en un símil entenedor, la quilla és la columna vertebral i les quadernes les costelles. Per aconseguir lligar aquestes costelles i que no s'obrissin, el mestre d'aixa marcava a l'esbós les anomenades estibes, fustes que anaven de proa a popa parel·leles a la quilla. Aquestes estibes, que estaven totes a la mateixa alçada gràcies a l'ús d'una plomada, servien com a lloc de recolzament dels puntals que mantenien dreta l'estructura inicial de l'embarcació. Quan la barca es trobava amb totes les quadernes clavades i a punt per posar el "forro", es deia que la barca estava "enramada". Ens va comentar un entrevistat que, aleshores, al taller del Vives, s'acostumava a fer un dinar amb els treballadors per celebrar-ho. L'acció de posar les taules per folrar tot l'exterior de la barca, s'anomenava "entaular" i era una de les tasques més lentes del procés de construcció. Primer s'havia de marcar la posició exacta de cada quaderna en un llistonet anomenat "jonquillo" marcat, es desclavava de damunt les quadernes i es posava damunt d'un tauló on s'hi traslladava la posició de cada una de les quadernes per poder després clavar-lo. Un dels problemes principals de la construcció d'una embarcació és la seva forma exterior, força allunyada dels angles rectes. Moltes de les taules que anaven al "forro" s'havien de presentar tortes a l'hora de fixar-les a les quadernes. Per aconseguir-ho, se li havia de donar foc per mitjà del torrador tal i com vam recollir: "el torrador era en terra, un bon foc. Tenies un bidó d'aigua amb una esponja o un tros de sac i li donaves aigua a la fusta. Amb la calentor i la humitat que agafava la taula s'anava dominant. Posant-hi un contrapès a la part del darrere es dominava". Un pare calafat i mestre d'aixa li deia al seu fill "acotxa't xiquet, que no se't cremi la taula!".
|
||||
![]() |
![]() |
![]() |
||
|
Actualment molt poques persones recorden haver vist construir barques
de vela. Els motors es començaren a instal·lar durant
els anys 20 del nostre segle. Aleshores "es van aprofitar les
barques que anaven a vela per ficar el motor, els Bolinders o Bolum, d'un
sol pistó. Hi ha l'anècdota del vell Bomba que, com el motor
trepitava tant, es va haver de ficar elàstics perquè li
queien els pantalons dalt de la barca". Eren motors de 50 o 60
cavalls que s'habilitaven en aquestes barques a vela fent un pont d'hèlice
i "cada cop de pistó que pegaven desfeia tota la barca",
ens comentà una persona que n'hagué de reparar moltes. |
|||
![]() El taller de Josep Berengué (personatge a la dreta) va estar situat al costat de la riera d'Alforja fins al 1958, més o menys. Al centre de la fotografia veiem Josep Font i a l'esquerra Francesc Piñes (Cedida per Victòria Berengué) |
![]() |
Un dels fets que ens ha sorprès ha esta poder veure com el sistema de transmissió dels coneixements de l'ofici es va mantenir intacte fins als anys 60 del segle XX. Un home que no fos fill de constructors podia anar a aprendre l'ofici amb un mestre d'aixa i després, una vegada aconseguits els coneixements, instal·lar-se pel seu compte. Un clar exemple el tenim amb Julià Vives Castellví que als 8 anys ja es trobava d'aprenent amb un calafat de l'Ametlla de Mar. Ja més grandet, els seus pares el van portar a Cambrils on continuà l'ofici amb l'Enric Salvat fins al 1913-1914 quan baixà la feina. Aleshores va emigrar al port de Toló i Marsella (França), junt amb altres calafats de Cambrils fins que esclatà la I Guerra Mundial. En tornar, ja va treballar pel seu compte, i llavors es reemprèn la roda. Va tenir aprenents com Josep Vizcarro, que anys després tindria taller a Cambrils, o d'altres com Emilio Roca Rulló o Simó Bru Capella, aquest últim, va marxar cap a l'Ebre a constuir llaüts fluvials. |
![]() |
![]() |
![]() |
|||
|
|
||||
|
|||
![]() |
![]() |
![]() |
|
|
|
|||
![]() |
![]() |
![]() |
|
|