De la mateixa manera que Carnaval no s'entén sense la Quaresma, aquesta tampoc pot ser entesa sense la Setmana Santa i la Pasqua, el moment més important del calendari litúrgic cristià. La Quaresma esdevenia moment d'austeritat i penitència després dels excessos i pecats del Carnestoltes, finalitzat ja el seu regnat el dimarts amb la seva mort i enterrament. L'endemà, Dimecres de Cendra, comença la Quaresma, i ho fa amb les paraules "pols ets i en pols et convertiràs" dites pel sacerdot mentre realitza el senyal de la creu al front, ritus clarament identificador del període que comença, marcat antigament per la reflexió i la serietat que feren sorgir del poble expressions com aquesta, que podem trobrar en diferents publicacions:

Carnestoltes quinze voltes
i Nadal de mes en mes
tots els dies fossin festes
la Quaresma mai vingués.

Ens adonem que el viure la Quaresma d'una determinada manera, no només implicava als més creients, que evidentment sempre ho han viscut amb més convicció, sinó que també als escèptics en qüestions de religiositat, els quals respectaven l'abstinència de carn pels divendres de Quaresma, anaven a missa com a mínim un cop a l'any o participaven en la preparació de les processons de Setmana Santa dins les diferents congregacions. Els més devots participaven en els sermons de temàtica quaresmal i, per exemple els membres de la Congregació Mariana, assistien als excercicis espirituals les primeres setmanes de Quaresma. També era força practicat el resar el Rosari amb família després de sopar: "...apagàvem el llum i amb un llum de ganxa davant del foc es resava el rosari, quan va vindre la televisió i la ràdio es va perdre", segons afirma un informant.

Per altra banda, l'arribada de la Quaresma també es notava en l'aspecte intern de les esglésies amb el color morat com a protagonista. A la Parròquia de Santa Maria sembla ser que el Dimecres de Cendra es tapaven tots els crucifixos i es "despullaven" els altars (es recollien totes les estovalles, els ciris, les creus, etc...).

Uns altres dels aspectes d'aquesta religiositat popular que sorgia durant la Quaresma, són els Via Crucis. Comencen el primer divendres després de Dimecres de Cendra i a partir de llavors tots els divendres i diumenges a la tarda es realitzen per dins les esglésies seguint les estacions o creus fixades als murs de l'edifici, tot recordant els passos que féu Jesús abans de ser mort.

ANAR A FER LA CREU

A partir del Dimecres de Centra i durant la Quaresma, sobretot els diumenges o per Sant Josep, era obligat fer el compliment pasqual, precepte religiós que manava als fidels anar a combregar i confessar-se una vegada, com a mínim, durant l'any. S'aprofitava el temps de Quaresma per acomplir aquest precepte, sobretot els homes. D'això se'n deia anar a fer creu. Un cop el fidel havia complert entrava a la sagristia on el capellà o l'escolà prenia nota del seu nom en un registre.

Persones que visqueren aquest precepte diuen que algun dels grans terratinents del poble obligava als seus treballadors a anar a fer creu. Perquè poguessin acudir a la parròquia els era permès excepcionalment el dia triat, perdre unes hores de treball.

EL BALL DE LA PINYATA

El primers dimenge de Quaresma era quan a molts locals socials del poble, d'abans de la Guerra Civil, celebraven el Ball de la Pinyata (o també dit de la Pinyeta). A la vila es feia a La Cadira i a L'Agrària, i, a la platja, primer a cal Gatell i després a la Sala del Pòsit. Era un ball molt peculiar: el ballador demanava a la noia per ballar el Ball de la Pinyata. Al mig de la sala hi penjaven una o dues cistelles, una per a casats, i una altra, per a fadrins. De cada cistella hi penjaven unes cintes en les quals els organitzadors del ball hi lligaven un obsequi (una figureta, una pastilla de sabó, etc...) A la mitja part els nois eren cridats i anaven a buscar la seva balladora la qual estirava una cinta. D'entre aquests regals podia sortir la toia, que era el regal més especial. El fet de ballar no comprometia a res a la parella. En algunes cases no permetien l'assistència a aquest ball perquè es feia dins la Quaresma i era considerat un esbarjo massa alegre.

PROHIBICIONS: UN CANVI EN ELS HÂBITS

Les prohibicions alimentàries són els preceptes més coneguts i característics de la Quaresma. La família, els col·legis religiosos i els sermons previs eren els principals difusors de les prohibicions, però en darrer terme i en alguns casos l'abstinència de menjar carn era una opció personal. Els informants no són massa precisos amb el significat del dejuni i l'abstinència. Per una banda s'entèn que no complir els preceptes era falta o pecat i que després calia confessar-se. Un informant afirma: "...deien que era pecat, però t'ho creus o no t'ho creus". Si es transgredia la prohibició. Per altra banda, el sentit de l'abstinència era el sacrifici i la penitència que preparava l'arribada de la Setmana Santa.

El dejuni significava disminuir la quantitat diària de menjar al mínim: no esmorzar res, dinars i sopars ben lleugers, sense atipar-se, i no menjar ni beure en les hores entre menjades. El dejuni l'havien de guardar les persones de 21 a 60 anys durant el Dimecres de Centra i el Divendres Sant; n'estaven dispensats o no calia mantenir-lo estrictament, les persones amb problemes de salut i les que realitzaven tasques de gran esforç físic. Per un altra banda tenim l'abstinència que prohibia menjar carn i "tot el que és de la carn". Per aquest moti, carn, botifarra, sang, fetge, conill o pollastre eren un grup d'aliments prohibits, enfront als ous, el bacallà i altres classes de peix que són les fonts proteíniques permeses. En l'actualitat pot semblar que tot això no era tan sacrifici però durant èpoques de precarietat econòmica, la botifarra o la cansalada, complementava el "plat calent" i era una font calòrica que aportava vigorositat per a la pagesia; prescindir-ne significava menjar escudella fresca, feta amb fesols, col, api, cigrons, arròs i un ragi d'oli. Altres plats són l'espineta, el bacallà, els ous, el peix, els bunyols o els llegums. En algunes llars, els menjars que es feien per Quaresma no eren massa diferents dels habituals, ja que l'economia domèstica no permetia comprar massa carn i les combinacions amb la resta d'aliments eren feqüents.

Les carnisseries no notaven gaire el canvi, ja que l'abstinència era només un dia a la setmana i n'estaven dispensats els malalts, les embarassades i les parteres. Un informant ens explica l'anècdota sobre la majordoma de mossèn Perera que va anar a comprar carn un divendres i aquest fet va ser molt criticat i mal vist; ella mateixa va haver d'aclarir que no era carn per menjar divendres sinó dissabte.

Els dies que cal mantenir l'abstinència eren anunciats per l'Església i eren diversos durant l'any: el costum habitual, fàcil de seguir i que ha perdurat fins a l'actualitat és el de no menjar carn els divendres de tot l'any, però sobretot els de Quaresma. El dia de St. Josep, que sempre cau en Quaresma, era motiu de contradiccions si coincidia en divendres. Per celebrar la festivitat havien de fer un menjar especial sense trencar els preceptes alimentaris propis dels divendres. Una informant afirma que a la dècada dels seixanta, a les cases més benestants, aquell dia es menjava marisc o peix preuat, cosa que es contradiu amb la penitència i el sacrifici corresponent a aquest període. A la majoria de cases, però, el plat extraordinari que es feia era els bunyols de vent per postres.

LES BUTLLES: DEVOCIÓ O DONATIU

ANAR A SERRAR LA VELLA

Serrar la vella era una activitat que antigament realitzaven grups de xiquests per una banda, i grups de xiquetes, per una altra. Aquests, agrupats en colles de 5 o 6 i proveïts d'un cistell, un boscall i una serra o xorrac, passaven per les cases del poble, preferentment per les cases dels parents i veïns, per demanar a la mestressa de la casa si volien que els serressin la vella. En el cas de resposta afirmativa, els xiquets amb els estris ja esmentats, començaven a serrar el boscall mentre cantaven una cançó de melodia enganxadissa, que hem pogut recuperar amb diverses versions i variacions lingüístiques.
Després de serrar la vella, la mestressa de la casa donava aliments als xiquets, principalment ous, una peça de fruita, un grapat d'espinacs o fins i tot 10 cèntims. Del recapte, el mateix dia a la tarda o l'endemà, se'n feia una berenada. Però no sempre les cases volien que els serressin la vella, i a vegades contestaven la mainada amb aquestes frases: "No, que naltros som jóvens" o "No em tenim cap de vella a casa".

Una informant recorda de manera especial i "com si fos ara" quan anaven a serrar la vella a ca la Carme de l'Hostal: "teníem un desespero per anar-hi, la Carme era una dona del carrer Major que no tenia fills, per això li agradava que la canalla anés a casa seva a serrar la vella i ens preparava una senalleta amb avellanes i una altra amb ous i també un monederet amb cèntims".

Una altra anècdota és la de la vella Sàlia. Hi havia dues dones al poble que vivien al mateix carrer gairebé davant per davant, i no es podien veure ni en pintura. Una era família del Salis graller i li agradava estar asseguda al portal de casa seva. Llavors l'altra pagava deu cèntims a la canalla perquè cantessin ben fort a la vella Sàlia allò de "Quan lo Salis no té pa...", aquella dona s'enfadava i cridava: "Sempre hem tingut pa per naltros i per les criatures!".

Serrar la vella fou una tradició que, segons una part dels informants, s'acostumava a fer a mitja Quaresma, concretament el dimecres de la quarta setmana, coincidint amb el que diuen diferents fonts consultades. Malgrat això, hi ha informants que ubiquen temporalment aquest costum el dimecres abans de Dijous Gras o durant el mateix Dijous. Una explicació a aquesta divergència és que produís un traspàs d'aquesta tradició al Dijous Gras o a la vigília amb la finalitat de recaptar aliments per fer la berenada en aquell dia.

Aquest fou un costum que de manera generalitzada, tant al poble com a la platja, va tenir una continuïtat fins a l'arribada de la Guerra Civil, això no descarta que en períodes posteriors es produïssin revifalles aïllades d'aquesta tradició.

El significat que s'amaga darrere d'aquest antic costum no queda gens clar entre els informants. Segons el Costumari Català de Joan Amades, en alguns indrets la representació gràfica de la Quaresma era una vella amb set cames o pues, vestida de negre i amb un bacallà sota l'aixella o un cistell de verdures a la mà. El costum manava arrancar una cama a la vella cada setmana de Quaresma que passava. En els llocs on se celebrava durant el dimecres de la quarta setmana de Quaresma, Serrar la vella significava la celebració d'haver passat la meitat de la Quaresma.

TEMPS DE PREPARACIÓ

PALMES I RAMS PEL DIUMENGE DE RAMS

L'element protagonista del Diumenge de Rams són les palmes i els rams. Actualment dos tallers mantenen viva, al nostre poble, aquesta tradició artística derivada de la cistelleria, i que ha estat transmesa de pares a fills. Malgrat la dificultat per concretar el període històric on sorgí l'art de la palma a Cambrils, tenim referències sobre l'existència d'un petit taller a mitjans del segle passat.

Generalment els nois llueixen una palma llisa sense cap mena d'ornamentació, a excepció d'una creu treballada situada a la punta. Les noies són les portadores dels rams, realitzats amb una cuidada elaboració. La gent gran sovint porta rams de llorer, branques d'olivera, ramets de dona o palmes de solapa. Antigament hi havia el costum de guarnir els rams amb cintes, figuretes de sucre en forma de rosaris, caramels, galetes i fins i tot fruita confitada. Sovint, la mainada es prenia els uns als altres aquestes llepolies, i hi ha una anècdota d'un xiquet que es va menjar caramels de fusta, per sorprendre de forma desagradable als qui prenien els caramells dels altres rams. Actualment, encara algunes xiquetes porten figuretes de sucre al ram.

Antigament, quan es vivia amb certa precarietat, la majoria de nois i noies portaven branques de llorer o olivera. Els rams eren un signe de riquesa i eren duts per noies de cases avantatjades. A vegades, en el seu dia, els pagesos tapaven amb un sac una ram d'oliver plena de fruit, d'aquesta manera durant la benedicció, tothom quedava sorprès amb aquella vistosa branca farcida d'olives madures, ja que a l'abril ja no quedava fruit a l'arbre.

Generalment, els padrins compraven els rams i les palmes als seus fillols fins que celebraven la primera comunió, tot i que això no era una norma. La palma, el ram de llorer, o la branca d'olivera beneïda es penjava al balcó o a la finestra, en alguns casos tot l'any, per allunyar els llamps i els mals esperits, cosa que encara es fa en algunes cases del poble. Finalment eren cremats

Arxiu Anjub

en un dia no establert, tal com passa amb la pàssia (palma més elaborada portada pel mossèn). Serà, precisament, de cremar la pàssia i una mica de llorer d'on sortirà la cendra que serà utilitzada per fer-ne la imposició el dimecres de cendra. En el cas dels rams de llorer, les fulles eren aprofitades per a cuinar.

Antigament, a la vila, la benedicció de rams es feia al pati de parròquia, mentre que a la platja es feia al pati de l'església de Sant Pere Apòstols. També tenim referencies de la benedicció de rams dins la desapareguda església de Sant Pere a la plaça de Catalunya. Generalment durant la benedicció els fidels alçaven els rams, i a continuació es cantava una cançó religiosa. Entre els informants de la platja hem recollit aquesta cançó religiosa, relacionada amb el Diumenge de Rams:

Avui som sant Diumenge
Sant Diumenge de Rams
les taules estan parades
de palmes i de rams (bis)
de fulles d'olivera
i un ciri molt galant.
A un cap i seu Sant Pere
i a l'altre Sant Joan (bis)
i al mig dels dotze apòstols
Déu nostre senyor gran.

Durant la tarda del diumenge, a la platja, es feia un Via Crucis pels carrers del barri marítim. Un informant recorda que els de la Congregacio de la Sang, tenien l'obligació d'anar-hi perquè sinó eren multats amb 3 pessetes. El mossèn repartia els episodis pels pocs carrers que existien a la platja i acabaven amb l'última estació a l'esglesia. Després de la Guerra, a la vila, els membres de la Congregació de la Sang es reunien la tarda del Diumenge de Rams a l'Ermita de la Mare de Déu del Camí, lloc on té la seu canònica aquesta congragació. D'allí sortien en comitiva fins a l'antic ajuntament, on baixaven la imatge del Sant Crist de la Sala de Plens i la portaven a la Parròquia de Santa Maria. Més cap al tard començava el via crucis pels carres de l'actual nucli antic, i seguint unes creus marcades a les façanes de les cases com a estacions a seguir. Després de Diumenge de Rams, tot quedava a punt per a la celebració de la Setmana Santa i la Pasqua, dies on s'unien religiositat popular, tradicions ancestrals i ganes de cloure el període de la Quaresma.

Imatge corresponent al Via Crucis de la tarda del Diumenge de Rams en el moment que les vestes passen pel carrer Hospital als voltants del 1950. Els cofrares portaven aquest dia guans blancs. (Cedida per Josep Salceda Castells)