| |
|
José
Luis Guerín
El director català, conegut pel recent èxit d'En construcción
(2000), és considerat com un dels realitzadors espanyols més
originals dels darrers temps. La reflexió sobre la territorialitat
i el pas del temps constitueixen el fonament dels seus treballs. La
trajectòria artística de Guerín (Barcelona, 1960)
s'inscriu, en un primer moment, en el cercle de cineastes experimentals
dels setanta, que duen a terme un seguit de pràctiques marcades
per la conjuntura política i l'aparició de models cinematogràfics
perifèrics.
El 1976, amb setze anys, realitza el seu primer curt. Fins al 1981 fa
curts amb súper 8, 16 i 35 mm, situats entre la línia
més personal i la més experimental, sempre de caràcter
intimista. Tots estan concebuts com un diari íntim, i ja anuncien
la sensibilitat i el gust per indagar en l'ésser humà,
que desenvoluparà posteriorment en els seus llargs.
El 1984 estrena el seu primer llarg, Los motivos de Berta, que va aconseguir
un considerable ressò entre la crítica. Innisfree (1990)
és un dels seus films més interessants. Fou fruit d'un
viatge del mateix Guerín a Irlanda, concretament al poble on
es va rodar la pel·lícula de John Ford El hombre tranquilo
(1952). Guerín descobreix que els actuals habitants del lloc
han incorporat a la seva vida quotidiana aquell rodatge i l'univers
de ficció que va generar. Es tracta d'un film incatalogable.
No és ni un documental sobre el rodatge d'aquesta pel·lícula
ni una recreació cinèfila, sinó que insisteix en
l'imaginari col·lectiu originat.
Pont
entre passat i present
A Tren en sombras Guerín fa de nou una reflexió sobre
les fronteres entre la imatge i la realitat. Es tracta d'una mena d'experiment
sensorial. Explora els racons i articulacions del temps i del llenguatge
fílmic, el misteri de la capacitat que té el cel·luloide
per capturar el temps i convertir-lo en la matèria de la seva
forma.
Hi ha dues parts. Comença explicant que es tracta d'una reconstrucció
a partir d'unes suposades pel·lícules familiars -pràcticament
invisibles a causa del seu estat de conservació-, que un advocat
francès de cognom Fleury va filmar el 1930, poc abans de la seva
misteriosa mort. Són imatges ingènues d'un realitzador
amateur que retraten la seva família a la seva mansió
de Le Thuit (Normandia) i descriuen i perpetuen així la seva
felicitat. La segona part, se centra en la interpretació d'aquestes
imatges. Setanta anys després, la càmera de Guerín
torna a la mansió, entra a la casa per oferir una nova visió
d'aquells escenaris. Intenta recrear els fragments perduts tornant-los
a filmar. Ara hi introdueix la llum, el color i el so que falten als
retrats antics.
Per tal de reconstruir les pel·lícules de la família
Fleury, l'equip de la pel·lícula va estar veient pel·lícules
familiars dels anys vint i trenta, en filmoteques, i estudiant els tics
i solucions visuals més característics. A partir de la
història de monsieur Fleury i d'imatges de persones que havien
existit, Guerín inventa un seguit d'històries que són
filmades com si ho fes el mateix protagonista (Fleury). A més,
la pel·lícula es va filmar en 16 mm, amb una càmera
vella de corda d'aquella època que van demanar a un museu. Després,
el mateix director va treballar per deteriorar-la amb elements simples
que va trobar a la seva cuina, per donar-li un aspecte antic.
Guerín defineix així el film: "Proposa una mena d'indagació
entre detectivesca i poètica entorn a les imatges d'un vell film
familiar. Dintre d'aquesta indagació, d'una forma secreta, hi
ha un petit fil conductor, on es veuen els diferents esglaons de l'evolució
de la història del cinema. La pel·lícula neix amb
imatges naïf, molt primitives, semblants al registre emprat per
Lumière. A poc a poc, aquestes imatges van revelant diferents
hipòtesis narratives; entra l'estatus narratiu en la imatge del
cinema, i més endavant va incorporant el color, el so, el diàleg,
la representació de la il·luminació, el maquillatge.
I així, sense que aquest sigui el tema, a poc a poc, es va glossant
una certa celebració de la imatge cinematogràfica."
La
mirada de l'espectador
La mirada és clau per a la interpretació d'aquesta pel·lícula.
Guerín concep el cinema com la participació de dues mirades,
la mirada del director i la de l'espectador -a qui demana una mirada
activa-, que ha de complementar la del director. "Probablement
una cosa que em preocupa de la postmodernitat és que nega i renega
d'aquest espai que entenc essencial per què el cinema no sigui
una forma d'alienació més. A la meva pel·lícula,
si la mirada de l'espectador no és atenta o no és activa,
hi ha moments en què es poden veure simplement imatges ornamentals
i mudes.
Mirada
a la història del cinema
La pel·lícula proposa, a més, un mirada a la història
del cinema. Proposa una mirada cap a enrere, cap a la infància
del cinema, però també cap a la infància del cineasta.
El títol està inspirat en el següent text de Maksim
Gorki: "Anit vaig estar en el regne de les ombres... rajos grisos
del sol travessen un cel gris... calladament, el fullatge gris cendra
dels arbres es mou amb el vent... sense que s'escolti la remor de les
rodes, el so dels passos o de les veus... No és la vida sinó
la seva ombra, no és el moviment sinó el seu espectre
silenciós... però també aquest és un tren
de les ombres..."
Tren en sombras és pura experimentació. És una
pel·lícula lenta, diferent. És plena d'imatges
complicades, fosques, belles i, alhora, descon-certants. Les seves particulars
cadències, la seva poesia i, pràcticament, l'absència
de paraules, la fan una pel·lícula que potser no agradarà
a molta gent.
|
|
