|
|
Michael
Haneke
Michael Haneke (Munich, 1942) va començar a treballar el 1967
en televisió i des de 1989 ho fa en el cinema. És un director
estimulant, punyent, tant per les històries que narra com per
la forma com ho fa. De les darreres pel·lícules estrenades,
Código desconocido (2000) se centrava en el tema de la incomunicació
i la crisi de valors de la societat occidental de final del mil·lenni;
i Funny games (1997) explorava la violència d'una manera brutal.
La pianista no és menys directa i impactant. Està basada
en la novel·la de l'escriptora Elfriede Jelinek, que comparteix
amb Haneke la mateixa mirada descarnada sobre la societat austríaca
actual (en particular l'alta societat). El director continua així
amb la seva particular pugna contra la hipocresia de la societat benestant
occidental, una crítica transmesa amb intencionada violència.
"Els que fan pel·lícules d'entreteniment són
els pessimistes. El qui és optimista intenta treure a la gent
de la seva apatia."Així defineix Haneke la funció
social del cinema.
La
vida d'Erika
Es tracta d'un drama que transcorre per l'angoixant i desesperada vida
d'Erika, una professora de piano del conservatori de l'estat a Viena,
que ens ofereix una doble faceta. D'una banda, és una dona severa,
marcada per una estricta educació i per la pressió de
la seva mare, que encara exerceix un asfixiant i egoista control sobre
ella. Erika és desagradable, absurdament inflexible amb ella
mateixa i amb els qui l'envolten, fins a extrems sàdics. Se sotmet
a un sever autocontrol emocional i els seus alumnes pateixen les seves
exigències fins al punt de ser humiliats. En una segona vida
amagada -la segona faceta de la protagonista- el seu sadisme traspassa
els límits socials i es manifesta en perversions sexuals: el
voyeurisme i el masoquisme.
L'aparició d'un home més jove en la seva vida sentimental,
un alumne atret per la seva personalitat freda i el seu talent musical,
no millorarà aquesta tendència esquizofrènica,
sinó que contribuïrà a la seva autodestrucció.
La relació estarà marcada per un continu xoc entre les
contradiccions i els desequilibris d'Erika, i la incapacitat d'ell per
entendre la veritable manera de ser d'ella. Tot plegat desembocarà
en el fracàs.
Els
actors
Isabelle Huppert, musa habitual de Claude Chabrol (Gracias por el chocolate,
2000), és la protagonista. Du a terme un extraordinari treball
d'interpretació de les passions contingudes i de la lluita interior
que es produeix en aquesta dona torturada. Huppert ja havia refusat
intervenir quatre anys enrere a Funny games, i Haneke explicava que
no hauria fet la pel·lícula si l'actriu francesa aquest
cop no hagués acceptat protagonitzar-la. Pel seu paper va rebre
el premi a la millor actriu al festival de Cannes. D'altra banda, Benoît
Magimel, interpreta el jove alumne Walter Klemmer, marcat per les perversions
d'ella i la indecisió -fins a extrems mediocres- pròpia
de la situació. Aquest paper també li va valdre el premi
al millor actor a Cannes. A més, Haneke recupera la veterana
Annie Girardot en el paper de mare.
És molt interessant el triangle i el rol psicològic que
s'estableix entre els tres personatges. Més que la qualitat de
l'argument, són impactants la majoria de les escenes -d'una gran
profunditat psicològica- i el treball dels actors. La fotografia,
a càrrec de Christian Berger, contribueix a mostrar l'acció
de forma distant, amb predomini de colors freds i plans llargs. La música
-evidentment de piano- apareix en poques ocasions. Tot plegat, no dóna
ritme, contribueix a incomodar l'espectador, a atrapar-lo i a fer-lo
partícep de la situació que es relata.
Una
pel·lícula polèmica
La pianista va rebre el Gran Premi del Jurat del Festival de Cannes.
Malgrat tot, fou una pel·lícula polèmica. S'ha
criticat que la visió de Haneke és exagerada o massa pessimista.
El que és cert és que existeixen persones que arriben
a patir molt per causa d'un autocontrol que no els deixa ser feliços.
Per això vol apropar-se al màxim a la realitat, però
sense morbositat, evitant els sentimentalismes i les moralines.
És una pel·lícula complexa, tant pel tema que tracta
com per la forma com l'expressa. Per això és d'aquelles
pel·lícules que no deixa en absolut indiferent, ni el
cor ni el pensament. Perquè és una pel·lícula
arriscada, que pot entusiasmar o provocar tot l'efecte contrari. Haneke
no mostra la realitat amb superficialitat, sinó de forma directa
i alhora distant. Alhora, ofereix una interessant lectura sociològica
i es mostra intransigent en la crítica que fa a l'alta societat
austríaca, convençut que el cinema és també
un desafiament intel·lectual i emocional per a l'espectador.
|
|
|
