|
|
Dominik
Moll
Dominik Moll (1962, Bühl, Alemanya de l'est) és un director
alemany, però educat i establert a França. Aquesta és
la seva segona pel·lícula, després d'Intimité
(1993), on ja emprava el recurs d'un intrús que pertorbava la
vida d'una família, una història de por psicològica,
amb alguns apunts de comèdia negra i, alhora, una mirada irònica
sobre la realitat quotidiana. A Harry, un amigo que os quiere s'entreveuen
les influències del mestre del suspens, Hitchcock, del qual aprèn
a crear personatges complexos i l'ambient de suspens que trobem al llarg
de la pel·lícula. En el mateix sentit, s'ha considerat
aquest film a l'alçada de Claude Chabrol, mestre del suspens
francès. La veritat és que va entusiasmar a l'edició
dels Cèsar del 2000 i es va endur quatre premis, el de millor
actor, millor direcció, millor so i millor muntatge.
Harry,
un amic oblidat
Moll comença fent un retrat de la família de Michel, dibuixat
mitjançant els crits a les filles, la influència paterna
i la rutina sexual. Són elements que donen vida a deliris de
grandesa, somnis irrealitzables que turmenten la pesada existència
del protagonista. Amb la seva dona i tres filles petites, han iniciat
les vacances i es dirigeixen, una calorosa jornada d'estiu, a una casa
de camp vella que han comprat i que estan rehabilitant.
Casualment, en els serveis d'una estació de servei d'una autopista,
retroba -més aviat redescobreix- Harry, un antic company d'escola
al qual no recordava. Harry sempre havia admirat el talent literari
de Michel, i se sorprèn de la vida mediocre que està duent.
Des del primer moment, Harry, un yuppie que contrasta amb l'atabalat
pare de família, té una presència inquietant. Tot
en ell és excessiu, des del cotxe de luxe i la rossa oxigenada
que l'acompanya fins a una confiança, una sinceritat i una generositat
que s'arriben a fer incòmodes.
Per a Michel, Harry representarà la utopia de fer possibles els
seus somnis de grandesa i, en el seu afany per ajudar-lo a fer-los realitat,
aquest desconegut amic arribarà a fer-li proposicions més
enllà de tota moral. Així, a poc a poc, a través
de petits detalls, Harry es va desvetllant com un pertorbat, i aquest
personatge aparentment quotidià s'anirà transformant en
una mena de psicokiller.
Els
actors
Sergi López, l'actor que triomfa a França, és el
protagonista. Aquí, en el primer paper que fa de dolent, la seva
actuació és excel·lent. Amb la seva mirada i les
inflexions del seu francès amb accent català, l'actor
deixa entreveure el desequilibri mental que més endavant desplega.
Per aquesta pel·lícula va rebre el premi al millor actor
europeu del 2000; i el mateix any, el Cèsar com a millor actor
protagonista. Al mes de gener va aparèixer al TCC en la seva
interpretació a Una relación privada. Igualment lloats
han estat els seus treballs a Lisboa (1999) i una mica abans, l'èxit
a Western (1997) de Manuel Poirier, amb qui havia arribat al cinema
francès i havia rodat, cinc films. Darrerament, a Sólo
mía, aquest actor català d'aspecte senzill que s'atreveix
amb tot, representa el personatge detestable d'un home que maltracta
a la seva dona.
El
plantejament
Destaquen dues coses d'aquest film. En primer lloc, el guió i,
en segon lloc, i aquí és on hi ha la influència
de Hitchcock, la subtilesa amb la qual fa que l'espectador es faci preguntes
fins a produir-li un desassossec inexplicable i creixent. Aquest plantejament
va recolzant en la creació d'ambients i situacions claustrofòbics,
en dies de calor, en els indrets més inhòspits. La intriga
del film funciona molt bé mentre es manté en el terreny
de les insinuacions i les expectatives, quan cada acte o frase, per
més inofensius que siguin, insinua un doble sentit o una amenaça
potencial. Per altra banda, els fets es produeixen en un ambient que
alhora és molt corrent, atrapats per problemes existencials quotidians
per a famílies joves. Així, sense fantasies, s'apropa
a l'espectador i aconsegueix un resultat igualment inquietant.
Harry és un tipus que cau simpàtic i alhora posa nerviós.
En realitat és un psicòpata amb cara de bona persona.
Com opina Sergi López: "Els dolents -de les pel·lícules,
s'entén- tenen un costat més atractiu per la seva transgressió,
perquè gaudeixen de major llibertat de la que la nostra moral
ens permet, i això produeix certa fascinació."
A Harry, un amigo que os quiere, no hi ha sang ni assassinats. Aquest
plantejament, fruit de l'obsessió i fixació, fa que "Harry
adopti la forma del monstre quan supera els -discutibles- límits
de la moralitat i es planteja anar més enllà del que dicta
el pacte social. La pel·lícula és, doncs, un thriller
marcadament fantàstic -especialment de plantejaments- on la diferència
entre el bé i el mal es dilueix definitivament; Michel aspira
a ser el que no és i Harry, en el seu intent d'ajudar-lo, li
posa a l'abast el fruit prohibit. Però el poder de la moral és
superior, en aquest cas, a les proposicions dionisíaques del
seu excompany de classe".
|
|
|
