La dimensió de la violència

Michael Haneke, probablement, el director més inquietant del cinema europeu actual. Neix a la ciutat de Munich el 1942. Estudia filosofia, psicologia i drama a Viena. Comença la seva carrera escrivint obres de teatre per als escenaris i guions per a la televisió. Des del 1970 passa a la direc-ció on desenvolupa una carrera cada cop més radical. Actualment té en cartellera La pianista, sobre el dret de les persones a satisfer la pròpia sexualitat com vulguin, encara que suposi portar-la fins al límit de les conseqüències contra un mateix. Amb tota seguretat és convertirà en un dels títols més importants de la temporada i ningú no hauria de perdre-se’l.

Funny Games podria considerar-se, aparentment, com una típica pel·lícula de psicòpates. Comença d’una manera més o menys convencional, com per satisfer el paladar dels espectadors gustosos del gènere: una parella i el seu fill es disposen a passar un cap de setmana en una casa prop d’un llac. Però arriben uns joves estranys i es desencadena una violència extrema.

La pel·lícula no és, però, banal. No hi trobem una exaltació de la violència ni de la figura dels agressors a la manera com proposen Tarantino i els altres directors del gènere, sempre desitjosos de mostrar el sadisme criminal de forma atractiva i, fins i tot, divertida. Michael Haneke aprofundeix més en la dimensió teòrica de la violència. No hi veurem escenes morboses. En un moment concret, per exemple, la mare de la família segrestada és obligada a despullar-se davant del fill. No ho veurem pas. Queda per a la reflexió final dels espectadors confessar-se si han trobat a faltar l’explicitació d’aquestes imatges; si, en altres paraules, els venia de gust veure la persona en qüestió sotmesa a pràctiques d’humiliació.

Radical del començament al final, Haneke combat la violència física concebuda com un espectacle de diversió o simple entreteniment, amb una exhibició intel·ligent i dosificada de violència psicològica. El destinatari final, l’espectador còmodament instal·lat a la seva butaca, se sent objecte d’una agressió íntima, en el més profund de la seva consciència, perquè el director —com ha explicat Juan Carlos Rivas Fraile— estableix vincles de complicitat entre els agressors i l’espectador. El primer és posat al servei del segon, l’obliga a triar les dosis de morbositat que voldria veure. Rivas, conseqüent, compara Funny Games amb Saló y los ciento veinte días de Sodoma de Pier Paolo Pasolini. Allunyades estètica-ment, totes dues pel·lícules compartei-xen, no obstant això, un mateix alè polític i moral.

Les perversions òptiques

Romà Gubern, catedràtic de comunica-ció audiovisual a la Universitat Autòno-ma de Barcelona, ha reflexionat a bastament sobre el cinema de terror i, particularment, sobre la representació de la violència a la gran pantalla. Es tractaria, en general, d’un cinema aliè als gustos de la moral dominant i establerta, que el rebutjaria per indecent i pervertit.

En un llibre seu que porta per títol La imagen pornográfica y otras perversio-nes ópticas, publicat per l’Editorial Akal, Gubern reflexiona sobre la manera com la nostra societat contem-pla la violència. D’entrada, sembla haver-se constatat que la societat humana és, paradoxalment, una societat amb una crueltat superior a la dels animals de la selva, que maten funcional-ment, per alimentar-se i sobreviure. Els homes, però, poden fruir de la mort aliena com un espectacle lúdic, com s’esdevenia en el Colosseu romà. Sembla que l’home podria trobar una gratificació personal en la vivència de la por i el dolor, especialment quan són reflectides en altres persones. Però llavors sembla legítim preguntar-se, és patològica aquesta conducta? És comportament sàdic el dels espectadors que assisteixen a un combat de boxa o a una baralla de galls, o a un debat oral a la televisió? I les persones que no s’emocionen davant la violència, són insensibles? Són encara més perverses?

La mort o el mal espectacularitzats davant d’un observador constitueixen la mort o el mal de l’Altre, que poden provocar una curiositat morbosa, la seva compassió, la seva repulsió, la seva excitació plaentera, o una barreja d’aquests o altres sentiments. Quan aquests sentiments, de vegades oposats, donen com a resultat una vivència gratificadora, llavors és legítim referir-se a un sadisme voyeur. És una activitat socialment tolerada en les pàgines de les revistes il·lustrades, en el cinema o en certs programes de televisió; i, fins i tot, se li atribueix una funció terapèutica en determinades persones que poden satisfer en el vessant imaginari les seves pulsions agressives.

Els espectadors, en general, distingirien entre la realitat i la ficció; ,i d’aquesta manera, anirien a veure films de terror però defugirien els documentals sobre operacions quirúrgiques, sobre els camps de concentració nazis o sobre les víctimes de les radiacions atòmiques.

Una qüestió que podríem finalment plantejar-nos és fins a quin punt s’estableix una complicitat en la manera com altres pel·lícules i, en general, els mitjans de comunicació afavoreixen la identificació i, posteriorment, la diver-sió de les persones en relació amb la representació de la violència sàdica. Això és el que es produeix a Funny Games: Michael Haneke implica els espectadors en el joc de la violència i la crueltat amb la finalitat última d’obrir espais de reflexió.

2001 La pianista
2000 Código desconocido
1997 Funny games
1995 Der Kopf Des Mohren
1994 71 fragmentos de una cronología
1992 El video de Benny
1989 Der 7 Kontinent

TÈCNICS
Direcció: Michael Haneke
Guió: Michael Haneke
Fotografia: Jürgen Jürges
Muntatge: Andreas Prochaska
Producció: Christoph Kanter
Vestuari: Lisy Christl
Nacionalitat: Àustria
Durada: 108 minuts

ACTORS
Susanne Lothar: Anna
Ulrich Mühe: Georg
Arno Frisch: Paul
Frank Giering: Peter
Stefan Clapczynski: Schorschi