|
|
Lukas Moodysson
Lukas Moodysson és, a més de director, poeta i autor de
cinc llibres, entre ells una novel·la. Va néixer el 1969
a Malmö, Suècia. Viu allí amb la seva dona i dos
fills, i és vegetarià. Fucking Amal és el seu primer
llarg. La seva experiència anterior en el món del cinema
es redueix a tres curts: Det var en mork och storming natt (1994) i
En uppgörelse i den undre världen (1995), treballs de curs
al Dramatiska Instituttet d'Estocolm, on es va graduar, a més
de Bara prata lite (1997). La pel·lícula d'avui presenta
una mena de conte urbà, que va sorprendre al seu país
amb un extraordinari èxit de taquilla l'any 1999, només
superat per Titanic. Aquest mateix any fou nomenada millor pel·lícula
europea de l'any. El seu segon èxit va arribar amb Juntos (Tillsammans
2000).
Segons afirma el director, la història de Fucking Amal està
centrada en l'adolescència perquè és una època
encara propera a ell i que pot comprendre fàcilment, una època
que defineix com l'edat de les possibilitats. Tracta els conflictes
i les contradiccions que s'hi donen, amb humor i desimboltura, però
amb la càrrega dramàtica que es mereixen. Sense obviar-ne
ni desmerèixer-ne cap aspecte, com a vegades es fa des de l'edat
adulta.
Una petita ciutat sueca
Elin és una adolescent atractiva, desinhibida i popular entre
els nois. Passa tota l'estona amb la seva germana Jessica, amb qui busquen
emocions fortes i pensen que Amal és una merda. Això és
el que pensen molts dels joves d'aquesta petita ciutat sueca, i d'aquí
el títol de la pel·lícula. Agnes, per la seva banda,
és tot el contrari. Hi viu des de fa mig any. No s'ha integrat
en cap grup de l'escola, és introvertida i no ha fet amics. La
seva família l'estima i intenta comprendre-la, donar-li suport,
convèncer-la de tot allò que ella mateixa té de
bo i fer créixer així la seva autoestima.
El dia del seu setzè aniversari la seva mare s'entesta a organitzar
una festa a la qual Agnes sap que ningú acudirà. Només
Elin i Jessica, que troben en la festa l'única alternativa a
no quedar-se a casa castigades, hi van. L'adolescència és
cruel i pensen que estarà bé emborratxar-se, almenys,
i jugar amb la pobra Agnes i els rumors que corren entorn al seu lesbianisme.
La pel·lícula intenta plasmar els problemes i preocupacions
de la majoria dels joves d'Amal -o de qualsevol altre lloc- en relació
amb les preguntes sobre el futur o l'amor, o d'altres de més
superficials com els gustos musicals, la roba, les festes... Etapes
-com tantes altres- de definició, en les quals un element important
és l'amor, independentment que la persona estimada sigui dona
o home.
La temàtica juvenil és pròpia de moltes altres
pel·lícules dels darrers temps, i és sabut que
gran part de les sèries de televisió amb més audiència
estan protagonitzades per personatges adolescents. Però seria
un error considerar Fucking Amal com un film per a adolescents. Aquest
no és el seu plantejament. És semblant a d'altres pel·lícules
com Krámpack (2000) de Cesc Gay, amb la diferència que
aquesta darrera pel·lícula se centrava en l'experimentació
sexual dels dos personatges masculins. Fucking Amal no proposa sexualitat
ex-plícita, i se centra en la conflictivitat que pateixen ambdues
protagonistes, no tant per l'acceptació de l'homosexualitat com
per l'amor correspost.
Elles
El tractament del relat parteix d'un realisme extrem. El ritme, el predomini
dels interiors i la interpretació d'actors no professionals recorden,
en certa manera, l'estètica del Dogma, proposada per Lars Von
Trier. A més, Moodysson utilitza altres recursos com els primers
plans, preses curtes, zooms repetits sobre els personatges i una banda
sonora amb música que acompanya els diferents estats d'ànim
pels quals passen les protagonistes al llarg de la pel·lícula.
Hi ajuden molt les interpretacions de les dues actrius protagonistes,
Alexandra Dahlström (Elin) i Rebecka Liljeberg (Agnes). Amb elles
vivim la història i ens desenvolupem. Són dues de les
actrius més joves del seu país, on gaudeixen de gran prestigi,
Liljeberg ha participat en el rodatge a Espanya d'El beso del oso amb
Ariadna Gil. El director afirma que va escollir protagonistes femenines
perquè pensa que la vida de les dones és més interessant
que la dels homes.
Potser no és una pel·lícula excel·lent,
però val la pena veure-la. És important el fet que la
història d'ambdues joves és narrada sense pretensions
didàctiques ni moralitzants. Sembla no caure en convencionalismes
i prevalen els mons interiors. Al final, ens n'alegrem. Sense més.
|
|
