|
|
Olivier Assayas
Juntament amb Benoît Jacquot (El séptimo cielo, 1997, Sade,
2000), Olivier Assayas (1946) ha estat considerat com un dels realitzadors
més interessants, personals i prolífics de l'anomenada
generació intermitja francesa, que ha après tant de la
nouvelle-vague com de l'austeritat de Robert Bresson i dels moviments
internacionals d'avantguarda de les darreres dècades.
És fill de guionista. Es va formar a l'Escola de Belles Arts
de París i té una formació que podriem anomenar
d'integral (la pintura, la literatura i les arts escèniques).
Va començar a rodar curts el 1979 i l'any següent va ingressar
a la redacció de la revista Cahiers du Cinéma. Posteriorment
va escriure guions per a Laurent Perrin i André Téchine
(a Rendezvous (1985) y Le lieu du crime (1986), i va publicar llibres
sobre cinema asiàtic i converses amb directors com Ingmar Bergmar.
Va debutar amb el llargmetratge Desorden (1986), on narra la progressiva
desintegració d'una banda de rock mediocre, i que fou un petit
èxit de crítica i de públic.
Després d'aquest film Assayas va profunditzar en un estil molt
personal. Cal destacar dos aspectes visuals importants dels seus films.
D'una banda, l'elaborat treball de càmara, amb llargues preses
i moviments imperceptiblesla qualitat pictòrica de les imatges,
dominades pels negres i els blaus. Pel que fa a les situacions, exposa
entramats narratius on retratar sense esteriotips i a través
de múltiples diàlegs i petites observacions psicològiques
les misèries i frustacions d'adults i de jòvens (tant
hi fa burgesos, marginals o intel·lectuals) de París.
És tracta d'un director molt polititzat l'eix temàtic
del qual semblen ser les pressions que pateix l'individu per a que s'acabi
adaptant a les convencions socials.
Ha estat considerat com un continuador i reformulador
de la nouvelle-vague (la majoria dels seus films està protagonitzada
per Jean-Pierre Léaud, actor preferit de Jean-Luc Godard i François
Truffat). Assayas va conquerir més tard el circuït de festivals
amb El niño del invierno (1989), sobre les complexes relacions
afectives entre quatre personatges vinculats amb un grup de teatre;
París se despierta (1991), triangle amorós entre un pare,
el seu fill i una enigmàtica dona, amb la droga i cases ocupades;
Una nueva vida (1993), el seu film més el·líptic
i claustrofòbic, amb una jove que cerca al seu pare mentre manté
una relació amb un home madur. Però la seva consagració
definitiva li va arribar amb la magistral Irma Vep (1996), protagonitzada
per Maggie Cheung -una de les grans estrelles del cine de Hong Kong
i que després es va convertir en l'esposa d'Assayas- on hi conflueixen
l'esperit de les pel·lícules mudes, el gènere d'acció
kongkonés, la nouvelle-vague francesa, la dinàmica del
cinema independent nordamericà i una mirada desesperançada
sobre l'estat de la situació del setè art en general."
La passió d'Assayas pel cinema es va manifestar a HHH (1997),
un documental per a la televisió dedicat a l'obra, la vida i
el pensament del director taiwanés Hao Hsiao-Hsien. El seu darrer
llarg, Los destinos sentimentales (2000) és un relat històric
de tres hores, protagonitzat per Emmanuelle Béart i Isabella
Huppert.
Quan acaba l'estiu i comença la tardor
A Finales de agosto, principios de septiembre, presenta una història
sobre la transició entre la joventut i la maduresa, dels moments
quan es planteja la necessitat de prendre decisions sobre què
fer amb la vida de cadascú.
El director ens demana arribar a veure la pel·lícula amb
una sèrie de preguntes plantejades -no és ell qui les
planteja- i la seva resposta la dóna al llarg de la història
que planteja. Vol mostrar la importància del primer moment en
què aquestes preguntes, per exemple quan naixem o quan morim,
sens plantegen amb veritable força. I escolleix la generació
que ara en té trenta llargs. Pot semblar l'objecte de moltes
pel·lícules, quan tot allò que es plantegen o pensen
d'ells mateixos canvia ràpidament. Només passa a aquesta
generació?
La història s'inspira tangencialment en l'amistat que va mantenir
amb un altre crític de la revista Cahiers du Cinéma, Serge
Daney, que va morir de la SIDA als anys vuitanta i trasllueix algunes
coses d'aquella relació. Els naixements i les morts deixen d'identificar-se
només amb quelcom biològic. Són quelcom més
que això, com un joc de possibilitats, d'opcions i d'oportunitats
que es tanquen.
Minimalisme
La impressió pot ser de que no passa res. Ningun dels protagonistes
explica la seva situació, simplement l'exposa. Gabriel deixa
la seva xicota, Jenny, sense deixar d'estimar-la, sense saber ben bé
perquè, al mateix temps que reemprén la seva amistat amb
un escriptor, Adrien, que al cap de poc. El film es mostra minimalista,
la seva estructura és simple: en capítols encapçalats
per un títol i una el·lipsis marcada pel títol
i dintre dels capítols fosos en negre que marquen el·lipsis
més breus com dintre d'un paràgraf, petits blocs de temps.
Plans llargs on els intèrprets gaudeixen de total llibertat,
sense una posada en escena pròpiament dita. La dramatúrgia
desapareix i queden coses fugitives i identificables per a l'espectador.
És un pel·lícula construida sobre els assumptes
més banals de la vida, aquell que tothom coneix. Tothom ha estimat,
ha perdut un amor, tothom n'ha trobat un altre. El temps passa d'una
forma imperceptible. Fins que arriba la mort contemplada pels vius.
Així comença la pel·lícula.
La informació que ens planteja no és clara ni evident
-tot i que la proposta podria semblar fàcil i tòpica-
no hi ha recerca ni moral ni sentimental, no hi ha referències.
Sembla que res passi. Així és realment? No, els canvis
es dónen i són inevitables. El director afirma: "estem
sense discurs sobre la realitat, però aquesta segueix produint-se.
La inevitable crisi en la que ens movem." La manca de referets.
|
|
|
|
Los destinos sentimentales, 2000
Finales de agosto, principios de septiembre, 1998
HHH -A portrait du Hou Hsiao Hsien, 1997
Irma Vep, 1996
Una nueva vida, 1993
París despierta, 1991
L'enfant de l'hiver, 1989
Desorden, 1986
|
|
|
|
|
|
|
