|
|
Wu
Tianming
Wu Tianming (Xina, 1939) fou el principal impulsor de la coneguda Quinta
Generació de cinema xinès a meitat dels vuitanta, que
va tenir com a màxims representants, a més d'ell, Zhang
Yimou i Chen Kaige, els quals van obtenir reconeixement en diferents
festivals internacionals. A films com Sorgo rojo (1987) de Yimou, o
Tierra amarilla (1984) de Kaige, es van rebel·lar uns talents
que superaven el cinema regit per l'esperit comunista imperant fins
en aquell moment, i expressaven, sovint de forma metafòrica,
els canvis profunds que estava experimentant la societat xinesa. Els
fets de la plaça de Tiananmen el 1989 van sorprendre Wu Tianming
de gira pels Estats Units. Això va fer que s'hi quedés
durant uns anys, on va treballar en un videoclub i va veure moltes pel·lícules.
Quan la situació a la Xina es va calmar, hi va tornar, i és
llavors quan endega el projecte d'aquesta pel·lícula.
La situació del cinema xinès continua sent delicada. El
rey de las máscaras no es va estrenar al nostre país fins
al 1999 per problemes burocràtics amb el govern de la Xina, ja
que qualsevol film ha de passar estrictes controls burocràtics
que n'aprovin els continguts, que han d'aportar en el seu missatge algun
element, diguem-ne, útil per al règim.
Un
actor xinès de carrer
Es tracta d'una història commovedora amb un plantejament senzill
centrat en dos personatges: el rei de les màscares (Bian lian
Wang) és el nom que rep un actor xinès de carrer, a la
ciutat de Sichuan, als anys trenta del segle XX; i Gou Wa, una nena
que es veu obligada a vendre's a un amo darrere l'altre per sobreviure.
El primer, frustrat després d'haver perdut el seu únic
fill, està obsessionat a trobar un hereu a qui pugui transmetre
els seus coneixements i experiències; i, alhora, compensar la
pèrdua. Tant sols un hereu mascle pot rebre aquests coneixements,
i decideix comprar un nen en un mercat, al qual anirà agafant
cada cop més afecte, fins que descobrirà que en realitat
és una nena (Gou Wa). El vell mestre, frustrat i desenganyat,
inicialment refusarà la nena.
D'aquesta manera demostra com la tradició xinesa negava a les
dones qualsevol paper social i impedia fins i tot que accedissin a l'art.
De fet, les dives de l'òpera eren en realitat personatges interpretats
per homes, com mostra el personatge de Liang a la pel·lícula.
A partir del refús inicial que fa el vell a la nena, Wu Tianming
desenvolupa la narració com un itinerari d'aprenentatge mutu
d'ambdós protagonistes.
El
guió
Allò que destaca més de la pel·lícula és
el guió, molt ben elaborat per Minguln Wei. Està desenvolupat
en tres plànols, que permeten que la història avanci:
el tràfic de nens, la vida del rei de les màscares i el
seu cercle d'amics. Amb aquests tres plànols crea contrastos
-és significatiu que el guionista procedeixi del món del
teatre-, entre nen i adult, artista i polític, òpera i
realitat, nen i nena, companyia i soledat.
A partir d'aquest guió, el director fa la resta, buscant que
cada element tingui sentit en l'elecció de cada enquadrament
i un bon tractament visual. Utilitza una fotografia de qualitat en la
qual predominen els colors suaus combinats amb altres de foscos, com
els grisos, cosa que li permet aconseguir contrastos amb tonalitats
més fortes. Recrea molt bé els carrers de la petita ciutat
xinesa als anys trenta i les tradicions xineses, com l'òpera
teatral o el teatre de màscares, aturant-se en tot de detalls.
Sap captar el pathos, o el costat més sentimental dels personatges
i de les situacions, d'acord amb la sensibilitat xinesa. Per contra,
empra un codi narratiu més propi del cinema occidental i en alguns
moments s'intueix la influència de Hollywood que Tianming va
rebre durant els anys que va estar vivint als Estats Units.
Denúncia
de la explotació infantil
En conjunt és un drama innocent, una història senzilla,
amb un missatge evident, que és el de la denúncia de l'explotació
infantil, la marginació de la dona en la societat tradicional
xinesa (és una bona presentació de la cultura xinesa i
de la seva visió del món) i el cinisme de les autoritats.
No només és una denúnicia del tràfic de
cossos, sinó del tracte d'esclava que el rei dóna a la
nena durant gairebé tota la pel·lícula. És
a dir, és una denúncia de les moltes formes d'esclavitud
que es poden donar. Però, en realitat, i paradoxalment, és
la nena la que cerca el seu futur i lluita perquè tots dos surtin
endavant. Ell, en canvi, s'abandona i es refugia de forma mediocre en
un secret -l'art de les màscares- que molts voldrien saber, però
que en realitat si el descobrissin s'apartarien d'ell.
A més de document social, la pel·lícula planteja
la importància de l'aprenentatge afectiu (procés a través
del qual el vell actor apren a estimar i a valorar la jove) i de la
transmissió de valors, a més d'una clara preocupació
pel tema de la descendència. Per ambdós motius, i perquè
arriba des de la Xina, és una pel·lícula recomanable,
que entendreix.
|
|
