|
|
Mathieu
Kassovitz
El primer llarg de Mathieu Kassovitz fou Métisse (1993). El odio
és la seva segona pel·lícula, rodada quan tenia
vint-i-cinc anys, i que va ser un gran èxit després de
ser presentada a Cannes el 1995. Així es va convertir en una
jove promesa dintre del cinema social, que a França té
seguidors, especialment entre els directors més joves. El 1997
va rodar Asesinos, en què acusava la televisió de ser
responsable de la violència actual. Després va fer una
estada curta als Estats Units d'on va tornar amb Los ríos púrpuras
(2000), un thriller influenciat per pel·lícules americanes
com El silenci dels anyells o Seven.
Aquest polifacètic director ha estat, a més, actor en
un bon nombre de pel·lícules com El quinto elemento (1997),
ha interpretat personatges als seus propis films, a Asesinos o a El
odio en el paper d'skinhead. Potser el seu paper més conegut
és el de Nino Quincampoix a Amélie (2001).
El odio està filmada en blanc i negre i comparteix alguns trets
amb l'anomenada avantguarda francesa contemporània. Per exemple,
el fet de rodar imatges amb molt poca llum i convertir-les en imatges
amb un alt contrast, apropiades per al contrapunt que domina el drama,
una denúncia de la xenofòbia, el racisme i la crueltat
de la vida contemporània a França.
El
odio
La pel·lícula narra la història de tres adolescents,
Vincent, Saïd i Hubert, al llarg de vint-i-quatre hores a la ciutat
de París. L'estructura del film és senzilla i alhora intensa:
comença a les 10.38 a la Cité i acaba a la mateixa hora
l'endemà. Narra en temps real els fragments del dia que tenen
un major impacte. Comença arran de la mort d'Abdel, un jove àrab,
a mans de la policia. Aquest fet esdevé la motivació dels
tres joves al llarg de la pel·lícula, i la violència
-continguda o manifesta- n'és una constant. Said també
és àrab, Vincent és jueu i Hubert és negre.
Tots tres, a la seva manera, s'han obsessionat a venjar aquesta mort.
El París desconegut
Kassovitz sap reconèixer el París que amaga els seus secrets
als ulls del visitant, però que existeix. Presenta els seus personatges,
la seva quotidianitat i les seves veritats. Transmet una mirada profunda,
sincera, tràgica, però alhora tendra, dels carrers d'un
París desconegut.
Es tracta d'una gran ciutat europea -podria ser qualsevol altra- multicultural,
pel que fa a la seva població, però xenòfoba, pel
que fa a les seves institucions i a bona part de la seva població,
amb una forta pressió policial, social i cultural sobre els joves
que no són europeus, ni blancs, ni rics. Per a aquests joves
la solidaritat és una cosa que es redueix al seu petit grup,
on es refugien de la persecució social i dels fantasmes dels
seus respectius països d'origen.
Aquesta mirada, agressiva i violenta, de la vida dels joves immigrants
dels suburbis de París defuig la retòrica moral de la
denúncia social i escapa a la temptació de fixar-se en
la part més afectiva de la pobresa i l'exclusió. Se centra
en la part més humana dels personatges, en els seus somnis, els
moments de tendresa, la seva amistat i privacitat, que en el seu cas
són als carrers de la ciutat.
No podem negar el caràcter de denúncia d'aquest film en
relació amb els llargs braços de la Société
-armats amb pistoles o teleobjectius- disposats a interferir. Es tracta,
doncs, d'una reflexió interessant sobre la immigració
a França -i a Europa-, sobre el racisme i, sobretot, sobre la
violènca, les causes que hi porten i les conseqüències
que té.
|
|
|
