|
|
Ferzan Ozpetek
Ferzan Ozpetek (Istambul, 1959) és un director turc establert
ara a Itàlia. El primer cop que va anar a Itàlia ho féu
amb dinou anys per estudiar art i realització. Els seus dos primers
llargs (Hamam: el baño turco, 1997 i El último harén,
1999) estaven inspirats en la societat i l'ambient de la seva Turquia
natal. Actualment viu al barri romà d'Òstia, on situa
l'argument d' El hada ignorante. Amb aquest darrer film reprèn
el tema de l'homo-sexualitat i altres alternatives sexuals que havia
tractat a Hamam: el baño turco, pel·lícula que
el va convertir en un director reconegut mundialment. Ho treballa des
d'una perspectiva novedosa, de nou -com a El último harén-
amb la col·laboració del guionista Gianni Romoli i el
director de fotografia Paquale Mari.
Es tracta d'una pel·lícula coral que reivindica la humanitat
de les relacions més enllà del sexe, orientació
sexual, origen o classe social. Ozpetek presenta un grup humà
d'aquells que a primera vista no encaixen en els valors establerts per
la societat. Remarca el gran amor que existeix entre ells, la seva manera
de gaudir de la vida i l'actitud receptiva a qualsevol que s'hi apropi,
per deixar clar que no ser convencional no significa ser pitjor, i que
les relacions entre homes i dones poden tenir múltiples variants.
Tot i això no és un retrat de la manera de ser d'aquells
que decideixen viure la seva sexualitat d'una altra manera, ni tracta
de l'homosexualitat prohibida, com feia a Hamam: el baño turco,
sinó que presenta la part més significativa i visible
d'aquest grup per posar en evidència el desconeixement i incomprensió,
que pateix per part de la societat.
La pel·lícula d'avui es va presentar al festival de Berlín
del 2001 i va rebre el premi de l'associació GEHITU (Associació
de Gais i Lesbianes del País Basc) a la millor pel·lícula
de contingut gai al festival de San Sebastián.
Un matrimoni corrent
Parteix d'un plantejament original: un matrimoni corrent, res fora d'allò
que es considera normal, rutinari, res de màgic. Antonia i Massimo
són un matrimoni que viu normalment i burgesament: casa seva,
la seva assistenta asiàtica, cadascú amb la seva feina
i els seus projectes. Només es veuen a les nits. Ella ha oblidat
les seves aspiracions personals per complaure els desitjos del seu marit,
fins a arribar a la pràctica dependència. Ell, per la
seva banda, és carinyós, però això importa
poc si també sap ser carinyós amb altres.
Sobtadament, un dia ell mor en un accident de cotxe. Segueixen a aquest
fet l'abatiment i la desolació d'ella. Arran d'una petita anècdota
comença a buscar, i trobarà que el seu marit es veia amb
una altra persona des de feia anys. Les seves recerques la porten a
Michele. Llavors, en contra del que ella voldria, ha de sentir la veritat.
Deixa de ser ignorant i això desperta tot de sentiments amagats.
Plena de ràbia i de curiositat està decidida i disposada
a conèixer aquest jove amb el qual va compartir amant, confindent
i amic, sense adonar-se que a poc a poc anirà introduint-se en
un univers radicalment diferent del seu: un grup de gais, lesbianes,
transexuals, bisexuals i heterosexuals, d'estatus econòmic i
social inferior al seu, i que conviuen en harmonia. Es tracta d'un grup
que, amb totes les seves complexitats i defectes, és refusat
per gran part de la societat, però del qual rebrà afecte
i estima, i cap al qual se sentirà irresistiblement atreta per
la seva sinceritat, transparència i generositat.
El valor de les relacions
Si alguna cosa cal destacar de la pel·lícula és
la bellesa de les relacions entre les persones, les mostres d'estimacióque
s'hi donen, les diferents maneres d'estimar, de conviure, de divertir-se...
Certament, la ignorància a què fa referència la
pel·lícula és dolorosa i lògica, però
cal veure que serveix d'impuls per decidir-se entre seguir mort emocionalment
o obrir el cor i seguir endavant.
No es tracta d'un drama, sinó que més aviat és
una història de conflictes interns i d'amor insegur. Antonia
s'adona que té més coses en comú amb l'amant del
seu marit del que ella mai hauria pogut imaginar. En entrar en contacte
amb la família de Michele veu que hi ha altres formes de relacions,
i que una família amb gais i transexuals està molt unida.
Descobreix una nova forma de viure i entendre la vida i aprèn
que no es pot reduir la percepció de l'amor i els sentiments
en funció de la tendència sexual. Sobretot descobreix
que, a més d'un amant, el seu marit amagava un altre món.
La pel·lícula pretén ser, en paraules del director,
"una invitació opti-mista a confiar en els teus semblants,
a no tenir prejudicis i a oblidar la por de parlar amb gent que parla
amb un altre idioma i que té un altre sistema de valors, o que
simplement no pensa com nosal-tres." Tot i que el final potser
és massa optimista, sens dubte el millor de la pel·lícula
és el missatge de tolerància que transmet.
|
|
