|
|
Jafar Panahi (Iran, 1960)
Panahi és una figura destacada de la revolució del cinema
iranià als anys noranta, encapçalada per Abbas Kiarostami.
La censura ha perseguit aquest director iranià des dels inicis
de la seva carrera. Ajudant de direcció de Kiarostami a A través
de los olivos, va debutar com a director amb la crònica infantil
El globo blanco (1995). Després de la seva estrena, un membre
del Parlament d'Iran va escriure un article contra la pel·lícula,
argumentant que es tractava d'un film en contra del govern, ja que defensava
el cristianisme. Amb el segon llarg, El espejo (1997) (amb guió
de Kiarostami), se li va prohibir anar a les escoles i fer proves amb
els nens. El círculo fou un fenomen cinematogràfic i polític,
però fou de nou censurat i considerat ofensiu per a les dones
musulmanes.
La detenció de Panahi a Nova York
El film és un dur alegat contra la inhumana situació de
les dones en el règim integrista iranià i a favor de la
llibertat. La història és plena de sarcasmes. El 15 d'abril
del 2001 fou detingut a l'aeroport de Nova York per la policia d'immigració
i reexpedit a Hong Kong, des d'on es dirigia a Montevideo a presentar
la seva pel·lícula al Festival Cinematográfico
Internacional d'Uruguay, i poste-riorment a l'Argentina. Hipocresia
de la societat occiental quan, poc després, l'Associació
de Crítics Cinematogràfics dels Estats Units li va atorgar
el premi Llibertat d'Expressió per la seva pel·lícula.
Panahi en féu un relat sorprenent en una carta que adreçà
a aquesta associació. "Quan vaig arribar a l'aeroport JFK,
la policia americana em va portar a una oficina i em van voler fotografiar
i prendre les empremtes digitals, donada la meva nacionalitat. Vaig
negar-m'hi i vaig ensenyar les meves invitacions als festivals. Llavors
em van amenaçar d'enviar-me a la presó, si no em deixava
prendre les empremtes. Vaig demanar un intèrpret i vaig reclamar
el meu dret de fer una trucada, i van negar-s'hi. Després em
van encadenar, com als presoners de l'edat mitjana, i em van posar en
una patrulla per dur-me a una altra zona de l'aeroport. Allí
hi havia moltes persones de diferents països. Em van entregar a
altres policies. Em van encadenar els peus juntament amb els d'altres
presoners en un banc llardós, amuntegat entre altres presoners,
sense que ens poguéssim moure. Em trobava malament, per una vella
malaltia que pateixo, però ningú ho va notar. Novament
vaig demanar fer una trucada dintre de Nova York, però s'hi van
negar. No només van ignorar els meus precs sinó també
els d'un nen d'Sri Lanka, que volia trucar a la seva mare. Tots ens
sentíem conmoguts pel plor d'aquell nen, tota aquella gent de
Mèxic, Perú, Europa de l'Est, Índia, Pakistan,
Bangladesh... Jo pensava que cada país té les seves pròpies
lleis, però no podia entendre aquest tracte inhumà.
"Finalment es va fer de dia. Va venir un altre policia i em va
dir que havien de fotografiar-me. Vaig dir que no i els vaig mostrar
les meves pròpies fotografies. No les van voler i van insistir
novament a fotografiar-me (com fan amb els criminals) i prendre'm les
empremtes digitals. De nou m'hi vaig negar. Al cap de dues hores van
venir uns altres dos oficials i em van amenaçar de foto-grafiar-me
i prendre'm les empremtes per computadora, i m'hi vaig negar de nou,
demanant altre cop que em dei-xessin utilitzar el telèfon. Finalment,
van acceptar i vaig poder trucar al Dr. Jamsheed Akrami, el professor
iranià de cine de la Universitat de Columbia, i li vaig explicar
la situació en què em trobava. Li vaig demanar que els
convencés, ja que em coneix bé, que no era la persona
que estaven buscant.
"Dues hores més tard, un policia va venir i es va endur
la meva foto. Em van emmanillar de nou i em van dur a un avió
que tornava a Hong Kong." Per ironies de la vida la seva pel·lícula
s'havia exhibit aquells dies a Nova York.
El cercle
Panahi utilitza la metàfora del cercle per contar en vuit històries
entrecreuades l'infern de les dones maltractades i discriminades. "Les
dones de la meva pel·lícula -només dues són
actrius professionals- i moltes d'altres a l'Iran, tenen una existència
que es va enfosquint implacablement. És un viatge de la llum
del naixement a la foscor d'una vida de patiments."
Precisament el cercle defineix dues coses. D'una banda, visualment la
pel·lícula comença mostrant la finestra d'un hospital
on neix una nena i acaba amb la finestra d'una presó on es tanca
el cercle. De l'altra, Panahi considera simbòlicament que "tots
els homes vivim en un cercle que ens envolta segons la nostra posició
política, la nostra condició social, el nostre context
personal. La història d'aquestes dones explica com algunes d'elles
lluiten per allargar els límits d'aquest cercle, per damunt d'unes
normes i sense por de sobrepassar aquesta línia roja que ens
envolta tots".
La crítica
La pel·lícula va obtenir el Lleó d'Or a la millor
pel·lícula de la Mostra de Venècia del 2000, els
premis de la FIPRESCI i UNICEF i una menció especial de la OCIC.
Al Festival Cinematográfico Internacional d'Uru-guay es va endur
el premi al millor film de l'Associació de Crítics de
Cine, el públic i una altra menció de la OCIC.
Panahi abandona l'univers infantil del qual s'havia ocupat preferentment
en les seves dues pel·lícules anteriors, per atendre realitats
més amargues i més relacionades amb el món dels
adults. Fa una reivindicació de la dona enfront dels prejudicis
i les rigideses dels sectors més conservadors de l'integrisme
islàmic, cosa que explica en part els problemes de distribució
del film al seu país. "Però El círculo no
és una editorial feminista, sinó un drama cinematogràfic
amb força propia -no aïlla les dones de la seva societat,
sinó com a part integrant d'aquesta societat. En aquest que les
considera resulta quasi exemplar. El film val pel seu llenguatge, commovedor
i pudorós, per l'apro-pament emocional als seus personatges i
per la reserva amb què la denúncia deriva de la imatge
i no de discursos. L'atmosfera de desencant que envolta la trama i els
personatges prové d'una mescla de recursos expressius que combina
tècniques quasi de documental amb un control molt cert de l'emoció
i la sensibilitat. Els crits de les dones que acompanyen els crèdits
ressonen en la ment de l'espectador al llarg del film, i el final tanca
el cercle, suggerint que per a aquestes dones la fugida resulta almenys
dificultosa."
|
|
|
|
|
TÈCNICS
Director: Jafar Panahi
Guió: Kambozia Partovi
Direcció artística: Iraj Raminfar
Producció: Jafar Panahi Film Production (Iran), Lumiére
& Company, Mikado (Itàlia)
Direcció de la producció: Abolfazl Laleh
Fotografia: Bahram Badaks
So: Mehdi Dejbodi
Muntatge: Jafar Panahi
Nacionalitat: Iran
Any: 2000
Duració: 90 min
|
|
ACTORS
Arezou: Maryam Parvin Almani
Nargess: Nargess Mamizadeh
Pari Fereshteh: Sadr Orafai
Monir, venedora de butlletes: Monir Arab
Elham, infermera: Elham Saboktakin
mare: Fatemeh Naghavi
prostituta: Mosgam Faramamzi
|
|
|
