Tom Tykwer i el nou cinema alemany
És un jove director de trenta-sis anys reconegut a Alemanya. Va començar als onze a fer curts amb súper 8. Posterior-ment, es va involucrar en la programació de les sales d'art i assaig i fou gerent del teatre Movie-menti a Berlín. El seu primer llarg el signà el 1993, Deadly Maria, en el qual col·laborà per primer cop amb Stefan Arndt, productor de Lola rennt, i fou escollit com el millor film de l'any per l'Associació de Crítics del seu país. El 1997 va donar-se a conèixer a l'estranger amb la pel·lícula Winter sleepers, el mateix any en què treballà com a coguionista a Das leben ist eine baustelle (La vida en obras, 1997), dirigida per Wolfgang Becker. Ha estat qualificat d'innovador, encap-çalant l'anomenat Moviment berlinès que integra una nova generació de joves directors alemanys que signen un cinema considerat avantguardista.
Els actors
Segons Tykwer va escriure el guió pensant en els dos protagonistes, l'actriu Franka Potente (Lola) i l'actor Moritz Bleibtreu (Manni). Moritz Bleibtreu es va donar a conèixer internacionalment amb el seu paper d¹Abdul a Knockin' on heavens door (Llamando a las puertas del cielo, 1997) de Thomas Jahn. Per la seva banda, Franka Potente és considerada una de les cares més atractives del nou cinema alemany des del seu debut a Nach fünf im Urwald (It's a jungle out there,1995). A la Berlinale de 1998 fou escollida, juntament amb Jurgen Vogel, la promesa més important. Ha parti-cipat en altres pel·lícules com Am I beautiful? i a Opernball. Després del seu paper de Lola, fou contractada per Hollywood, on va treballar a Blow, amb Penélope Cruz i Johnny Deep, i a The Bourne Identity amb Matt Damon. També va treballar a La princesa y el guerrero (2001), el darrer llarg de Tykwer, la seva actual parella. Twyker col·loca al costat d'aquests nous actors un seguit de veterans del cinema alemany: Heino Ferch, Herbert Knaup, Joachim Krol i Nina Petri.
Una història, tres possibilitats
La crítica qualificà el film de producció berlinesa, que s'alimenta directament de la cultura underground d'aquesta gran urbs. Reprodueix l'instant en la línia prima que separa la vida de la mort. Per això el director juga sobretot amb la seqüència temporal i executa l'acció saltant-se totes les convencions cinema-togràfiques. El guió és atrevit, amb un plantejament en tres parts que en realitat són la mateixa història amb tres possibilitats de desenllaç. La mateixa història es narra en tres ocasions però amb conseqüències diferents en funció del temps. Un joc de causa-efecte en el qual un sol segon de retard pot provocar situacions completament diferents i determinar el desenvolupament de la pel·lícula. Alguns crítics apunten a certa interactivitat passiva, en la qual l'espectador, en funció d'unes pautes, pot fer transcórrer la història d'una manera o d'una altra depenent dels mitjans que elegeixi.
Lola, una noia amb el pèl de color roig cridaner, rep una trucada desesperada del seu xicot, Manni. Acaba de perdre alegrement una bossa amb 100.000 marcs que ha d'entregar al cap de vint minuts a un tipus mafiós per a qui treballa. Si no ho fa, és home mort. Lola té vint minuts per córrer per la ciutat, aconseguir els diners, i salvar les seves vides.
Estètica i estructura modernes
La idea no és nova, però sí que ho és el tractament visual que en dóna. En comptes d'un major aprofundiment en els personatges -que no arribem a conèixer en profunditat, cosa que empobreix el relat-, Twyker se centra més en l'estètica, inspirada en els vídeos musicals. Filma amb moviments de càmera en posicions tan diverses com pot. Quant al muntatge, respon a
les mateixes característiques de justesa i claredat expositiva del guió, en la seva triple combinació de circumstàncies -tres possibles desenllaços- i uti-litzant diferents materials i sistemes: color, blanc i negre, monocolor, dibuixos animats, imatges paral·leles, imatges congelades, plans alterats com succeeix a Trainspotting. Aquesta estètica la signa un director de fotografia, Frank Griebe, guardonat amb nombrosos premis, i que ja havia treballat amb Tykwer en els seus dos films anteriors.
La música
La música marca les pulsacions, el ritme, és el complement d'aquesta estètica. Tykwer, a més de director i guionista, n'és coautor amb Johnny Klimek i Reinhold Heil, i componen tots els títols de la banda, excepte l'aportació de Pills, "Rock Me". Franka Potente interpreta bona part dels temes, entre els quals destaca el tema principal, "Believe". Es tracta de música tecno-dance d'última generació ale-manya, que no cessa gairebé en tota la pel·lícula (la banda sonora té quatre minuts menys que el film), només interrompuda per breus pauses. Tot plegat contribueix a la sensació de velocitat i acceleració, i ens submergeix en una frenètica carrera.
Magre transfons filosòfic
Lola rennt fou un dels majors èxits del cinema alemany la temporada en què fou estrenada, i va batre tots els rècords de taquilla. Va guanyar el premi a la millor pel·lícula estrangera dels Independent Spirit Award 2000, el Premi del públic del Festival de Cinema de Sundance 1999 i va formar part de la Secció Oficial del Festival de Cinema de Venècia el 1998. Per arrodonir-ho, fou candidata a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1998.
El film ens planteja com uns segons poden canviar la vida de moltes persones. Juga amb el temps -els rellotges apareixen arreu-, amb coincidències, símbols i detalls. Aquest és el tema central, molt ben treballat: el sentit de la vida, el futur i el destí -una veu en off al principi formula un seguit d'interrogants existencials: qui som? d'on venim?-, altres realitats i altres vides, l'obsessió del temps perdut i la vida passada, les oportunitats desaprofitades.
Es plantegen totes aquelles preguntes sobre les diferents possibilitats que donen un nou significat a la nostra vida -introdueix petits canvis en cada part del relat que fa que tot resulti d'una altra manera-, però és la subjectivitat amb la qual una mateixa situació pot jutjar-se o percebre's la que canvia el desenllaç. La veritat no és una per a tots, depèn de l'emoció i el sentiment del moment, que a més canvia amb el temps. Ara bé, la realitat -la vida- sempre és la mateixa i el desenllaç, sempre un.
La forma expositiva és bona, no es pot negar; però no pot amagar, fins a cert punt, una significativa carència de trama dramàtica. D'altra banda, una filosofia massa magra per a un llarg: és un curt convertit en llarg. Alguns fins i tot han dit que és com la vida de tots nosaltres!, com la contingència i l'atzar de les nostres existències. No ho sabem. El millor, sens dubte, l'experimentació formal.

TÈCNICS

Direcció: Tom Tykwer
Guió: Tom Tykwer
Producció: Stefan Arndt
Edició: Mathilde Bonnefoy
Fotografia: Frank Griebe
Música: Reinhold Heil, Johnny Klimek, Tom Tykwer
Muntatge: Mathilde Bonnefoy
Nacionalitat: Alemanya
Any: 1998
Duració: 81 min

ACTORS

Lola: Franka Potente
Manni: Moritz Bleibtreu
Lolas Vater: Herbert Knaup
Nina Petri: Jutta Hansen
Herr Schuster: Armin Rohde
Norbert von Au: Joaquim Król
Herr Meier: Ludger Pistor
Frau Jäger: Suzanne von Borsody:
Mike: Sebastian Schipper
Doris: Julia Linding

2001 La princesa y el guerrero
1998 Corre, Lola, corre
1997 Los soñadores
1993 Deadly Maria