|
|
Jeremy Podeswa
Jeremy Podeswa (Toronto, 1962) és un director poc conegut aquí,
i el film d’avui tampoc no va donar-li l’opor-tunitat de donar-se
a conèixer en les sales comercials. Anteriorment, havia triomfat
amb el seu primer llarg, Eclipse (1994), en els festivals de Sundance,
Berlín o Toronto. Es confessa deixeble d’Atom Egoyan, també
canadenc, i se situa en la línia del temperament emocional que
caracteritza el cinema canadenc de directors com el mateix Egoyan o
Clement Virgo. Semblant, pel que fa al gust per les diverses lectures,
al nord-americà Robert Altman, i a Kieslowski, pel que fa a la
perspectiva moral i humana del film.
Five senses està basada en el llibre Història natural
dels sentits (1990), escrit per Diane Ackerman, i enriquida amb l’experiència
personal de Camela Frieberg —que va trobar l’amor de la seva
vida en circumstàncies inespe-rades—, amiga del director
i productora d’aquesta pel·lícula, i productora també
d’Egoyan. Precisament aquesta idea —de com les persones cerquem
l’amor i sobre el paper del destí— obsessionava Podeswa.
Reivindicació dels sentits
El temperament emocional propi del cinema canadenc es reflecteix en
les descripcions intimistes dels dilemes dels seus personatges, el trencaclosques
fragmentat de la soledat i les relacions precàriament sostingudes
entre l’estima, el deteriorament i l’esperança de trobar
un mínim de comprensió.
Aquest film és un drama intens que gira a l’entorn dels
sentits: el tacte, el gust, l’oïda, l’olfacte, la vista;
i, a més, que gira a l’entorn de les vides de diversos personatges,
cadascun buscant una connexió humana significativa i íntima.
Tots cinc protagonistes interconnecten les seves vides i els seus propis
conflictes personals arran d’un fet concret i accidental (que els
distreu de les seves ocupacions i crida l’atenció del públic
en general i dels mitjans de comunicació), com és la desaparició
d’una nena en un parc situat davant de l’edifici on treballen
tots. Aquest fet serà el fil que uneix totes les històries.
Ruth és una fisioterapeuta vídua que ha perdut el sentit
del tacte. Rachel té una filla, malalta mental a qui li encanta
espiar els altres; Robert és un addicte al sexe a qui fascina
l’olor dels seus amants. Rona és una pastissera amb un pobre
sentit del gust. I Richard, un oculista que s’està quedant
sord. Al llarg de la història cadascun descobreix una clau dels
seus dilemes vitals. Amb el desenllaç de l’incident de la
nena es produeix també un desenllaç de les seves pròpies
històries i la presa de consciència del valor dels llaços
amb els éssers humans. Les històries s’entrellacen
sense canvis bruscos ni en el guió ni en la cinta i tots revelen
al final la naturalesa humana.
«Els sentits són elementals i en connectar-nos amb el món,
ens connecten amb els altres», afirma Podeswa. «A través
de la pel·lícula espero que la gent arribi a conèixer-se
millor a ella mateixa i als altres. Mentre sentin algun tipus de connexió
que els uneixi al món natural dels sentits o a una altra persona,
o mentre els uneixi en una entesa de la universalitat de l’experiència,
quedarà el que és essencial.» El seu missatge és
optimista. Entre quedar-se tancat als altres o mantenir una postura
cínica, defensa l’opció d’abordar la vida i
les relacions —no sense esforç— amb optimisme.
La producció
Es tracta d’un projecte que va tardar sis anys a fer-se realitat
per problemes de finançament, i que va començar a gestar
durant els dos anys que va estar viatjant coneixent a gent després
del seu primer llarg, Eclipse (1994), on mostrava els efectes d’un
eclipsi sobre diverses persones que acaben revelant el costat més
obscur de les seves
personalitats. Aquest costat més «obscur» és
el que de nou impulsa el director a Five senses.
El calendari de rodatge fou molt dur. En alguna ocasió es van
arribar a filmar fins a tretze escenes diferents en un sol dia. La pel·lícula
es va ambientar en vint-i-cinc localitzacions diferents de la ciutat
de Toronto durant el mateix nombre de dies. El departament de producció
va recórrer tots els racons d’aquesta ciutat buscant localitzacions.
Finalment, a l’Ontario Heritage Centre es van disposar dues plantes
per a diverses escenes.
La crítica
Podeswa va rebre per aquesta pel·lícula el premi al millor
film als Geni Awards 2000 —una cosa semblant als Oscar en versió
canadenca— on concorria amb vuit nominacions, entre elles les de
millor direcció, millor guió, millor actor, millor actriu
i millor fotografia. També rebé el premi al millor film
al Toronto International Film Festival 1999. I fou lloat per la crítica
interna-cional a Cannes aquell any.
La història en ella mateixa pot semblar artificiosa. Tot i això,
Podeswa sap ocupar-se subtilment dels sentits i centrar-se hàbilment
en les històries personals de tots cinc protagonistes, donant
especial importància a valors més universals com són
la naturalesa de l’aflicció, la soledat i la comunicació.
No obstant aquests mèrits, no s’han estalviat crítiques
a la pel·lícula, com la feta des del New York Times en
la qual s’afirmava que «és tan dolenta narrativament
parlant que no té sentit; l’esforç per ocupar-se
de cadascun dels sentits és tan esquemàtic, que el transfons
de la pel·lícula queda simplement entre aquestes tenebres.»
També se li ha criticat ser massa lenta. És cert, però
la voluntat del director és de fer partíceps els espectadors
dels seus plantejaments. Jeremy Podeswa intenta, com ho feu a Eclipse,
bastir una trama sobre el misteri i la dificultat per suportar i comprendre
els altres en les nostres vides, i ho fa aturant-se en tot de detalls
perquè l’espectador s’identifiqui amb els personatges.
I en el fons, la idea al voltant de la qual gira tot el film: l’obsessió
humana de racionalitzar-ho tot i oblidar la comu-nicació dels
sentits, que, per contra, ens inviten a omplir-nos de vida, a descobrir-nos
més a nosaltres mateixos. El dia que puguem olorar l’amor
potser serem més feliços.
|
|
