|
|
Un film sobre el problema del País Basc
El film trasllada a la pantalla la problemàtica basca. Davant
d'una pel·lícula com aquesta és fàcil deixar-se
portar per reaccions i opinions generalistes o demagògiques i
exaltades, com les que apareixen sovint alguns diaris i mitjans de comunicació
de l'Estat. Per això són més aclaridores les paraules
de Carlos Saura en la presentació del film a la Setmana de la
Crítica de Cannes: "Evitant la trampa del sentimentalisme
i de la obvietat, Asesinato en febrero conta la vida de dos absents,
dos assassinats que van prenent cos i renovada vida a través
dels records dels seus familiars, ara meravellosos actors sorpresos
en la seva quotidianitat, excepcionals testimonis d'unes vides truncades.
Un document emocionant, únic i irrepe-tible, que obliga a la
reflexió. Si s'executa un home, no s'està assassinant
d'alguna manera tots els homes?" I afegeix Querejeta: "El
contingut últim de la pel·lícula és un absolut
i frontal refús a la pena de mort."
Podien haver escollit qualsevol altra data i qualsevol altra víctima.
Trien l'assassinat de Fernando Buesa i el seu escorta, Jorge Díez
Elorza, assassinats el 22 de febrer del 2000 en un parc de Vitòria.
Querejeta explica: "Vaig sentir la notícia de l'assassinat
de Fernando Buesa i el seu escorta a Madrid, en un taxi, i em vaig sentir
tan colpejat en sentir allò, que vaig fer un crit sense adonar-me'n.
Almenys això és el que em va dir després el taxista.
Quan vaig arribar a casa, vaig sentir la necessitat de dir, de contar
alguna cosa, no sabia què; i vaig començar a omplir folis
fins que, a poc a poc, aquella necessitat va començar a prendre
forma. I vaig seguir escrivint."
El costat humà de la tragèdia
Coneixem Elías Querejeta, que ja havia tingut alguns èxits
de públic i de crítica, com La espalda del mundo. Per
la seva banda, Eterio Ortega, tot i ser un director amb l'experiència
d'una trentena de documentals per a la televisió, a més
d'espots publicitaris, era el primer cop que s'enfrontava a un llarg.
El film es nodreix a parts iguals del documental i de la narrativa cinemato-gràfica.
Es tracta d'una tragèdia protagonitzada per actors que no són
professionals. És el relat de dues històries paral·leles.
Una, la dels sentiments que desvetllen els familiars de les víctimes
d'un assassinat real, el de Buesa i el seu escorta. L'altra, intercalada
amb imatges, en què una veu en off explica la forma com es prepara
un atemptat i la terminologia emprada pels terroristes. Ambdues parts
desem-boquen en el mateix fet del qual es partia, cosa que també
dóna al docu-mental la seva pròpia càrrega de relat
dramàtic.
"El nostre objectiu era reconstruir la part humana de tots els
personatges, incloses les víctimes. Acostuma a sentir-se en els
mitjans de comunicació que les víctimes són policies,
empre-saris o treballadors, però les notes de premsa mai ofereixen
el costat humà de les famílies, el sentiment de pèrdua.
Hi ha un moment en què els mitjans ja no t'estan al damunt i
les coses comencen a veure's d'una altra manera. Hem copsat aquest moment
d'absència sense cedir ni un mil·límetre al sentimen-talisme."
Sobta el fet que no se cita en cap moment el nom de qui assassina. "No
cal", diu Querejeta, "és allí, present, es nota."
Es veu materialment en forma d'abstracció en la por i el terror
que hi ha en la societat. Aquest és un dels aspectes més
interessants del film, tant formals com de fons. No hi ha cap veu en
off, cap comentari extern, cap subratllat, cap èmfasi: tan sols
dues dones i dos avis que miren d'explicar-se allò que no té
explicació, que intenten conviure amb el dolor i el desgavell
intern de sentiments que pateixen. El drama personal de les famílies
dels assassinats. Per a ells la pel·lícula ha estat una
forma d'alliberar part del dolor que porten a dintre i posar així
de manifest el patiment injust que es produeix amb cada assassinat.
El muntatge
Asesinato en febrero està feta amb matèria de document;
però, en canvi, és aliena a les seves imatges la impressió
d'atzar o d'improvisació. Hi ha una minuciosa posada en pantalla,
molt elaborada. "És una d'aquelles pel·lícules
-diu Querejeta- en les quals no s'ha deixat res, ni un fil a l'atzar;
ni, en realitat, es pot. En el moment en què vam tenir a la mà
el primer guió, el vam rodar. I quan vam veure el primer muntatge,
en vam iniciar un de nou que el complementés i el perfeccionés,
que va donar lloc a un altre muntatge; i la insatisfacció per
aquest tercer ens va dur a un nou rodatge, el muntatge del qual ens
va dur al següent. I així, en successives voltes sobre el
mateix, es va fer Asesinato en febrero. Fou la nostra manera de fugir
de qualsevol forma d'atzar, de no voler dependre del que ens fes cap
a les mans, de no haver d'agafar imatges al vol."
La crítica
La pel·lícula es va presentar a la Setmana de la Crítica
del Festival de Cannes i fou exhibida amb èxit de crítica
als festivals de San Sebastián i de Sundance. És cert
que no resol cap problema -no és la seva missió- però
parla deixant de banda demagògies i crueltats -no hi ha política
ni polítics-, sense més pretensions. Només pretén
transmetre una situació i uns sentiments. El seu plantejament
és diferent al de les altres dues pel·lícules inspirades
en el tema basc que es van estrenar el 2001, La voz de su amo d'Emilio
Martínez Lázaro i El viaje de Arián d'Eduard Bosch.
És obvi que només iniciar-se la pel·lícula
hom es troba amb el dolor que pateixen els familiars, però cal
copsar-lo, veure'l i sentir-lo. El més important és que
no s'està atiant el clima de violència: No ho pretén
ni en els continguts ni en les formes. Demostra i plasma el valor universal
de la barbàrie que pateix tota una societat, on no tenen sentit
ni patriotismes ni nacionalismes -ni d'uns ni d'altres- i on, per des-comptat,
queda negada la llibertat.
El conjunt té un resultat eficaç: abandonar la lectura
social i política del terrorisme per penetrar en el dolor dels
éssers estimats. Uns parlen de perdó, altres d'odi, altres
de Déu, altres de silenci; però tots parlen del que els
han pres només per un grapat d'idees.
|
|
