FITXA TÈCNICA

TÈCNICS

Direcció: Otar Ioseliani
Guió: Otar Ioseliani
Producció: Martine Marignac
Fotografia: William Lubtchansky
So: Florian Eidenbenz
Música: Nicholas Zourabichvili
Muntatge: Otar Ioseliani, Ewa Lenkiewicz
Nacionalitat: França, Suïssa, Itàlia
Any: 1999
Durada: 118 min

ACTORS

Nico Tarielashvill: fill
Lily Lavina: mare
Philippe Bas: motorista
Stephanie Hainque: noia del bar
Mirabelle Kirkland: criada
Amiran Amiranashvili: Hobo
Joachim Salinger: rodamón
Emmanuel de Chauvigny: amant
Otar Ioseliani : el pare
Narda Blanchet: dona vella
Yannick Carpentier: servent
Alix de Montaigu: amo del café

FILMOGRAFIA

2002 Lundi matin
1999 ¡Adiós tierra firme!
1996 Brigands, chapitre VII
1994 Seule, Georgie
1992 La Chasse aux papillons
1989 Et la lumière fut
1988 Un petit monastère en Toscane
1984 Los favoritos de la luna
1983 Sept pièces pour cinéma noir et blanc
1975 Pastoral
1970 Había una vez un mirlo cantarín
1969 Dzveli qartuli simgera
1968 Giorgobistve
1964 Tudzhi
1961 Aprili
1959 Sapovnela

Otar Ioseliani
Otar Ioseliani (Tblisi, Geòrgia, 1934) és un director important i alhora pràcticament desconegut al nostre país. Va estudiar a l'Escola de Cinema de Moscou i va treballar a l'antiga URSS, fins que el 1982 va decidir establir-se a França, fugint dels recels de la sensura soviètica. El Festival de Cinema de San Sebastián va redescobrir-lo didicant-li una retrospectiva el 2001. És autor de films com Había una vez un mirlo cantarín (1971), Pastoral (1975), Los favoritos de la luna (1984) o un documental per a la televisió amb el títol Euzkadi (1982) rodat al País Basc.
El seu cinema es caracteritza per la forma particular de contar històries i transmetre emocions. Els seus films no responen a cap lògica narrativa -a vegades són hiperrealistes i altres poden ser surrealistes-, ni a cap model esablert, sinó a una complerta llibertat personal. ¡Adiós tierra firme! tracta sobre la joventut i el procés de maduresa, però sobretot, de com cada persona es veu obligada a trobar el seu lloc a la vida -no sempre ho aconsegueix- i, a la vegada, és un retrat de la lluita, no tant entre classes com entre diferents status socials.

Vides empresonades
Nicolau és un adolescent de 19 anys que pertany a una família rica, exemple de l'alta burgesia decadent de final de segle. Al seu voltat giren la resta de protagonistes. La seva mare, una excèntrica dona que dirigeix la família i els negocis i el seu pare -interpretat pel propi Ioseliani-, alcoholitzat, sembla tenir una regressió a la infància i no té altra funció dins de la família. Nicolau disfruta de tot allò que vol i, en canvi, treballa a la ciutat de fregaplats i de rentavidres. Conviu amb un grup de companys, joves de l'extrarradi parisenc, als quals amaga la seva condició i amb els quals comparteix experiències i borratxeres, fins que un un atracament els portarà a ser detinguts per la policia.
El director comentava que tots ells viuen en una gran presó. "Són presos dels seus propis desitjos. Tots els personatges tenen el somni de sortir del seu tipus de vida per tenir-ne una de millor -si més no diferent-, la presó pot ser el chateau on viu el jove protagonista i, per a un altre personatge, pot ser el carrer del qual no pot sortir. La presó és el seu estatus social". Tothom somia sortir de les seves pòpies presons i trobar un altre espai on sentir-se millor, sovint sense saber bé quin és aquest espai -fisic o espiritual- ni què és el que se cerca.

Valoració
És propi del director recórrer a simbolismes. Així, adéu a la terra ferma era l'expressió emprada pels mariners per despreciar -com fa el director- la vida sedentària i expressar la felicitat d'evadir-se. Però, al mateix temps, és allò que el mariner anel·la quan està a la mar, però que de nou el fastigueja només posar-hi els peus. Tornar al lloc d'on pretenia fugir -com farà el protagonista-significa, malgrat tot, madurar. Això és, malgrat tot, també, tornar-se passiu, o ressignat, en el pitjor dels casos, allò que el director més critica.
El primer que sobta d'aquest film són els escassos diàlegs que conté i la forma com explica les vides dels diferents personatges al París dels nostres dies i a les seves immediacions. Per a Ioseliani el cinema ha d'estalviar la paraula per a donar pas al gest. Aquests gestos prefereix filmar-los desde una certa distància per tal de desdramatitzar-los, o bé convertir-los en comèdia.
A Ioseliani també li agraden els personatges estrambòtics i extravagants. Ens presenta la realitat d'aquestes persones, des d'aquesta distància, com un conjunt de petites històries entrellaçades amb una ironia incisiva i un cert punt de tristesa, com una comèdia de la qual riem, però que en realitat retrata la dramàtica i pura realitat, que tant pot donar-se a París, com es dóna a Berlín o Madrid, per exemple. En conjunt és una crítica al món actual, a les seves aparences i a les seves realitats. I la moralina final no ens agradaria pensar que és aquella de que ningú pot escapar al seu destí.