EL PRETORI

Publicat en el Butlletí del Sindicat d'Iniciativa i Turisme de Tarragona, 1.996 núm. 10, pàgina 9

Si fa uns anys es podia creure que no es donaven prou a conèixer els monuments interesants que hi ha a la nostra ciutat, afortunadament en els nostres dieses dóna el cas contrari i és una satisfacció poder mostrar-los als visitants. Un d’aquest monuments –i un dels més singulars- és el Pretori.

El monument que coneixem amb el nom del Pretori formava part d’un palau que va ser la residèmcia oficial dels pretors, d’on li ve el nom. La seva construcció va ser ordenada probablement per l’emperador Octavi August, que hi passà temporades, raó per la qual el palau es coneix també com a Palau d’August. Pons d’Icart fonamenta això últim en la troballa d’una medalla o moneda de Juli Cèsar August al desmuntar una volta d’una casa que, segons suposa, devia pertànyer al recinte del palau, que era d’unes dimensions extraordinàries. Abarcava els carrers de la Nau i Cavallers, les portes principals coincidien amb el Fòrum de la part alta de la ciutat i també amb la galeria reservada als espectadors del Circ, lloc aquest últim del qual desitjaríem que s’aprofundissin les recerques a fi de conèixer de manera més concreta nous elements de la història de la ciutat.

Sota la construcció s’hi trobaven les carnificines o presons, per la qual cosa se suposa que en algun lloc del mateix edifici hi havia el praetorium o sala on es jutjava els criminals.

Presa la ciutat pels visigots i enderrocats quasi tots els monuments, sembla que en aquest palau s’hi va allotjar el Duc, governador de la provincia Tarraconense en l’època goda. Hernàndez Sanahuja creu que els àrabs possiblement van destinar l’edifici a allotjament de tropes.

Com en tantes altres coses, també en la història hi ha suposicions. Així, és possible pensar que durant la conquesta de la ciutat en el 1118, Robert d’Aguiló es va instal·lar en el palau, va reparar-ne els murs i va fortificar-lo.

Els esdeviments que van tenir lloc desprès, feren que el rei d’Aragó s’apoderés d’aquesta fortalesa, en la qual va realitzar diverses restauracions per destinar-la a la seva residència. D’aquí va sorgir el nom del Castell del Rei, on van viure els primers monarques. Acabades les guerres de Successió l’any 1715, Felip V va obligar a mantenir tropes a Catalunya i al Castell del Rei se’l va nomenar Quarter del Rei.

El monument que resta avui en dia i que, com hem dit més amunt, formava part del Pretori o palau d’August, se’l designa també de vegades amb el nom de castell de Pilat. Es desconeix d’on prové exactament aquesta denominació, que va ser trobada per primer cop en el programa de les festes que van celebrar l’any 1775 amb motiu de la inauguració de la Capella de Santa Tecla. Una tradició popular diu que Pilat era fill d’un pretor tarragoní i que havia nascut a Tarragona. D’altres troben el seu origen en una làpida que en el segle XVI hi havia vora de l’edifici i que restava dedicada a un prefecte de la cohort de Pilat.

Alguns també suposen que des de la finestra del manament –que era a la part del castell que va ser enderrocada- s’havia publicat l’Edicte d’Octavi que determinava que tothom havía d’inscriure's a la ciutat on havia nascut, la qual cosa hauria propiciat que el naixament de Jesús es produís a Betlem. La base que es pren per afirmar això són les paraules Darum Tarracone que constaven en els annals de Roma. Amb tot, el savi agustí P. Flórez va mostrar ja l’any 1752 que aquests arguments estaven equivocats.

Amb la Guerra de la Independència, quan es va evacuar la ciutat el mariscal Sutchet va decretar les voladures dels principals edificis, i el general francès Bertoletti va ser l’encarregat de fer col·locar les mines abans d’abandonar la ciutat el 18 d’agost del 1813, enderrocant, entre d’altres, gran part d’aquest edifici.

Recuperat sortosament en els nostres dies –ja que abans de la darrera restauració havia servit com a presó-, constitueix un dels principals Museus de la ciutat, lloc de visita obligada per arribar a copsar una part molt important de la història de Tarragona.

Ambròs Domingo i Murtra