PREGÓ DE LES FESTES DEL ROSER

Pregó de les festes de l'any 2002 (1 d'octubre de 2002)

Així, amb aquestes mateixes paraules, iniciava la col·laboració en el programa de les festes del any 1988 el meu cosí, ja desaparegut, n’Antoni Murtra. He volgut començar amb elles aquest pregó de festes no només per avivar una memòria massa sovint arraconada, sinó també i sobretot perquè, al meu parer, aquestes paraules descriuen de manera molt fidel una cosa tan quotidiana però alhora tan sorprenent com el desig diari de fer coses, en definitiva el desig de viure, desig que és el ressort que mou l’activitat humana i, és clar, que mou la celebració de qualsevol festa, també de les nostres festes.

Aquests dies en què s’honora a la verge del Roser el nostre barri adquireix un protagonisme important. Hem previst actes religiosos i actes lúdics per la celebració de la festivitat, actes que, potser això no caldria dir-ho, no s’organitzen per si sols, sinó per la gran voluntat que posem els veïns: voluntat de celebració (el desig de fer coses, de viure, al qual em referia abans), i voluntat d’acollir a tots aquells que vulguin acompanyar-nos i gaudir amb nosaltres de l’alegria de la festa. Doncs bé, és precisament d’això del que voldria parlar aquí avui. M’agradaria saber evocar en aquest pregó alguns, només uns pocs, fets de la història del nostre barri. Voldria evocar alguns dels fets que van contribuir al sorgiment i al manteniment, primer de la devoció per la verge del Roser, i després de la celebració de la festa.

Dic que voldria evocar només uns pocs fets no únicament per raons de temps, sinó també per desconeixença, perquè la història que no escrivim ni expliquem als nostres fills desapareix per sempre més de la memòria. Per contra, allò que recordem, i recordem selectivament, ens acompanya mentre vivim i, d’alguna manera difícil d’explicar, sense saber per què precisament aquell record i no pas un altre, passa a ser part de nosaltres. Jo vaig néixer en aquest barri. Els meus pares vivien al tercer pis de la casa número 2 del pla de la Seu. En els baixos de l’edifici hi havia una espardenyeria, l’espardenyeria de la senyora Miquela. Els meus records més clars d’aquella època, de quan jo tenia quatre o cinc anys, són les moltes estones en què m’entretenia jugant amb la senyora Miquela mentre la mare treballava a la botiga del negoci familiar. De ben segur que moltes altres coses succeïren al meu voltant en aquella època, però el que mai no he oblidat són aquelles estones a l’espardenyeria. La memòria és selectiva i capriciosa; però només allò que recordem passa a formar part de la nostra història.

Començaré parlant sobre l’origen de la devoció per la verge del Roser. El bon amic en Jordi Morant i Clanxet fa referència en un escrit a la presència a la ciutat de l’Ordre dels Pares Dominics en el segle XIII, propagadors, com se sap, del sant Rosari. Aquests monjos construïren el seu convent en el Camp de Mart, prop del camí de l’Àngel, fora els murs de la ciutat. Amb el pas dels anys els religiosos acabaren per establir-se a l’interior dels murs de la ciutat, primer al Pallol i després al convent de la plaça de la Font. Però malgrat aquest trasllat a la plaça de la Font l’any 1693, la presència dels dominics continuà al Pallol amb les monges de la mateixa congregació, conegudes com les monges del Beateri de Sant Domènec. Fou aleshores que la baixada i el portal prengueren el nom del Roser: Baixada del Roser i Portal del Roser. És aquest probablement el primer indici d’una gran devoció a la Verge arrelada sota l’advocació del Roser.

En el nostre barri la devoció per la verge del Roser es concretà ben aviat en una capelleta amb la imatge de la verge, al carrer de Merceria, si bé en un primer moment no s’ubicà en el mateix lloc a on es troba actualment. Ens diu en Salvat i Bové que en un principi la capelleta estava instal·lada al peu de la Torre del Castell del Patriarca, a la cantonada mateix amb el carrer de Merceria, i que donava possiblement nom al carrer del davant, l’actual carrer Calderers, anomenat fins aleshores carrer d’en Llaseras, i que passà per raó de la imatge de la verge a anomenar-se carrer de la verge del Roser.

Hi ha diferents dades que corroboren aquesta denominació de l’actual carrer Calderers. En el llibre d’actes municipals, i referent a l’entrada oficial de l’Arquebisbe Manuel de Samaniego el 21 d’abril de l’any 1722, es pot llegir el següent, cito:

També apareix mencionat aquest carrer en l’entrada oficial del arquebisbe Pere de Copons, el 27 de juny de l’any 1729. En aquesta ocasió es diu, cito, que:

Bé, aquests són alguns dels fets històrics que ens permeten constatar l’existència de la veneració per la verge del Roser. Vista així, però, vista en la distància que el temps dictamina, la història dels fets sembla gairebé sempre anònima i, en qualsevol cas, molt llunyana, com si les persones que vivim una vida normal, la majoria de nosaltres, amb una feina comuna, amb la nostra família, res tinguéssim a veure amb el curs dels esdeveniments. Però això no és així en absolut. Tal i com deia al començament, no són sinó els desitjos de fer coses, les accions de les persones, en definitiva les nostres accions, les que contribueixen a construir la història. I és per això que voldria fer-me ressò d’alguns fets concrets duts a terme per veïns del nostre barri amb la finalitat de preservar la veneració per la verge. Alguns d’aquests veïns són ara ja anònims per nosaltres, però sense el seu concurs el relat dels fets, la història, s’hagués escrit amb una altra lletra. Donaré tres exemples.

Primer exemple: quan va ser dinamitat el Castell del Patriarca pels francesos, l’any 1811, un grup de veïns salvà la imatge de la verge del Roser; la recollí i la guardà amb molta cura fins que, en edificar-se la casa núm. 12 del carrer de Merceria, la col·locà en la mateixa capelleta en la qual es troba actualment.

Segon exemple: el 18 d’octubre del 1885 els veïns del barri van retre culte a la verge portant la seva imatge, la mateixa de la capelleta, en la processó general que s’inicià a la Catedral en acció de gràcies per l’acabament de l’epidèmia de còlera que havia patit la Ciutat. La veneració per la verge es mantenia.

Tercer exemple: el mes juliol de l’any 1936 començà el saqueig i crema d’imatges i d’objectes de culte religiós. Durant la nit del dia 21 d’aquest mateix mes de juliol hi hagué avalots per la part vella de la ciutat sense que els avalotadors aparentment no se n’adonessin de l’existència de la capelleta de la verge del Roser. Coneixedors, però, del risc que corria la imatge de la verge, durant la matinada de l’endemà els veïns del barri en Joan Clotet i n’Andreu Ramon s’avançaren i tregueren a temps la imatge de dins la capelleta sense trencar el vidre, donant a entendre que havia estat destruïda a propòsit. Mossèn Salvador Ramon, de tots conegut, i germà de n’Andreu Ramon, ens explica en el programa de festes del Roser de l’any 1983 com la imatge va quedar guardada sense cap protecció en un raconet de la sala d’on la van treure, precisament darrera la porta on donava a la fornícula. D’aquesta manera la primitiva imatge actual se salvà d’una destrucció segura. En acabar la Guerra Civil la imatge es va fer restaurar i pintar. La imatge i els àngels els restaurà en Salvador Iglesias Icart, dotant-los de nous ciris amb il·luminació elèctrica. La capelleta fou decorada l’any 1967 pel professor de l’escola Taller d’Art i ceramista Ramon Carreté.

Són pocs exemples, sí, però significatius del que he vingut repetint: som les persones les que dia a dia, amb petites accions construïm la història.

Hi ha la devoció, dèiem, i hi ha també la celebració popular al seu entorn. Si bé la devoció per la verge del Roser arrelà ben aviat en el nostre barri i es mantingué amb regularitat, la celebració de festes populars va tardar més temps a arrelar, sent a més a més aquestes festes sovint espaiades en el temps i de no gaire envergadura —tal i com ha succeït també en d’altres barris, com ara en el del Cos del Bou.

Podem dir que les festes populars en honor a la verge del Roser s’iniciaren l’any 1925, amb força impuls, amb un entusiasme gran, amb moltes ganes i amb ànim de continuïtat. Qui promovia aquestes festes era sens dubte un jovent sa i amb empenta, on destacava com a cap de colla i ànima del grup en Joan Clotet i Serra. És ben probable que tot hagués succeït com segueix: el sogre d’en Joan Clotet, en Josep Espinach, una persona molt activa i que en aquell temps feia exactament quaranta anys que exercia de campaner a la Catedral, devia animar sovint al seu gendre dient-li que "s’havia de fer una festa", que "s’havia de fer una festa al barri". Arran d’aquesta insistència, afavorida possiblement pel quarantè aniversari d’en Josep Espinach com a campaner, els esdeveniments es van precipitar i els veïns es van animar i van formar una comissió de festes. Tot això sembla que va succeir —tal i com passa sovint, de vegades massa sovint, fins i tot avui dia—, molt a corre-cuita.

I dit i fet. Els veïns es van posar a treballar: van muntar dues columnes a l’entrada del carrer de Merceria pel costat de la plaça de les Cols, una a cada cantó, coronades amb unes torretes amb uns arbrets ruixats de farina pel damunt que donaven una gran vistositat. També van penjar per tot el carrer una gran quantitat de fanalets i de serrells de paper enganxats amb midó i fils. La novetat va ser un èxit, ja que després de la festa major de Santa Tecla no hi havia cap altra festa a la ciutat, de manera que les festes del nostre barri tingueren una gran concurrència de gent.

Tan gran va ser l’èxit que l’any següent, el 1926, els veïns estaven animats i ben predisposats a repetir la festa, que aquest cop s’organitzà amb més temps i millor. S’instal·là un arc de fusta de forma quadrada, construït per en Vicent Roca i per en Francesc Salas, fusters tots dos, i pintat per en Bartomeu Corbella i per en Magí Guinovart —conegut com Maginet —, germà aquest últim d’en Josep Guinovart, un altre gran impulsor de les festes. Però la sort, la bona sort, no acompanyà aquesta vegada, perquè el dia de la inauguració dels actes, el dia 5 d’octubre, que era dissabte, va bufar un fort vent de tramuntana acompanyat d’un aiguat tan fort que va destruir gairebé tot el guarniment del carrer. Això va fer que es decidís ajornar les festes a la setmana següent. Aleshores els veïns van emprendre l’enorme feinada de refer tot el que s’havia malmès: van fer novament serrellets i van repintar el que l’aigua havia despintat, tot això amb un esforç i un entusiasme lloables, a fi de dur a terme les activitats previstes com si en realitat, malgrat el fort temporal de vents i aiguats, res no hagués succeït.

Per la festivitat del Roser de l’any 1927 els organitzadors van preveure que, davant la gran concurrència de tarragonins en les festes dels anys anteriors, es podrien construir unes llotges. Es va encarregar a en Vicent Roca i a en Francesc Sales que compressin les fustes i que construïssin les llotges, i a en Magí Guinovart i a en Bartolomé Corbella que se n’encarreguessin de la pintura i de pintar-les. Se’n van construir quaranta-vuit, de llotges, i es va aconseguir que les autoritats els permetessin de posar-hi sis cadires en cadascuna. Es llogaren les llotges a quinze pessetes pels dos dies de ball. D’altra banda el preu de la entrada a l’envelat era d’una pesseta, i per no pagar impostos sobre el preu d’aquestes entrades en lloc d’una entrada es donaven deu paperets que portaven un número i que costaven deu cèntims cadascun d’ells, sumant així el total d’una pesseta. La gent del barri no pagava res per l’entrada al ball, a menys que llogués una llotja —aleshores havia de pagar les quinze pessetes corresponents. Va anar tanta gent al ball aquell primer any, que entre les entrades i les llotges es van fer dues mil quatre-centes pessetes. Fem quatre números: si descomptem d’aquests diners el preu de les llotges, això vol dir que almenys mil sis-centes vuitanta persones van pagar l’entrada al ball. Si recordem que la gent del barri no pagava entrada, això ens pot donar una idea força aproximada de la quantitat de persones de la ciutat que se sentia atreta per les festes populars del nostre barri. Aquests balls eren amenitzats, alternant els anys, per les bandes dels regiments d’Amansa i Luchana, regiments que estaven ubicats a Tarragona, com sens dubte molts de vostès saben.

A més a més dels balls, els actes programats per les festes eren diversos i molt variats. L’any 1928, per exemple, va haver-hi com a novetat una carrera pedestre bastant llarga: es va donar la sortida al davant mateix de la capelleta amb la imatge de la verge i els participants van haver de fer un recorregut no només per diferents carrers del barri, sinó també per fora de les muralles de la ciutat. A la cursa hi participaren força corredors: del club Gimnàstic, del Regiment Almansa, del Tarragona Futbol Club, etc., entre ells en Forcadell, el popular «campeón» que molts hem conegut. La cursa la va guanyar aquell any en Vileu, que treballava a les aigües de l’Ajuntament de Tarragona. Aquest mateix any també va haver-hi una cavalcada de carrosses, amb un recorregut que passava per la plaça de la Font i pel carrer de l’Hospital i arribava a la Rambla Nova. La millor carrossa va ser la de la casa d’arròs SOS.

D’aquest mateix any, 1926, daten també els primers gegants i els primers capgrossos del barri.

Els gegants van ser obra d’en Josep Espinach, el campaner, el qual no era en absolut escultor ni res de semblant, però sí tenia una voluntat digna de la més ferma admiració. Pensant en les festes va modelar dos motlles, i amb aquests motlles va donar vida, si se’m permet l’expressió, als dos gegants que avui anomenem el "nassots" i la "ninona".

En Josep Guinovart, que és qui en vida ens va facilitar multitud de dades sobre el barri, ens va explicar com a instàncies seves el seu cunyat va enviar al diari "La Vanguardia" les fotografies dels gegants que havia construït en Josep Espinach. Aquestes fotografies van aparèixer publicades al cap de pocs dies amb el següent peu de foto: "los gigantes de la calle Mercería", i acompanyades d’una altra fotografia més petita de l’autor, en el peu de foto de la qual es llegia: "Sr. Espinach. Autor de los dos gigantes".

En Josep Espinach va fer també un tercer gegant similar als altres, que representava un home negre amb una massa. En Josep Guinovart ens parlà llargament sobre la paciència i la voluntat d’en Espinach a l’hora de realitzar aquests treballs. N’Espinach havia gravat a la massa els escuts de les quatre províncies catalanes i li va demanar a ell, explicava en Guinovart, que la pintés. Van caldre moltes capes de purpurina perquè la massa quedés bé. D’aquest tercer gegant només en queden les fotografies de quan el van trobar en el taller d’en Espinach, taller que era ni més ni menys que la cambra on es donava corda al rellotge del campanar de la seu.

Els primers capgrossos del barri, realitzats en aquella mateixa època, són deguts a n’Emili Francesch, home que vaig conèixer i que sovint passava l’estona a la sastreria que jo mateix he tingut al carrer Merceria. Com en Espinach, n’Emili Francesch es dedicà a modelar aquestes figures de cartró també per mera afició. Un d’aquests capgrossos sembla ser que guardava una agosarada semblança amb dos veïns del carrer de Merceria, amb en Francesc Sales i amb n’Abdon Montserrat. N’Emili Francesch va fer també els capgrossos de l’Ermita de la Salut, la qual cosa explica la semblança entre tots dos grups de comparses.

M’aturaré aquí. Volia simplement apuntar el moment en què s’originaren les festes populars al nostre barri i, sobretot, mostrar com l’impuls per a aquest origen no prové sinó de la ferma voluntat i de la il·lusió dels veïns que ens precediren en el barri (d’on si no?). Se’ns faria molt llarg comentar any per any el curs de les festes, donat que tot sovint apareixien elements nous, per exemple en l’ornamentació. En realitat l’ornamentació ens dóna un clar indici de la manera com havia arrelat i del caràcter que havia anat prenent cada cop més la festa. Fixem-nos, si no, en el següent detall: l’any 1929 hi havia 62 arcs pels carrers del barri, i en cada arc hi havia col·locades tretze bombetes de colors, la qual cosa fa un total de 806 bombetes, que sumades a les 300 que hi havia a la plaça del fòrum, a les 90 dels portalons de les entrades al carrer, i les 90 de majestuós escut de la Ciutat que penjava a l’entrada d’una d’elles, sumaven un total de 1376 bombetes de colors; a més a més, unes 15.000 flors engalanaven els arcs. I tot això juntament amb dotze bellíssimes aranyes de suro fetes estupendament per les mans d’en Josep Espinach. Espectacular, oi? La festa s’havia institucionalitzat, fruit de l’esperit de participació i de col·laboració dels veïns.

L’any 1935 va ser el darrer en què es van dur a terme de forma continuada les festes, que no es van reprendre fins l’any 1940, i encara amb molts alts i baixos. En qualsevol cas, que es perdés l’impuls de les festes populars no impedí que la fornícula de la verge se seguís ornant cada any per aquestes dates, amb la iniciativa capdavantera d’en Joan Clotet.

L’empenta, pel que fa a les festes, es reprengué l’any 1983. L’ú de juny es reuniren una sèrie de veïns, a semblança de com cinquanta-vuit anys abans ho havien fet altres veïns encapçalats per en Joan Clotet. Es van dur a terme les gestions necessàries per tal d’organitzar l’actual Associació de Veïns i es van crear uns estatuts que van ser aprovats per la Generalitat de Catalunya el dia 23 de novembre del 1983.

Des d’aleshores ençà la continuïtat de la festa s’ha mantingut. Any rera any s’ha engalanat el carrer; any rera any s’han dut a terme balls i revetlles, entre d’altres activitats, i més d’una vegada, tal i com succeí també l’any 1926, sense el vist-i-plau del temps, que ha contribuït amb els seus aiguats de tardor. A més a més de reprendre les festes s’han restaurat els antics gegants, abandonats des de 1931 al campanar de la Catedral, i se n’han construït dos de nous, el Manel i la Roser, als quals es reuní l’any 1989 amb els seus homòlegs d’arreu de Catalunya en una colossal trobada de gegants.

En definitiva, hem recuperat i consolidat la nostra festa. ¿Per quant de temps? ¿Quant de temps es mantindrà? És aquesta una resposta que, contra les més escèptiques sospites, nosaltres sí podem respondre. Durarà mentre nosaltres, els veïns del barri, tinguem la voluntat que es mantingui. I això espero que sigui, si no per sempre, quasi.

Molt bones festes.

Ambròs Domingo i Murtra