EL POU DE EL CORRAL

Una conversa d’un dia qualsevol en una terrassa de la plaça de la Font:

“Em posarà un got d’aigua, si us plau?”
“Ho sento molt, se’ns ha acabat l’aigua.”
“Que se’ls ha acabat l’aigua? Que no en poden agafar del pou?”
“Del pou? De quin pou?”

Doncs del pou de la plaça de la Font. Perquè a la plaça de la Font, per sota dels tres nivells de l’aparcament subterrani de cotxes i motos, hi ha un pou. Quin és l’origen d’aquest pou?

Dos historiadors tarragonins del segle XIX van tractar de respondre aquesta pregunta: Bonaventura Hernández Sanahuja (1810-1891) i Emili Morera (1846-1918).

Atès que el pou té unes dimensions força considerables i arriba a travessar una capa de pedra molt i molt dura, Hernández Sanahuja considerà que es tractava d’una construcció gegantina, ciclòpia, i n’atribuí l’autoria als habitants prehistòrics de la nostra ciutat. Aquesta pedra tan dura, coneguda com a ‘fetge de gat’, la trobem en el subsòl de molts altres indrets de la ciutat. Es tracta de la mateixa capa de roca amb què s’han hagut de barallar –això sí, ara amb eines modernes– els constructors de l’aparcament de Jaume I, al davant de l’antic escorxador, i que tants maldecaps els ha portat fins al punt de comprometre la viabilitat de l’obra.

Hernández Sanahuja anava errat a l’hora de datar la construcció del pou, però en qualsevol cas la seva descripció del pou sí és força acurada. En el dibuix que acompanya aquest escrit, una secció del pou elaborada pel propi Hernández Sanahuja, podem veure fins a onze nivells diferents connectats entre si amb escales de mà. Una obra, per tant, ciclòpia, més si atenem al fet que els instruments de perforació del segle XIV no eren ni de lluny els emprats el segle XXI a l’hora de construir l’aparcament de Jaume I. I dic el segle XIV perquè la història del pou arrenca el segle XIV.

El segle XIV la plaça de la Font no era ni de bon tros el centre neuràlgic de la ciutat, sinó un espai sense urbanitzar constituït per les ruïnes del circ romà i algunes construccions rudimentàries que s’havien bastit tot aprofitant l’estructura d’aquestes ruïnes. En aquest indret s’hi concentrava també el bestiar, per la qual cosa l’actual plaça de la Font rebia el nom de El Corral, un nom que era sens dubte fidel a l’ús i a l’aparença d’aquest espai.

Emili Morera, en el seu llibre Tarragona Antigua y moderna (1894), cita una acta del Consell municipal de Tarragona celebrat el 4 de juny de l’any 1375 en la qual es menciona explícitament el pou. Reprodueixo un fragment de l’acta tot respectant la grafia original:

“...á manament del Reverendissim Senyor arcabisbe é de sos vicaris, comenzaren á fer en lo Corral de Tarragona un pou; é asi á profit de la cosa pública de la dita ciutat perque en aquella pogués haver aygua, que en necessitat de temps de guerra aquella aygua per algú no pogués ser tolta als ciutadans ne habitans en aquella ciutat”

L’acta és del 1375 i l’arquebisbe de Tarragona era aleshores Pere de Clasquerí, que fou arquebisbe de la ciutat entre 1358 i 1380. Pere de Clasquerí va promoure diferents obres a Tarragona, com ara la part de muralla que unia sant Francesc amb santa Clara o la capella de santa Maria dels Sastres, a la Catedral. Precisament en un mur d’aquesta capella, en una urna, descansen les seves despulles –les hi van traslladar el 1388, vuit anys després de la seva mort.

Pere de Clasquerí ordenà la construcció del pou l’any 1369. El propòsit de l’arquebisbe era trobar aigua dins el recinte emmurallat a fi que la ciutat, en cas de ser assetjada, no tingués mancança d’aigua.

La construcció del pou, probablement per les dificultats de perforació, s’estengué en el temps. La construcció dels diferents nivells tal i com els dibuixa Hernández Sanahuja data, segons sembla, del segle XV. L’obra es va concloure probablement el 1438, època en què Domènec Ram, aleshores arquebisbe de la ciutat, va decidir fer servir l’aigua del pou per a l’abastiment de la ciutat. Però ni quantitat la ni la qualitat de l’aigua obtinguda van respondre a les expectatives. En rigor, aquest no ha estat l’únic intent de trobar aigua en pous dins el recinte de la ciutat i cap dels intents documentats no ha estat mai completament reeixit.

Les obres de la construcció de l’aparcament de la plaça de la Font van remoure el terreny i ens van permetre a tots contemplar a la llum del dia l’entrada del pou (vegeu la fotografia), una entrada que s’aprecia ara també des del tercer nivell subterrani del propi aparcament. La imatge, però, no ens convida a endinsar-nos a les profunditats per anar a buscar-hi aigua. Així, si ens trobem en una situació com la que apuntava al començament d’aquest escrit, quan en una terrassa de la plaça de la Font no ens puguin servir aigua farem bé de no enviar el cambrer al fons del pou. Amb unes olives i unes patates, potser un vermut ens farà també el fet.

Ambròs Domingo i Murtra