EL FOSSAR DELS JANS

Desembre 2009

Molts tarragonins coneixem fossars importants, com ara el Fossar de les Moreres, a Barcelona, a tocar de santa Maria del Mar; però molts menys sabem del Fossar dels Jans, a la nostra ciutat, amb entrada pel número 26 del passeig de Rafael Casanova, el passeig que pràcticament uneix la platja del Miracle amb la platja de l’Arrabassada. La veritat és que tots dos fossars guarden una relació que es remunta al segle XVIII. Al Fossar de les Moreres s’hi enterraren molts dels defensors de Barcelona durant el setge que patí la ciutat el 1714 quan la Guerra de Successió Espanyola. Al Fossar dels Jans s’hi enterraren molts dels soldats britànics, aliats amb la Casa d’Àustria, que van defensar la nostra ciutat de les tropes franceses de Felip V en la mateixa guerra.

M’haureu de disculpar primer aquesta observació tan òbvia: ‘fossar’ i ‘cementiri’ són dues expressions sinònimes. Així doncs, el Fossar dels Jans no és sinó el cementiri dels Jans. Ara bé, qui eren els Jans? Qui hi ha enterrat en aquest cementiri?

‘Jan’ és una paraula que en català significa ‘home comú’. Hem d’entendre que en aquest context home comú és aquell que no té un vincle particular amb la ciutat, que és estranger a la ciutat, anònim als seus habitants, per dir-ho així. En aquest sentit, jo donaria per bona la caracterització que ens proporciona Adolfo Alegret a Tarragona a través del siglo XIX (Torres & Virgili impressors; Tarragona, 1924). Ens diu Alegret que el fossar estava destinat a l’enterrament de “pilots, mariners i altre gent estranjera, als qui vulgarment s’anomena a Tarragona Jans, o sia homes de mar vinguts de llunyanes terres i que viuen fora de la comunió catòlica”. Alguns entenen ‘Jans’ com una manera de referir-se exclusivament als estrangers d’origen anglosaxó, i consideren potser que ‘Jan’ és una contracció de ‘Joan’ i que fa referència als ‘Johns’, als homes comuns d’origen britànic. Personalment no em sembla encertada aquesta interpretació tot i que, com de seguida veurem, les despulles enterrades al fossar són fins allà on sabem de ciutadans d’origen britànic.

És significativa la precisió que ens feia Alegret respecte dels jans: “que viuen fora de la comunió catòlica”. Per aquesta raó el cementiri es coneix també com a cementiri protestant, encara que no tots els qui hi són enterrats eren protestants. Per exemple, Una Hodge, una ciutadana britànica i veïna de Tarragona, hi fou enterrada l’any 1992 i era catòlica.

El cementiri es coneix també com a cementiri britànic perquè la majoria de les persones que hi van ser enterrades, entre les quals els soldats britànics de què parlava al començament, tenien aquest origen. De fet, val a dir que el terreny del cementiri és actualment propietat de Gran Bretanya i que, de fet, es tracta d’un dels quatre cementiris més importants d’entre els cementiris britànics –uns vint– que hi ha a l’estat espanyol.

L’actual emplaçament del Fossar dels Jans data de 1849. Va ser aleshores quan s’hi traslladaren les despulles dels soldats britànics que el segle XVIII havien estat enterrats primer a la vora de la muralla i més tard en un cementiri habilitat al Camp de Mart. D’aleshores ençà, en el cementiri han rebut sepultura diversos ciutadans britànics. El primer, el mateix any 1849, John Bridgman, que va ser vicecònsol de Rússia i Portugal. L’última, l’any 1992, Una Hodge, la veïna de la nostra ciutat a qui m’he referit abans.

L’estat de conservació del cementiri és, almenys des que jo en tinc consciència, molt precari. Si llegeixo la descripció que Alegret ens fa de l’indret quan, tot dibuixant una aurèola de misteri, ens diu que “n’és un lloc feréstec, silenciós: la veu retrona; l’herbatje s’humilia; les margenades ennegreixen; tot respira tristor, melangia, oferint un conjunt agre com cap altre n’hi ha als voltants de Tarragona”, mentre que a un i altre costat del cementiri “el quadro n’és molt distint, verdaderament panoràmic, encar que’s vegi d’esquitllevit, prenent per punts de vista les escletxes que alli ofereix la configuració del terreny”, em costa representar-me bé aquest contrast tan extraordinari. Avui dia el cementiri és envoltat de construccions modernes i passa fàcilment desapercebut, a no ser que siguem una mica tafaners quan hi passem passejant pel davant.

L’interior del cementiri no ha escapat durant temps a l’abandonament; però no a un abandonament reposat, com el que presenten molts cementiris m’atreviria a dir que entranyables, sinó a un abandonament maldestre que l’ha conduït a un estat ruïnós. Bé, almenys es trobava en un estat ruïnós fins fa poc més d’un any: el juliol de 2008 apareixia en premsa la bona notícia que Tarragona recuperaria l’antic cementiri britànic. I, efectivament, l’indret es va sanejar (recordo una fotografia al Diari de Tarragona on el mateix cònsol general britànic, el senyor David Smith, ajudava a la neteja del fossar). Tinc entès que aquelles eren les primeres accions per a una rehabilitació completa de l’espai, però desconec si aquesta rehabilitació completa, per a la qual calia el vist-i-plau –i també el finançament– britànics, s’ha dut a terme. Vist des de fora, des de la reixa del número 26 del passeig Rafael Casanova, diria que això encara no s’ha produït. En qualsevol cas, espero que aquesta iniciativa que va començar amb tanta empenta no caigui en l’oblit.

Ambròs Domingo i Murtra