SOBRE EL PONT DEL DIABLE

Publicat en el Butlletí del Sindicat d'Iniciativa i Turisme de Tarragona, 1.994 núm. 7, pàgina 10

Es dóna per sabut que és tanta la riquesa històrica que té Tarragona que de vegades es desconeix o no s’aprecia tot el que es mereix allò que està a l’abast nostre, com pot ser l’aqüeducte de les Ferreres. Contribuïrem aquí divulgant alguna cosa del que s’ha escrit.

Pels monuments i restes trobats, es desprèn que, amb la dominació romana, la ciutat es trobava ben abastada d’aigua provinent del riu Gaià i canalitzada cap a la part de la Secuita. L’aigua seguia per galeries i conductes subterranis fins a un "monumental" pont de pedra que salvava el desnivell de terreny entre dos turons. La conducció desapareixia i tornava a sortir al recorat –encara per molts- camí de l’Àngel, on desapareixia del tot. Observant la direcció en el terreny, se suposa que l’aigua entraria a Tarragona per les rodalies del portal del Roser, travessant-la fins al palau romà o castell de Pilats i, com descriu Pons d’Icart, en aquest lloc es destribuiria cap a l’Amfiteatre, el Circ i a l’exterior de la població per al servei de jardins, banys i restants necesitats comunes, fins arribar a la part més baixa del port.

Aquesta obra romana se l’anomena genèricament "del diable" degut a que la fantasia popular la suposà feta en una nit pel diable. Amb idèntica denominació es troben construccions similars a l’estranger i a la mateixa península, com ara a Segovia. Observa Salvati Bové que qualsevol pont fet de boina construcció, ferm, bell i atrevit se l’anomena sovint "pont del diable". Això no obstant, aquesta llegenda no pot ser gaire antiga, perquè des de Pons d’Icart, l’any 1572, tots els cronistes l’anomenen en els seus escrits com a "pont de les Ferreres" o simplement "aqüeducte de Tarragona". La nota més antiga al respecte la dóna Madoz l’any 1849, quan escriu "Llámase el aqueducto puente de las Ferreras. El vulgo, a imitación de lo que sucede en Segovia, le llama puente del diablo".

Com sabem, el monument es compon de dues línies d’arcs superpusats, onze a la part de baix i vint-i-cinc a la de dalt. Té una alçada d’uns 40 metres i una llargada d’uns 217. Podem suposar que va ser construït durant el primer temps de l’Imperi i que la construcció va produir-se en dos períodes. En el primer noméses van construir els onze arcs de la part de sota, amb pedra treta d’un lloc conegut amb el nom de "coves de la pedrera". Després es va haver de rectificar el nivell i donar més alçada a l’aqüeducte per abastar millor d’aigua a la ciutat. És possible que aquesta rectificació tardés molt de temps a fer-se, ja que en el treball es diferencia la pedra i també la mà d’obra.

La rtradició atribueix l’obra a August i a la seva època, tot i que alguns historiadors el consideren de l’època de Trajà. Podria també ser possible que els primers arcs datessin de quan August va habitar a Tarragona, i que s’acabés més tard, en temps d’Adrià –que va residir tot un hivern a la nostra ciutat.

L’aqüeducte es va conservar i utilitzar fins a la invasió visigoda, l’any 469. Sembla que aleshores es va abandonar, fins que més tard els àrabs el van restaurar en temps del califa Abderramán III. Aquestes restauracions àrabs estan documentades per Hernàndez Sanahuja.

Acabarem aquest breu comentari en una conservaciò adequada de l’indret, una conservació que sigui pròpia d’un aqüeducte declarat monument nacional per un Real Decret del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts de 3 d’abril de l’any 1905.

Ambròs Domingo i Murtra