CARRER DE LA DESTRAL

Publicat en el Butlletí del Sindicat d'Iniciativa i Turisme de Tarragona, 2.005

Un dels carrers més típics de la Tarragona del segle XIX fou el de la Destral, anomenat així perquè a la part baixa de la façana d'una casa del carrer es va trobar una làpida romana del temps del pretor tarragoní Galba. No se sabia, i no ha arribat a saber-se, a qui havia estat dedicada la làpida, però el cas és que en ella es mostrava com atribut una destral -i d'aquí el nom del carrer. El carrer es troba entre el de Cuirateries, on hi havia els adobadors de pells, i el de la Nau, que primer s'havia anomenat carrer dels Pintors per raó de trobar-se en ell, des del segle XIII, el gremi dels pintors.

Dues referències pel que fa a l'ús del nom: l'any 1690, a causa d'un censal que fa Joan Prats, sastre, sobre una casa que està situada en el mateix carrer, el cita amb el nom de la Destral en el censal en qüestió; més endavant, l'any 1719, el carrer també es troba anomenat així en un registre.

Deixem ja els registres i anem a les persones. Sempre he sostingut que la història la construeixen les persones, persones concretes per bé que sovint anònimes. Això succeeix també, és clar, amb la història dels carrers.

En aquest carrer de la Destral en l'època vuitcentista hi vivien personalitats de la més diversa posició social, entre d'altres el senyor Virgili, fill d'un pescador, el qual amb el seu gran talent va a arribar a ser un gran jurista; l'hisendat Foraster, el qual, a més de la seva casa senyorial de Tarragona, era posseïdor d'extenses propietats a Vila-seca; el potentat senyor Feliu, el qual des del carrer de la Destral es traslladà a la Rambla de Sant Joan; el sastre senyor Plácitu; el col·leccionista de papallones del camp de Tarragona senyor Casals, i el celebèrrim barber senyor Lluís. Observem una mica de més a prop algunes d'aquestes personalitats que van viure en el carrer que avui ens ocupa.

El senyor Plácitu, sastre, era amanerat, sempre ben posat, sense cap taca en el vestit de pantaló acampanat, com sortit d'un aparador, gorra, grans polseres i ben afaitat. Prenia la mida als clients amb un cordill, i per demostrar el seu ofici portava sempre en una solapa dues agulles formant una aspa. L'única distracció que tenia era la de seure els dies de festa a la Cadira de l'Arquebisbe del camí de la Cuixa i contemplar la naturalesa.

L'especialitat del senyor Casals era la de col·leccionar papallones de les que tan abundaven en el Camp de Tarragona. En tenia des de la blanca a la policromada, de color blau, rosat, vermellenc..., de vives i de mortes. A mesura que morien les col·locava en quadres de les mateixes mides amb els quals decorava el menjador i altres llocs de la casa.

El més popular de tots aquests personatges era el barber senyor Lluís, sense que aquesta popularitat minvés el respecte i consideració deguts a la seva persona. Alt i de bon semblant, portava sempre un enorme barret de copa inclinat cap al darrera. La indumentària era invariable: duia una jaqueta negra amb les mànigues doblegades a la part de baix i el pantaló ample, camisa blanca amb el coll ample sense planxar, sense corbata, i sabates de color marró. El matí dels dimecres i dissabtes anava a rejovenir els clients que no es deixaven barba, com el senyor Verderol, fuster, el senyor Bofarull, advocat i alcalde en períodes conservadors, el senyor Corderet, confiter que es distingia pels panellets que elaborava per Nadal, el senyor Yanes, el qual esculpí el sarcòfag que guarda les restes de l'arquebisbe Domingo Costa i Borràs, mossèn Franquet, i molts d'altres. Acabada la feina anava a la barberia, on i havia un gat negre a la porta d'entrada, per a continuar amb els seus habituals clients.

Fins aquí uns breus apunts d'aquest carrer que, com tots, ha tingut, segons es miri, una petita història.

Ambròs Domingo i Murtra