CURIOSITATS:
CA DURAN
|
En
el seu llibre Tarragona a través del siglo XIX: historias y anécdotas
(Tarragona: Torres & Virgili, 1924) Adolfo Alegret ens descriu fets de la
història que generalment no resisteixen el ferri pas del temps. Ens referim
als fets més propers i quotidians, aquells en què intervenen persones
concretes de carrers i barris, aquells que es perden amb la memòria d'una
o com a màxim de dues generacions. Per això, pensem, el llibre té
un valor extraordinari, perquè permet preservar del pas del temps les petites
vivències que són, no ho oblidem, les que acoloreixen la vida diària
i, en definitiva, la vida mateixa. Podem anomenar a aquests fets així:
"curiositats". Doncs bé, aquestes en són algunes d'elles.
Ens parla Alegret de la papereria de ca Duran, al carrer del Portalet,
a la vora de la plaça de la Font, plaça que a finals del segle XIX
era coneguda també com a plaça del Cercle Romà. El propietari
del negoci era en Jaume Duran, un home "bastant alt, ben plantat, testa morena
i sempre ben afaitat". A la botiga s'hi venia paper de barba, paper d'estrassa,
plomes d'oca, i altres productes d'aquesta mena (també un paper de fumar
que tenia fama a tot Catalunya). Al marge del negoci, el local era també
centre de reunió de la plana major dels caçadors de Tarragona i
rodalies: Planas, procurador del Cos del Bou, Castellarnau, de la casa senyorial
del carrer de Cavallers, Olivella, professor de l'institut, Mossèn Miró,
comensal de la Seu, Rodinyà, fabricant d'aiguardent, Cagarrabias, sabater,
i el Pare Miquel Avila, agustí exclaustrat. A més a més,
és clar, del senyor Duran. I és que el senyor Duran sentia una gran
devoció per la caça, devoció que va saber transmetre també
als seus fills. Ara bé, el que resulta curiós del senyor Duran és
que, malgrat ser tan gran caçador, preferís el peix a la carn, fins
al punt que gairebé mai no mengés conill, perdiu, ni cap mena d'au.
Segons sembla, fins i tot un pescador de trident veí del cos del Bou, l'Auraneta,
passava moltes nits al rocam de la Punta de la Mora per dur sempre el primer llobarro
que pesqués a la papereria.
Des de la botiga del senyor Duran
es veia ca Janini, el quincaller, la tenda de robes de l'Estebanet, la perruqueria
de Bru i la botiga de robes i casulles d'en Jordà. I també, és
clar, l'anada i vinguda de dones i homes a la font: la font monumental coronada
amb l'estàtua precisament de Diana (la deessa de la caça davant
el cau de reunió dels caçadors!) que s'erigia al capdamunt de la
plaça a la qual donava nom. La font estava envoltada per una ampla i alta
reixa pintada de verd. A la dreta de la font hi havia la parada de fruites de
la Pardala, i a l'esquerra la de la Pasarella. A la vora de les escaletes de la
plaça es trobava la tauleta de Martí, el Cremalero, plena de figures
de xocolata, torrons, angelets de sucre, ensaïmades i d'altres llaminadures.
El Cremalero tenia un fill que tindria aleshores uns dotze o catorze anys, anomenat
Lluís, a qui el seu pare confiava la venda dels productes festejats per
una munió de nois que clavaven l'ull a les llepoleries i acabaven per deixar-hi
allí els quartets.
Un dia, ens diu l'Alegret, ocorregué
una escena divertida. La quitxalla que anava a estudi a cal mestre Fontana s'entretenia
molt sovint a molestar a la senyora Llúcia, veïna de Jordà,
repicant a la porta del carrer que sempre estava tancada. Quan la Llúcia
sortia a la finestra i preguntava: "Qui hi ha?", els nois eren ja lluny,
corrent i rient de l'enganyifa. Com això es repetia sovint, la Llúcia
va resoldre amagar una gibrella plena d'aigua alhora que treia el cap per la finestra,
amb la idea d'acabar remullant els vailets. Un matí, mentre feien tractes
davant la casa un gitano, conegut per Dents, i el popular senyor Arís,
venedor ambulant de monedes antigues, medalles de plata i or, rosaris i altres
andròmines, aquest últim va veure com un noiet s'estirava inútilment
per arribar al picaporta de la senyora Llúcia i va decidir ajudar-lo. El
vailet, ràpid, s'esmunyí com una sargantana abans que la gibrella
d'aigua caigués damunt del senyor Arís. A més a més
de remullar-lo, l'aigua se li endugué la gorra de pala i les ulleres, i
l'obligà a tornar-se'n a l'hostal de la Rosa, on s'hostatjava, per canviar-se
la roba. Entretant el gitano fugí dient: "fill meu, això no
és part del tracte". O així és almenys com ens ho explica
l'Adolfo Alegret.
Com deia al començament, són detalls
de la vida quotidiana, curiositats. Però són fets com aquest els
que, en definitiva, donen color a la vida d'un poble o d'una ciutat.
Ambròs Domingo i Murtra
