A CA'L TRIP

Cal agrair a alguns historiadors del segle passat el seu esforç per preservar no només aquells fets que, ens diuen els llibres, constitueixen la història, sinó també els fets sobre la vida més quotidiana, sobre les persones normals i corrents, sobre els espais que habitaven, sobre els seus costums, sobre el seu treball. Adolf Alegret és un d’aquests historiadors. En el seu llibre Tarragona a través del siglo XIX (Tarragona: Torres&Virgili, 1924) Alegret recull algunes narracions costumistes de la Tarragona vuitcentista. En alguns casos es tracta de fets viscuts per l’autor en primera persona; en altres ocasions es tracta de fets que li són referits per persones que els coneixien de manera més o menys directa.

Un dels episodis en què es detura Alegret és la taverna de cal Trip o, millor, Ca’l Trip, que així és com se la denominava. Ca’l Trip va ser una de les tavernes mes típiques de la Tarragona vuitcentista. Allí és on es reunia principalment la pagesia –la gent de mar se solia trobar a la taverna de Pere Calá, propera al portal de sant Antoni. A Ca’l Trip s’hi entrava pel carrer de l’Abat, per una portalada alta i ampla, sense vidriera, amb un arc de tipus romà, que segons sembla restava oberta tant estiu com hivern. Més endavant, quan la taverna s’engrandí per la part del darrera, s’obrí l’entrada pel carrer de Ripoll.

Alegret ens fa una descripció molt acurada del local.1 “(...) a la primera ullada”, ens diu, “es veia el taulell que portava a la dreta un canti d’aram i a la esquerra gots i sigalons. Ferrats a la paret dos prestatges sostenint ampolles plenes d’aiguardent, garnatxa, resolis, mistos d’esca i flam, carquinyolis i altres begudes i rosécs del negoci. A la mateixa dreta del taulell", prossegueix Alegret, "una porta esquifida, vetllada per un tros de sàrria de quita y pon, daba entrada a la sala de cartes, moblada amb llargues taules de fusta grollera”. Veiem la porta, el taulell, els gots, les cartes. Veiem la taverna.

Sempre m’han atret aquesta mena de descripcions dels indrets avui ja desapareguts, perquè en realitat allò que desapareix és el que revestia el local, aquella portalada, aquell taulell, aquell canti d’aram, aquells prestatges plens de licors; però l’espai encara hi és, només que revestit de manera diferent, amb una funció diferent i ocupat per altres persones. Passejant pels carrers, entrant en els locals, veient-los tal i com són ara, m’agrada representar-me’ls en la imaginació tal i com eren abans, tal i com ens els descriuen els qui els van conèixer. Perquè aleshores no només em represento les parets, els mobles, les ampolles, sinó també les persones que seien en aquelles taules i que buidaven aquelles ampolles, i que passejaven no fa pas tants anys pels mateixos carrers pels quals passegem nosaltres ara. Ja ho he apuntat abans: els fets sobre les persones normals i corrents són també part de la història –en realitat són part de la història que a molts ens resulta la més propera.

En aquest sentit, sobre les persones, el text d’Alegret és prolífic. Les parets de Ca’l Trip, ens diu, estaven “emblanquinades per una artista de canya nomenada la Moixona, qui lluia tot un pis per cinc rals, fent als cantons de les parets del menjador moixons (ocells) com demostració del seu art. Per aixó li deien la Moixona”. I llegint això em pregunto, ¿conserva encara alguna casa decoracions d’aquestes, amb moixons pintats als cantons de les parets, obra de la Moixona?

Del propietari de la taverna, ens diu que “era l’home mes popular de tot el plà de Sant Miquel. Petitó, ample d’espatlla i tripa de mitja carga; cara redona encesa com tomac de Canaries; peus llargs i bigot semblant a una ferradura. Portava anella a l’orella esquerra, color d’asafrá”. Duia “espardenyes de quatre vetes blaves, calses de creixença, faixa negra, dins la qual amagava el mocador i la petaca, camisa de vions, armilla sens abotonar, mai jec ni gorra”.

I després del propietari passa revista, per dir-ho així, als qui eren la principal clientela: “la Parisa, Pintaluba, el Gric, Panxa de cavall, l’Escorxa, Xancarro, la Llebra, la Llopeta, Santacuana i l’Abadesa, ademés de Murillo, sastre de la pagesia, que enfilava l’agulla al carrer de la Civadería, i el senyor Llevadá, fuster, veíde la taberna, que no feia altra cosa que caixas de mort i la primera fou la seva que guardà sota el llit fins que amb ella el portaren al fossar”). Alguns d’aquests renoms, no està de més dir-ho, es vinculen encara avui dia als descendents d'aquests personatges com a tret identificatiu de les respectives famílies.

El text de l ’Alegret recorda més i més parroquians de la taverna, però no es conforma amb això. A més de descriure espais i de recordar persones, també refereix esdeveniments concrets i sovint casuals, com ara els discursos (que tingueren un mal final) del Ramonsitu, campaner de la catedral; o alguna conversa particular dels pagesos mentre jugaven a la mascambrilla; o la parada obligada que feien a la taverna els castellers de Valls, quan venien a bastir els castells a la ciutat, i no només els castellers, sinó també molts altres participants a les processons de Corpus i de santa Tecla.

Recordem espais, persones i fets quotidians del segle XIX. Tenim al davant i vivim espais, persones i fets quotidians d’avui dia.

Ambròs Domingo i Murtra

1. En totes les citacions conservo la grafia del text original.