EL BANQUET: TARRAGONA 1860

La plaça de la Font s’ha convertit en un espai natural de trobada dels tarragonins, ple de bars, restaurants i cafès. Es tracta d’un espai recuperat per a l’activitat social, i dic ‘recuperat’ perquè a mitjan del segle XX penso que havia perdut part del seu protagonisme en la ciutat -recorden vostès quan al damunt de la plaça hi aparcàvem cotxes? Avui dia la seva aparença és fantàstica, tret dels casos en els quals es confon lamentablement amb una sala de concerts amb volums de música increïbles fins a altes hores de la matinada –però aquesta és tota una altra qüestió.

Deia que la plaça del Font ha estat sempre un punt de trobada i també de celebracions de tota mena. Observin, si no, la il·lustració que acompanya aquest escrit. Es tracta d’una il·lustració de la mateixa plaça en la qual hi veiem, al fons, l’antic convent de sant Domènech, reconvertit ja en Ajuntament, i diverses persones, soldats, celebrant un banquet. Qui eren aquests soldats? Què celebraven? D’on eren? Per què eren a la plaça de la Font?

La il·lustració és del llibre Tarragona a través del siglo XIX d’Adolfo Alegret (Tarragona: Torres & Virgili, 1924), i ens mostra el banquet que la ciutat de Tarragona oferí a les tropes que havien obtingut la victòria a la batalla de Tetuan l’any 1860. El dibuix és, certament, una mera representació simbòlica dels fets, perquè sens dubte a la plaça de la Font s’hi congregaren moltes més de les persones que hi apareixen representades. Ja el dia abans del banquet les tropes del regiment d’infanteria Albuera número 26 havien estat rebudes en el port de Tarragona per una gernació. A part dels molts ciutadans que hi havien anat a títol personal, al port hi havien acudit també els alumnes de les escoles tant públiques com privades, convocats pel consistori a la pròpia plaça de la Font, des d’on s’havien desplaçat fins al port en processó juntament amb les autoritats.

Desembarcada la tropa, soldats, escolars, autoritats, i també la banda de la Casa provincial de Beneficència, dirigida pel mestre Pau Guinovart, van marxar fins el consistori travessant novament els carrers de Tarragona. La rebuda per part de la ciutat va ser magnífica: “Una continuada lluvia de flores desciende de los balcones; la bandera del regimiento está cuajada de coronas de laurel; vivas ensordecedores atruenan el espacio”, ens diu Alegret. I l’endemà, exactament el 12 de maig de 1860, la ciutat oferí a les tropes el banquet que apareix en la il·lustració.

Molt bé, ja hem ubicat la imatge. Ara bé, per què aquesta extraordinària rebuda? Quina relació tenien aquestes tropes amb la ciutat de Tarragona?

La batalla de Tetuan va començar exactament l’1 de gener de 1860, dia en què un general que per naixement ens és ben proper, el general Prim, va avançar fins la desembocadura del riu Martil (Uad-el-Jelú), i va acabar amb la presa de Tetuan el 6 de febrer del mateix any. La batalla és part de la guerra que va mantenir Espanya amb el Marroc entre 1859 i 1860, els orígens de la qual cal buscar-los en les reivindicacions –i els atacs– duts a terme pel Marroc per obtenir les ciutats de Ceuta i Melilla des de 1840. Per als propòsits que aquí ens interessen, convé remarcar que la guerra havia tingut un ampli ressò popular, fruit del qual s’havien reclutat terços de voluntaris a Catalunya. Molts d’aquests soldats voluntaris, comandats pel comandant Victoriano Sugranyes, també de Reus, havien deixat la vida a la batalla de Tetuan –el mateix Sugranyes va ser abatut ben al començament de la batalla. Els soldats que desembarcaven en el port de Tarragona aquell 11 de maig de 1860 eren majoritàriament els pocs supervivents del terç de voluntaris catalans. Així doncs, molt probablement la rebuda no celebrava únicament la victòria de l’exèrcit espanyol, sinó també el retorn a casa de molts ciutadans de les nostres contrades.

S’havia de lliurar la guerra contra el Marroc? Quines conseqüències va tenir? Tot això és difícil de valorar i de ben segur que hi ha opinions de tota mena. En qualsevol cas, a mi el que sempre m’ha cridat l’atenció és la importància dels individus concrets en la història general. Les conseqüències d’una guerra es poden estendre generacions enllà i concretar-se en persones que ens són familiars i quotidianes. Sense anar més lluny, la disputa pel territori de l’Ifni, reconegut pel Marroc a Espanya després de la batalla de Tetuan, el 26 d’abril de 1860, i reclamat més endavant pel Marroc a finals dels anys 50 del segle passat, va estar a punt de desencadenar un nou conflicte bèl·lic en el qual gairebé m’hi vaig trobar jo mateix involucrat mentre complia el servei militar obligatori.

Però tornem al banquet i als soldats que entraven al port de Tarragona el maig de 1860. Entre ells hi trobem com a voluntari el sergent Pau Soler, natural de Tarragona i conegut amb el sobrenom de Pixabí, el qual, segons sembla, va tenir l’honor de plantar la bandera espanyola quan l’exèrcit espanyol va entrar per primer cop a la ciutat. Acabada la guerra en Pixabí va instal·lar-se per un temps a Marsella, però més endavant va tornar al Serrallo, on va convertir-se en un personatge de referència, estimat i respectat per tothom.

Pel que fa al banquet, el menú que es va poder degustar va ser el següent.

Primer plat: escudella a la catalana, cuinada per dues dones conegudes com la Carrabina i la Tarrossos, ajudades per Traguets –que era el cotxer de l’arquebisbe.

Segon plat: les viandes de l’escudella, passades per la paella, amb tomàquet i ceba, preparades pels mateixos cuiners que l’escudella.

Tercer plat: romesco amb lluç, preparat per les peixateres la Mónica i la Barrisca, ajudades pel Nanu, mariner de ofici.

Finalment, cafè, tabac i copa. El cafè el serví en Solé, que era el propietari del Cafè Teatre; el vi era de la casa Gassethermanos i el conyac d’enRodinyà.

Deia al començament que avui dia a la plaça de la Font hi trobem nombrosos bars, restaurants i cafès. Potser resulta agosarat proposar-ho, però, ¿no tindria el seu encant que algun dia, potser algun 12 de maig, algun dels restaurants s’animés a repetir el menú d’aquest banquet? Això sí, sense la necessitat de celebrar el retorn dels soldats de cap guerra.

Ambròs Domingo i Murtra