L'AMFITEATRE ROMÀ

L'amfiteatre romà de Tarragona ocupa un lloc preeminent en la ciutat. Visible des del Pretori, visible des del passeig de les Palmeres, visible des de la platja del Miracle i, sobretot, visible de camí cap a la platja o l'estació, és sens dubte un monument de referència. L'obra fou atribuïda a Statilio Tauro, pretor de la Tarraconense, que havia construït també l'amfiteatre de Roma en temps de Tiberi. La ubicació de la construcció és força singular, i no només per la seva proximitat al mar, sinó per l'aprofitament de la roca: en efecte, part de la graderia estava llaurada en la mateixa roca viva. Això fa que, malgrat la desaparició de bona part de la construcció original, se n'endevinin perfectament els principals trets estructurals.

L'espai de l'amfiteatre ha estat escenari dels fets més diversos, alguns dels quals terribles, alguns dels quals de gran importància històrica. Aquí en tenim una mostra.

En època romana moltes persones regaren l'arena de l'amfiteatre amb la seva sang, entre les quals els màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi. Si ens hi fixem una mica veurem que al centre de l'amfiteatre hi ha les restes d'una església. Ara bé, si ens hi fixem millor veurem que en realitat es tracta de les restes de dues construccions diferents. La primera és una basílica erigida en els inicis de la restauració cristiana per sant Oleguer, el qual dedicà el temple a Nostra Senyora. No és sinó fins força més tard, en la butlla d'Anastasi IV (1154), que trobem referències a la basílica amb el nom de Nostre Senyora del Miracle, nom que ha perdurat fins avui dia. La segona edificació és posterior, construïda pels templaris, els quals edificaren la preceptoria al costat de la primitiva església. Segons consta, a principis del segle XIII vivien en aquest indret els monjos-militars de l'ordre, i van romandre-hi almenys fins que l'ordre fou dissolta per Clement V i van ser absolts en el Concili tarraconense celebrat l'any 1312 dels greus càrrecs que agents del rei de França havien formulat en la seva contra. Va ser aleshores quan la construcció va tornar a passar a mans de l'arquebisbat i a formar part dels béns de la Església.

Quan es dissolgué l'ordre l'església seguí oberta al públic, i se sap que tots els anys el dia de la Purificació hi baixava el capítol eclesiàstic per verificar la benedicció de les candeles, i que retornava després en processó fins a la Catedral. I això ens porta al següent fet que volem aquí esmentar. Amb motiu d'aquesta celebració, el 2 de febrer de 1329, per encàrrec del pontífex Joan XXII, l'infant Joan, assistit pels bisbes de Tortosa, València, Urgell, Vic i Lleida, pels abats de Poblet, Santes Creus, Àger i Valdigna, així com per molts canonges representants dels seus respectius capítols eclesiàstics i dels seus prelats, a tots els quals havia convocat a un concili que comptava també amb l'assistència del seu germà, el rei Alfons IV d'Aragó, i de tota la família reial, l'infant Joan, dèiem, després de beneir en aquella església les candeles va llençar el més gran anatema i excomunió contra l'emperador d'Alemanya Lluís de Baviera i també contra el seu còmplice el frare Pere de Corbera, conegut com l'antipapa Nicolau V, que havia sostret els seus drets al vertader pontífex i l'havia fet fora de la ciutat de Roma.

Amb el temps l'obligació de tenir cura del culte en el temple va ser a càrrec del sagristà menor o tresorer, i durant la prelatura d'Antoni Agustí el dignatari Melchor de Biure donà (el 23 de juny de 1576) l'església i la preceptoria a la Santíssima Trinitat per instal·lar-hi una comunitat d'aquest ordre.

Abandonada per fi la preceptoria i la seva dedicació al culte, l'any 1900, amb motiu de l'inici de les obres per a la construcció del moll i donada la seva proximitat a la cantera, s'allotjà en l'església als penats destinats a treballar en les obres, raó per la qual durant molt de temps l'indret s'ha conegut amb el nom de "penal del Miracle".

Després d'un cert abandonament actualment, i ens hem de congratular per això, el monument ha estat recuperat de manera molt digna per a la ciutat.

Ambròs Domingo i Murtra