L'ÀLIGA DE TARRAGONA

No sé si mai s’han preguntat vostès per què surt tant de bestiari en el seguici popular. En efecte, en la composició dels seguicis d’arreu del país hi podem trobar dracs, cuca feres, mulasses, bous, víbries, àligues, lleons, i de ben segur que molts altres animals que ara escapen a la meva memòria. Per què tants animals? Quin és el seu origen?

Trobem documentada la presència de la majoria d’aquests animals a l’Edat mitjana, en els entremesos de les processons. Els entremesos eren representacions populars, sovint de caràcter humorístic, algunes de les quals originàriament comentaven o explicaven diferents passatges bíblics. Així, trobem el bou i la mulassa en l’entremès del naixement de Jesús, el drac en l’entremès de sant Miquel, el lleó daurat en l’entremès de santa Maria Egipciaca i sant Zòsim, etcètera. Alguns d’aquests entremesos segurament estaven a cavall entre l’episodi de caire religiós en el qual es basaven i la farsa. Amb el temps, la narració de l’episodi bíblic s’anà diluint, però alguns dels animals i de les figures emblemàtiques dels entremesos, com ara el bou, la mulassa, el drac, el lleó daurat, etcètera, continuaren participant en les processons. Són aquests personatges els que trobem en els seguicis d’arreu del país avui dia, en un esforç important i reeixit per recuperar aquestes tradicions.

L’àliga és precisament un dels animals més emblemàtics que actualment formen part dels seguicis. Quin és el seu origen? Hi ha dues explicacions les quals, ben mirat, són compatibles entre si.

Segons la primera explicació, l’àliga no escaparia a l’origen religiós que tenen moltes de les altres bèsties. Tradicionalment, la figura de sant Joan Evangelista s’ha vinculat amb una àliga, i és per aquest motiu que l’àliga tenia presència en el cor de les esglésies medievals, en les processons –sobretot en la processó de la festivitat de Corpus–, i en altres esdeveniments importants. L’àliga encapçalava algunes comitives i tenia un ball i una música propis.

Segons la segona explicació, l’àliga és un símbol de poder. Trobem documents que apunten en aquesta direcció en pobles antics (maies, asteques, egipcis), i més a prop de nosaltres en els imperis romà i bizantí, on l’àliga era precisament el símbol imperial, i també, per descomptat, en l’escut d’Espanya amb els Reis catòlics i en altres moments històrics més recents. En aquest sentit, i remarcant el poder que l’àliga simbolitza, alguns estudiosos sostenen que el fet que una determinada població tingui una àliga significa que la població en qüestió té el títol de ciutat (encara que la presència d’àligues està documentada en algunes poblacions abans de tenir el títol de ciutat!).

En qualsevol cas, ja deia que totes dues explicacions són conciliables: poder polític i poder eclesiàstic han anat sovint de la mà, sobretot a l’Edat mitjana. Així, sembla ben plausible donar totes dues explicacions per bones: l’àliga és sobretot un símbol religiós que fins i tot ballava dins les esglésies –almenys fins l’any 1753, any en què ho prohibí el bisbe de Barcelona– i és alhora un símbol del poder civil. Aquesta conciliació es manté avui dia, si observem que les festes en les quals surt el seguici popular són al seu torn festes que tenen un origen marcadament religiós.

Anem ara Tarragona. Quin és l’origen de l’àliga de Tarragona?

L’àliga de Tarragona que veiem desfilar i ballar pel carrer en les festes de la ciutat data de 1986, any en què es recuperà una tradició que s’havia perdut a mitjan segle XIX i que té el seu origen en el segle XVI.

L’estudiós tarragoní Joan Salvat i Bové (1), que fou cronista oficial de la nostra ciutat, ens diu, citant un estudi de José Sánchez Real, que la primera documentació referent a l’àliga de Tarragona apareix datada l’any 1531, quan el gremi dels ferrers formà la confraria de sant Eloi i demanà que el consistori li permetés de construir una àliga. La resposta del consistori es troba en la sessió del 13 d’abril del Llibre d’actes d’aquell any i diu així:

“Item lo dit honorable consell satisfent a la proposició feta per los honorables consolls sobre que la confraria de Sent Aloy demanen vol fer una áliga donantli la ciutat son loch com se acostume en la ciutat de Barcelona y altres ciutats. Determinaren en conclogueren que es contenta la ciutat que en nom de Déu dita confraria de Sent Aloy fassa la áliga, e que vage en les festivitats de Corpore Cristi e de Sancta Tecla en les professons de dites festes davant lo Corpus dansant com es acostumat y devant lo Sant Bras de la Gloriosa Verge e Prothomartir Sancta Tecla, e discorrent en quiscuna professó y en dits lochs y per les professons allà on volrà a sa libertat del qui danserà dita àliga y dels confrares de dita confraria que acompanyaran la dita àliga.” Salvat (1951; 30-31).

Des d’aleshores i fins el 1851, que és l’últim any en què tenim referència de l’àliga abans de la seva recuperació el 1986, l’àliga participa en processons, rep bisbes, arquebisbes i, en definitiva, duu a terme les funcions pròpies de l’àliga en la major part de les ciutats, sempre en posicions preeminents dins el seguici. Segueix sempre vinculada al gremi dels ferrers fins a l’extinció del gremi –i és precisament aleshores quan el rastre de l’àliga desapareix.

He dit que tradicionalment les àligues tenen una música i un ball propis. Aquest és també el cas de l’actual àliga de Tarragona. No conec quins són, en particular, els passos del ball, però sí la seva música, composada per tres músics tarragonins, que s’interpreta únicament quan l’àliga arriba a la plaça de la Font i és al davant del consistori. Així doncs, i encara que resulti redundant dir-ho, la música del ball de l’àliga no és Amparito Roca, el magnífic pasdoble de Jaume Teixidor.

Ambròs Domingo i Murtra

(1) SALVAT BOVÉ, Juan. 1951. Los gigantes y enanos de Tarragona. Tarragona: Torres & Virgili.