El lloc ocupat
pel Pla de Santa Maria, formà part originàriament del terme
del Castell de Cabra. Era poblat a mitjan segle XII quan ja existia l’església
de Santa Maria, motiu pel qual el poble fou anomenat també, Santa
Maria del Pla, tot i que el 1178 rebia el nom de Pla de Cabra. Aquest nom
en una o altre de les variants acabà imposant-se a l’oficial de
Villalba El rei Alfons I donà a Berenguer de Vilafranca Locum
Illum Santae Mariae perquè hi fundés i repoblés
el poble. .
La construcció de l’església romànica a la fi del segle XII demostra que el poble va conèixer un important creixement. Al segle XIII va tenir diverses topades per problemes d’aigua amb Valls. El 1254 l’arquebisbe Benet de Rocabertí marcà els límits del terme. El 1264 Bertran de Vilafranca cedia a la mitra el lloc i el terme del Pla que passà a ser una senyoria compartida entre l’arquebisbe i el rei. El Pla on al segle XIV ja es documentaven jueus i sarraïns, fou un dels membres més actius de la comuna, sent la primera vila que protestà pel repartiment ordenat per l’arquebisbe Rodrigo Tello per a finançar les obres de fortificació de Tarragona. Durant la guerra civil catalana, El Pla es mantingué al servei de la Generalitat en desacord del seu senyor l’arquebisbe Pero de Urrea.
Durant
la guerra dels Segadors és mostrà en un primer moment fidel
als castellans. En canvi, el 1642, el marqués d’Hinojosa, cap d’una
columna castellana, féu assetjar l’església, degollà
els seus 40 defensors i va permetre a les seves tropes el saqueig i l’incendi
del temple i les cases del raval del poble.
A finals del segle XVIII, es va construir l’església parroquial de Santa Maria, magnífic exemple d’estil barroc amb façana decorada i un gran campanar de planta quadrada i torrassa octogonal amb balustres. Des del 1808 el seu sometent participà activament en les campanyes contra els francesos. A mitjan segle XIX disposava de presó i escola. Tenia una fàbrica d’aiguardent i produïa essencialment cereals, vi, oli i avellanes.