LA PAU, NO, GRÀCIES!
Ignasi Riera,
Escriptor, Regidor de l'Ajuntament de Cornellà i Diputat al Parlament de Catalunya.
(Transcripció literal de la conferència feta el 10 - 11 - 93 a les IIes Jornades
d'Educació per la Pau, a la Universitat Rovira i Virgili)
El títol d'aquesta xerrada volia que fos "La Pau no, gràcies" per que crec
que no serà fàcil fer una pedagogia de la pau si no entenem fins a quin punt
hi ha arrelada una pedagogia de la guerra. La meva intenció en aquesta
intervenció era la de tractar d'explicar fins a quin punt tot el nostre entorn,
el nostre llenguatge, els costums, les referències que tenim de tota mena,
són totes elles farcides d'elements que ens diuen: guerra, guerra, guerra.
En primer lloc parlem del caràcter excepcional de la pau:quan algú ens
parla de la història de la humanitat, els fragments de pau són fragments
petits entre temporades molt llargues de guerra. Fent una petita comparació
amb l'urbanisme, abans hi havien molts camps i poques ciutats. Ara n'hi
han tant pocs que allò que queda de camp a les afores de la ciutat li diuen
espais periurbans. A la història les èpoques de pau són èpoques
perihistòriques en relació a la història, que és la història de la guerra. En
aquest sentit fem una primera consideració. De quina bogeria col.lectiva
som hereus? Doncs d'una bogeria col.lectiva de molta, molta guerra, com
diria Mercè Rodoreda en el títol d'una de les seves novel.les.
Com a segon tema voldria parlar del "prestigi de la guerra". Quan un
recorda les frases aquelles que li han dit des de petit i que acaben resultant
les connotacions entre socials, polítiques, culturals... importants, venen a
la memòria dues: "Si vis pacem para bellum", si vols la pau prepara la
guerra. Era una d'aqueslles grans màximes llatines. Ens deien per explicar
que una persona era molt important: "va ser tant intel.ligent que per poder
aconseguir la pau va preparar-se per a la guerra" o també quan ens deien,
en temps de la Guerra Freda: "l´'única garantia de la pau és que hi hagi molt
armament en favor de la guerra". La justificació que s'ha fet sempre dels
pressupostos impressionants a favor de Defensa són sempre pressupostos
a favor de la guerra.
Sense voler entrar en valoració política, direm com a exemple, que la única
partida dels pressupostos generals de l'estat espanyol que augmenta d'una
manera importantíssima enguany, en època de recessió, és justament la
destinada als pressupostos de defensa. És a dir, tot i no existir un enemic
exterior, que les despeses de defensa podrien quedar en un segon terme,
són, en tot cas, les partides que s'incrementen per damunt de partides com
poden ser els serveis socials, ensenyament, sanitat... És una mica, encara,
aquesta mena d'obsessió de què és important preparar la guerra per si de
cas i que, a més, preparar la guerra és l'única garantia de pau.
Una de les grans pàgines de la literatura universal que és l'Eneida justament
comença amb un vers fantàstic. Virgili ens diu, per començar-nos a dir que
ens parlarà d'un gran subjecte "Arma virumque cano", és a dir "Canto les
armes i canto el personatge"". No deixa de ser curiós aquest començament:
són primer les armes i després el personatge.
La bel.licositat és l'exercici de la violència. del domini...Això el reflecteix el
llenguatge de moltes maneres: quan diem que una cosa està ben feta, diem
que és una cosa ben armada, destaquem l'esperit de lluita, fins fa poc a la
televisió de Catalunya hi havia un programa que es deia "Polèmic" que en
grec vol dir "guerrer", quan d'una persona afirmem això diem "té molt
coratge, no s'arronsa que són expressions que s'utilitzen en tota la
terminologia militar "no es deixa vèncer, resisteix etc,
Un exercici interessant és agafar un diccionari i veure la quantitat de
subsignificats que té la paraula guerra. Fins hi tot pot ser un bon exercici
per a les criatures. Hi ha la guerra amb artefactes tradicionals:
l'anomenada guerra convencional -fixem-nos que quan parlem de la guerra
convencional vol dir que ja hi han convencions per a fer la guerra, que la
guerra requereix una sèrie de requisits previs-; parlem també de la guerra
biològica, de la guerra comercial, de la psicològica, fins i tot de la guerra
entre entrenadors de futbol.
Si pregunteu a una persona d'uns quants anys que us digui quins
instruments de guerra reconeix us sorprendrà veure la quantitat de noms
que ens dirà. I quan pregunteu pels nous artefactes de guerra -això ho dic
perquè és una experiència que vaig fer fa uns quants mesos en una escola-
us poden contestar com en aquella ocasió: "un bon televisor i un bon
ordinador" un altre va afegir "...i míssils", però els míssils en tercer lloc.
Primer val la pena tenir la televisió perquè si fas la guerra i no la guanyes
i la televisió diu que l'has guanyada, llavors l'has guanyada; en segon lloc
el sistema informàtic, perquè tothom s'acaba adonant que això de la
informàtica funcionarà perquè acabarà essent una indústria de guerra; i en
tot cas, després, si tens algun míssil més sempre pots fer alguna destrossa
a més a més.
Hauríem de fer, també, un balanç sistemàtic de les ofertes de guerra que
hi ha a través de les televisions. Resulta que tant la Convenció dels Drets
de l'Infant aprovada per les Nacions Unides, com les recomanacions del
Parlament Europeu -que en això són estrictes-, el Parlament de l'Estat
Espanyol que també ha parlat d'això, i, sobre tot, el Parlament de
Catalunya, que en el seu estudi sobre maltractaments a la infància fa un
informe, un dictamen final aprovat per unanimitat de tots els grups, en el
qual entre d'altres coses prohibeix l'emissió de sèries en que hi hagi
escenes de guerra, apologia de violència, ús d'armes etc., en hores
d'audiència infantil. Però, evidentment, ningú no ha fet cas d'això perquè
tan sols és una recomanació. Existeix una experiència interessant sobre el
tema: Antena 3 es va veure obligada a retirar un programa de televisió
abans d'emetre'l, ja que un fiscal de Madrid va prohibir la seva emissió en
conèixer, a través de la publicitat del film, apologia de la violència en el seu
contingut. Si aquest sistema funcionés seria un mica el camí per començar
a dir que hi ha possibilitats de fer denúncies, bé directament o a través del
"Defensor del Pueblo", les "Associacions de Consumidors", del "Síndic de
Greuges" o de qui sigui, per dir que no hi ha dret que s'emetin aquests
tipus de programes.
En aquest ordre de coses, fins hi tot, de vegades, les definicions de la pau
són definicions en negatiu. Per exemple: la definició clàssica dels
escolàstics, al parlar de pau era "Pau, tranquil.litat en l'ordre", i
curiosament, en l'explicació dedicaven una línia a la tranquil.litat i un munt
de tractats a l'ordre. Per acabar, per a què hi hagi pau, deien: "Si vis pacem
para bellum" és a dir, per a què hagi pau el que s'ha de fer és crear un
sistema d'ordre tant important que hi hagi tranquil.litat per força i,
aleshores podràs dir que estàs en situació de pau. Sempre s'acaba
subordinant la pau, no com a un sentiment normal de la persona que vol
conviure sense tenir problemes amb la naturalesa, amb el seu entorn, amb
el seu cos, amb la seva família, amb els seus veïns, sinó que, al contrari,
aquesta persona, com que necessàriament es barallarà, de tant en tant
aconseguirem lligar-lo per a què no es baralli, i d'aquell instant efímer en
què no es barallarà, diem és l'instant de la pau.
En una enquesta que vaig fer fa temps sobre què vol dir la pau i en van
sortir una sèrie de definicions que van dir: "hi ha pau quan hi ha molts
vençuts i un vencedor". Aleshores, agafant altres consideracions que vam
fer vaig crear aquest muntatge: pau=vençuts, sotmesos, humiliats, reduïts
i saquejats + 1 vencedor omnipotent, omniscient i amb tots els poders al
darrera. Fixem-nos que és una imatge de la pau terrible. Això ens explica
els 25 anys de pau practicats per Franco. Quan celebrava els 25 anys de
pau no es parlava de la presó, de la misèria, de l'exili, de la pèrdua de
llibertats nacionals...
En aquest context no és estrany que, d'entrada, s'ha de treballar a favor
del prestigi social dels pacifistes. Ho diré clar com ho diuen al meu barri on
consideren que: "Els pacifistes ho són perquè no tenen d'allò, si tinguessin
d'allò no serien pacifistes". Fixem-nos que, al marge del mal gust masclista
de la frase, la idea és incorrecta. com el demostra que l'únic condemnat
durant tota la història de la guerra del Vietnam per haver-se declarat
insubmís va ser un soldat d'origen polonès que, no tan sols va lluitar en els
llocs més durs i arriscats, sinó que es va reenganxar i va ser condecorat en
nombroses ocasions pel valor demostrat en combat. Quan es va declarar
insubmís, ho va fer perquè es va trobar amb un vietnamita de cara, lluitant,
i li va demanar que no el matés. El va mirar i li va dir que marxés. Després
es va declarar insubmís autoculpant-se i afirmant que ell no tenia por de
morir com ja l'havia demostrat; tenia por de matar. Anava en contra de la
guerra. Repeteixo que va ser l'únic cas de condemna que hi va haver.
És interessant el tipus de pedagogia a favor d'aquest tema. No es tracta de
dir aquest senyor és pacifista perquè té por, perquè el que vol és la
tranquil.litat, la caseta i l'hortet... sinó que aquesta persona, el que no vol
és ajudar a la generació d'una cosa tan bèstia com és la violència. En
aquest sentit començaria a fer propostes que poguessin semblar més o
menys divertides com:
- Ja que hi han en molts llocs estàtues del soldat desconegut, per
què no podríem proposar de fer la de l'objector anònim?
- Agafar frases i capgirar-les, com per exemple: la frase "Aquest
senyor va fer tantes batalles..." convertir-la en "Va acollir de franc
tants refugiats" que és una manera totalment diferent de veure el
tema de la guerra.
