TOUR DEL CANIGÓ
Imma Rius Mercadé, Imma Rius Dalmau, Benet Palau Catà i Àngel Cuadras
(Del 4 al 8 de juliol del 2016)
Primer dia: de l’Allau al refugi de Sant Guillem
Arribem a l’Allau després de dinar a Prats de Molló. Deixem el cotxe a l’aparcament que hi ha a la carretera, no massa lluny d’on comença el sender que ens ha de dur al refugi de Sant Guillem. El caminet és emboscat i travessa un parell de cops el riu de la Comalada. El clima és variant, sol i núvols: xafogor. En arribar al refugi, al cap de gairebé dues hores, s’escapen unes gotes i la Míriam, amb la Lila al coll, ens dóna ràpidament aixopluc. L’acollida és molt càlida i els sopar que ens fa el Stephane és boníssim. El refugi és nou i confortable. Decidim que el dia que baixem, durant l’última etapa, pararem a Sant Guillem a dinar.
Segon dia: del refugi de Sant Guillem al refugi de Batère
Sortim de Sant Guillem a les 7:45h. El cel està una mica ennuvolat. Ens enfilem per un corriol que ens portarà al coll de l’Estanyol. El recorregut ens sorprèn gratament. Travessem fagedes on els arbres estan agrupats com si fessin petar la xerrada. De cop anem a parar a una zona de faigs immensos. La verdor, la frescor i la quantitat d’arbres monumentals en poc tros fa que siguin moments molt intensos. Ens dirigim cap a la cabana de la Devesa i la barraca del Faig fins a arribar al coll d’en Cé. Les ortigues i les falgueres ens van fent massatge a les cames, les unes més agressives i les altres amb suavitat. El cel es va posant gris i amenaçador. Temps de menjar una mica, passat el coll, i ens hem de protegir perquè comença a tronar i ploure però es tracta d’un ruixat aïllat. Abans d’arribar al refugi ens toca pujar 400 metres de desnivell de forma mantinguda. A mitja pujada fem un mos. Arribem a Batère a les 3 de la tarda. Des del refugi veiem la silueta del Besagoda que destaca en la llunyania. L’etapa ha estat bonica i molt solitària. No em trobat ningú en tot el recorregut. Durant la caminada hem arreplegat uns quants rossinyols i el Tibou, cuiner del refugi, es presta a coure’ls. Aquest vespre tenim un plus a l’hora de sopar: rossinyols passadets per la paella amb all i julivert. Boníssims!
Tercer dia: del refugi de Batère al refugi de Cortalets
Avui tenim jornada plàcida. No hi ha gaire distància ni desnivell a recórrer. A més a més, el temps s’ha afegit a la bonança. Pugem fins el coll de la Cirera i caminem un bon tros pel que anomenen el balcó del Canigó. És un flanqueig molt llarg amb vistes al Rosselló i Vallespir. Durant el trajecte trobem menys gent del que ens pensàvem. Alguns catalans del nord que ens pregunten si nosaltres som catalans dels sud. Estem contents de parlar amb ells alhora que ens sentim units per la llengua i la cultura. Travessem boscos de pi negre. El paisatge varia sovint sense avisar. Veiem contrastos força interessants. Seguim sorpresos per la bellesa del terreny. El balcó està cobert d’una catifa de flors de tots colors, dominada pel fucsia del neret. Aquest espectacle cromàtic es reforça pel contrast de la verdor dels prats i del blau intens del cel, trencat per la blancor dels núvols que, des del migdia, comencen a créixer. Poc abans d’arribar a Cortalets, ensopeguem amb les restes d’un avió que és va estrallar l’any 1961. La ferralla és al bell mig del camí. En arribar al refugi, una birreta i una bona dutxa. Després, la bogada de cada dia i a esperar l’hora de sopar. De moment els àpats que ens ofereixen són gairebé tan espectaculars com els paisatges que l’itinerari ens proporciona. A més a més, hem trobat alguns ceps pel camí i novament demanem al cuiner que ens deixi preparar-los. Aquesta vegada no cal coure’ls, això diu l’Àngel que els lamina ben finets i els fa macerar amb oli, sal i pebre. Ens toca sopar en una taula rodona on coincidim amb una parella de Malgrat de mar, un parisenc i un belga. Compartim els ceps i el vi. La vetllada és entranyable. Són aquells moments de la travessa que compensen tot l’esforç de la jornada.
Quart dia: del refugi de Cortalets al regugi de Marialles
Sortim a les 8 del matí. El dia s’ha aixecat esplèndid, després d’una nit on no cabien més estels al cel. Del refugi estant veiem la terra plana, i encara més al fons, el reflex del sol que va creixent sobre l’aigua del mar tot dibuixant un camí daurat. Com més ens enlairem, més llarg es dibuixa el camí. Ens movem per un sender envoltat de flors i d’aromes. Aquí domina el groc de la ginesta que encara està ben florida. Trobem una font d’aigua fresca. Emprenem la ruta des de Cortalets al Canigó. Algunes persones més fan aquest recorregut i d’altres pugen al Canigó per l’altra banda. Nosaltres només farem la xemeneia a la baixada. Al cap d’una hora i tres quarts ja som al cim. Fa tant de bo que ens quedarem a dalt una bona horeta. La creu gairebé no es veu de tantes senyeres estelades que la cobreixen. Entre les pedres encara hi ha la cendra del foc que van encendre el dia de Sant Joan per a baixar la flama. Fem la baixada de la xemeneia ben atents i sense complicacions. A les tres de la tarda ja som al refugi de Marialles. Una cervesa local, Cap d’Ona, i una bona i merescuda dutxa. Després d’arribar al refugi no ha trigat gaire a començar a ploure. El cel blau que s’havia anat cobrint de núvols, primer blancs i després grisos, ha acabat per descarregar forts ruixats. Els camins i els prats s’han regat. Avui però no hem trobat bolets.
Cinquè dia: del refugi de Marialles a l’Allau
El dia s’aixeca plujós. Durant la nit tampoc ha parat de ploure. La météo que ens va llegir la noia del refugi ha fallat. La gent està dreta davant la porta i no s’acaba de decidir, igual que ens passa a nosaltres. Tan aviat sembla que afluixa tan aviat torna a ploure fort. Per fi ens decidim, ens protegim bé perquè l’aigua no ens cali massa i comencem el camí de la darrera etapa que ens durà al refugi de Sant Guillem i d’allí refarem el sender que vam fer el primer dia cap a l’Allau. La pluja ens acompanya fins dalt del Pla Guillem. Després el cel es va asserenant i surt el sol. Sembla que tot s’ha acabat. Podem assecar-nos una mica i seguim endavant. Hem de cloure el que vam encetar ara fa cinc dies. Tenim la pell una mica torrada pel sol, tenim peus i cames una mica més adolorits que quan vam començar però, com després de cada travessa, sentim els pulmons nets i els ànims crescuts. Una estona abans d’arribar al refugi el cel es torna a enfadar. Notem que tornarà a ploure però no som conscients del patac d’aigua que ens caurà a sobre. Encara bo que som dins del bosc i els arbres ens suavitzen la intensitat de l’aigua. Es tracta d’una mena de diluvi. Plou molt i molt fort. Arribem al refugi negats. La Míriam ens rep com el primer dia, ens canviem la roba i dinem d’allò més bé en companyia del Milan i el Nil, els altres dos marrecs de la Míriam i el Stephane. Després de dinar ja ha parat de ploure. Baixem contents, la muntanya i la convivència ens han donat el millor que tenen per a oferir: calma, serenitat, força i bellesa.
Imma Rius